El futur de l’atletisme català, desenganyem-nos, ja es conjuga en present. És la generació Maria Vicente, aquesta exhalació que va camí de trencar tots els rècords establerts. Però va més enllà, també de Vicente. Fins diumenge la ciutat de Boras, a Suècia, ha acollit una d’aquelles competicions que el públic entès situa indefectiblement sota influència dels seus radars. Era l’europeu sub-20. La competició és quasi el penúltim sedàs abans que els seus protagonistes facin el salt a dalt de tot del panorama.
Competeixen encara en formació, ho fan entre europeus –sense africans, africans nacionalitzats, americans– i en un punt de la temporada propici. Per això se li dona tanta importància i per això a la Real Federación Española de Atletismo, per la que competeixen els nostres, estan que pixen colònia. Acaben de tancar l’europeu amb el segon millor botí de medalles de la història, i això es diu aviat.
Els integrants de la generació Vicente
Han brillat amb llum pròpia en aquests europeus, confirmant que el futur de l’atletisme no només truca a la porta sinó que es presenten a les portes de la seva explosió com a esportistes amb molt nivell, molta pedra picada i un paper quasi en blanc per traçar-hi les seves trajectòries. Són les atletes de la generació del futur.
Maria Vicente és el nom que centra totes les mirades. I tot i aquest indici de pressió, només fa que superar-se. A Suècia va destrossar el rècord estatal d’heptatló en una seqüència sensacional que va valdre 6.115 punts. És una tot terreny que sembla no tenir límits. Ha millorat en totes les disciplines i als 18 anys és la primera atleta ibèrica de superar la barrera dels 6.000 punts. Va ser or, també, en els 800 metres. Quin doblet! Ha assolit quatre rècords d’Espanya en pocs dies. Mare de déu!
La barcelonina va ser medalla d’or en els 100 metres i es postula, amb camp per córrer, per ser la millor velocista de casa nostra durant temps. Va registrar un meritori 11,59 en la que era la seva primera gran final en un esdeveniment com un europeu sub-20. Amb 18 anyets, qui li posi límits pot acabar empassant-se’ls.
El barceloní va ser la millor sensació de la prova dels 5.000 metres, en la darrera jornada de l’europeu. Poca broma amb Las Heras que no tenia una carrera fàcil i que en canvi es va imposar amb autoritat. A la final va establir el seu nou rècord personal i va entrar a meta amb distància respecte els rivals. La seva silueta alçant els braços té números per convertir-se en habitual.
El següent nom que assegura el filó perenne de l’atletisme català en la disciplina de marxa és Mariona García. Va establir als 10 quilòmetres marxa la seva millor marca personal, que li va valdre una medalla de bronze però sobretot tota una reafirmació personal de que es va pel bon camí.
Més domini en disciplines diferents. Sara Gallego també es va penjar la medalla de bronze en els 400 metres tanques. Una cursa especial que, en un gest d’atleta madura, Gallego va voler dedicar al seu antic entrenador traspassat fa pocs mesos.
El velocista és un expert de la volta completa a la pista per partida doble. Torna de Suècia amb dues plates penjades al coll: la dels 400 metres i la del relleu de 4×400 que compartia amb Eliezer Zolawo, Javier Sánchez i Vicente Antúnez. És fiable i va a més de forma clara.
