L’atleta Bernat Erta (Lleida, 2001) atén la trucada de La Fosbury des del Puerto de Santamaría (Cadis) on fa vacances uns dies, fent entrenaments lleugers per recuperar el cos del darrer cap de setmana a Belgrad, on va aconseguir la medalla de plata a la final del relleu 4×400 masculí del mundial de pista coberta. Entrenat pel seu pare Quim, amb només vint-i-un anys ja compta amb un palmarès notable: campió d’Espanya absolut i medallista de plata a l’Europeu sots 20 en els 400 metres llisos, també va ser subcampió d’Europa absolut en pista coberta a Glasgow el 2019. Ara Bernat Erta hi suma el subcampionat mundial indoor en relleus.
Com són els teus inicis en l’atletisme?
Començo fent atletisme amb quinze anys, corrent sobretot proves de tanques: els 300 tanques, 60 tanques i també els 300 llisos. No m’anava malament, tampoc era dels millors, però m’agradava i també vaig començar per tradició familiar. El meu pare va ser atleta i és entrenador, la meva mare era atleta i el meu germà també ho és i ho era quan jo començava. Ell fa 60 i 110 metres tanques.
Abans jugava a tennis, i quan vaig començar amb l’atletisme vaig fer algun podi a nivell català sub16, però en arribar a cadet de segon any gairebé no vaig fer res d’atletisme perquè estava creixent i em feien mal els genolls. Vaig haver de deixar-ho un any per passar al futbol, perquè quan el practicava no sentia dolor, però tal com van desaparèixer les molèsties vaig tornar a les pistes.
Els resultats arriben aviat?
Amb setze anys ja vaig fer el meu primer 400 llisos, en què vaig fer una marca de 52,50 segons aproximadament. Aquell mateix any ja vaig quedar quart al campionat d’Espanya juvenil en pista coberta i em va motivar molt. Aquella mateixa temporada, a l’aire lliure, vaig quedar tercer d’Espanya als 400 tanques i vaig debutar amb la selecció espanyola sots 18 en un campionat internacional contra Portugal.
Quan comences a creure que pots tenir èxit en el món de l’atletisme?
Sent juvenil de segon any amb disset o divuit anys ja vaig decidir entrenar quatre cops per setmana, per treballar més i seguir evolucionant. Aquell any arribava com a favorit al campionat d’Espanya de pista coberta de la meva categoria, però vaig patir una grip i, tot i intentar-ho, en córrer se’m pujaven els bessons i no vaig poder fer res. Això em va entristir bastant, però em va fer agafar amb moltes ganes la temporada a l’aire lliure i allà va ser on vaig fer el “boom”. Vaig fer 47:50 a l’aire lliure, va ser la meva nova marca personal rebaixant bastant l’anterior i vaig córrer la final del campionat d’Europa sots 18. Vaig quedar sisè i allà vaig veure que se’m podia donar bé. Ja amb divuit anys, en categoria júnior, començo a entrenar de veritat. Aquella temporada disputo el campionat d’Espanya absolut en pista coberta i quedo tercer fent marca personal. Gràcies a aquest bon resultat em seleccionen per anar al campionat d’Europa absolut de Glasgow, en què varem fer medalla de plata amb el relleu 4×400.
Com és tenir el pare d’entrenador?
Avui en dia ho porto molt bé, em coneix molt i sap com entrenar-me, cosa que fa que ens entenguem de meravella i puguem portar el meu nivell al màxim. Al principi jo era més petit i discutíem més, potser perquè el veia encara més com a figura paterna que com a entrenador, però avui en dia fem una dupla fantàstica i el meu nivell ara mateix és el que és gràcies a ell.
Bernat Erta: “Amb el meu pare ens entenem de meravella. Fem una dupla fantàstica i el meu nivell és el que és gràcies a ell”
Com és la teva vida a Lleida?
Jo sempre he viscut a Lleida, no faig res fora del normal. Als matins estudio el grau de disseny digital i tecnologies creatives a la Universitat de Lleida i a la tarda entreno a Les Basses d’Alpicat. Després de la plata al mundial no sé si la meva vida canviarà gaire… sí que és cert que cada vegada noto que potser sóc més conegut i em demanen alguna foto. Fa il·lusió, perquè l’atletisme no és com el futbol, que de seguida guanyes molta fama, així que quan et reconeixen el treball fet és molt bonic. Estic segur que després d’aquesta medalla de plata m’agafaran ganes d’entrenar amb més força per la temporada d’aire lliure perquè venen campionats molt importants i seria bonic aconseguir alguna medalla més amb el relleu al Campionat d’Europa de Munic o al Mundial d’Eugene. També lluitaré per fer una bona participació individual.
La teva idea és seguir aquí un bon temps…
Sí, sempre m’ha anat molt bé estar amb el meu pare a Lleida. A l’estiu entreno sempre aquí i a l’hivern quan puc marxo a llocs amb millor clima com Tenerife, La Palma, Cambrils, Castelló o el Puerto de Santamaría. A Lleida tinc massatgista, psicòloga esportiva i preparador físic. Ho tinc tot, anem per molt bon camí i no buscaré canvis.
Parlem de les curses al mundial en pista coberta de Belgrad. Primer, com vas viure la semifinal?
A la semifinal, comptant que potser havíem de córrer la final a la tarda, vaig tenir el cap molt fred, sortint a un ritme conservador. Quan es va apropar el txec Sorm vaig anar mesurant les meves forces per a gastar les mínimes possibles i passar a la final, que era el que buscàvem. Volíem passar a la final corrent fort però sense esgotar-nos, perquè vam sortir amb l’equip titular i havíem de fer una cursa més. A la semifinal vaig córrer molt bé, intel·ligentment, fent fer més metres al txec perquè es va haver d’obrir als carrils exteriors i jo no vaig patir massa desgast.
I a la final?
Va ser una cursa molt emocionant. Vaig rebre el relleu en primera posició com a la semifinal, però vaig apretar més al principi pensant en fer la cursa més ràpida i dels 200 als 300, quan el belga Kevin Borlée es va acostar, estava reservant forces perquè no em passés a la recta final. Però en un tancar i obrir d’ulls em va avançar just abans del darrer revolt i ni el vaig veure. L’estadi era ple i no sentia res, jo pensava que quan s’acostés ho notaria, però no, no vaig tenir temps de fer res. Jo sóc exigent amb mi mateix i ho podria qualificar d’error meu, però al final estem parlant de Kevin Borlée, tot un campió del món i europeu i finalista olímpic. Té molta experiència, és un gran competidor, hem estat colze a colze més vegades a la pista i quan el tens darrere corre molt bé. Jo vaig fer la meva cursa i em va fallar l’estratègia en aquell moment de la contrarecta. Si hagués arribat primer a la recta final o bé m’hagués adonat que s’apropava tant, hagués fet un canvi i potser hagués tingut més possibilitats, però va ser un moment que se’m va posar al costat i de cop em va tallar el ritme posant-se al davant. A partir d’aquí ja va ser difícil arrancar un altre cop per tornar-lo a passar.
Bernat Erta: “A la final de Belgrad em va fallar l’estratègia a la contrarecta. Borlée em va tallar el ritme quan de cop se’m va posar al davant”
De fet, va semblar que gairebé xoqueu al moment que et passa!
Borlée es va tancar en sec i en aquell moment que vas tan de pressa possiblement haguéssim topat. Aleshores tu pares, tampoc penses si convé més xocar amb ell o no, perquè potser l’hagués trepitjat i en aquell instant freno gairebé en sec. Em va tallar el ritme i quan passa això als 300, quan ja vas cansat i has de tornar a accelerar, és complicat. Per sort tenia forces guardades per a la recta final i la pena va ser que amb l’estadi ple i sense pantalles als laterals -eren a dalt de tot de l’estadi- no vaig veure que el tenia tan a prop i no vaig poder fer el canvi en el moment adequat. Per això em va avançar.
Senties que tenies la medalla d’or a les cames?
Sí, jo crec que l’error va ser sortir massa ràpid i reservar massa del 200 al 300, però clar ara en fred és fàcil dir-ho. Potser hauria estat millor sortir més lent i córrer més a la segona volta quan ja el tingués molt a prop perquè aleshores li hauria costat més passar-me. Però nosaltres pensàvem en córrer el màxim possible i vaig intentar fer el millor parcial possible, a més que l’última posta té un grau de complicació elevat sobretot si vas el primer amb una mica de marge, perquè no veus a ningú i no saps si se t’apropen o si el ritme que portes és massa alt. Així i tot, podem estar contents amb la plata.
Com és compartir relleu amb Bruno Hortelano?
Em va fer molta il·lusió perquè sempre he estat molt fan seu. Tinc fotos amb ell de quan jo tenia catorze o quinze anys i avui dia puc córrer amb ell. A més és una persona meravellosa, un tros de pa i m’hi porto molt bé. Tot l’equip ens portem molt bé entre tots i és la clau per arribar on hem arribat, però amb el Bruno va ser molt especial. M’emporto una experiència inoblidable.
Vau poder celebrar la medalla després de la ceremònia del podi?
Vam sortir de la pista al voltant de les onze de la nit perquè entre la celebració i el control anti dopatge acabes sortint bastant tard i havíem d’anar cap a l’aeroport a les quatre de la matinada, així que vam estar a les habitacions de l’hotel xerrant el Manuel (Guijarro), el Bruno (Hortelano), l’Iñaki (Cañal) i jo.
Quins reptes tens pel que queda de temporada?
M’ha quedat l’espina clavada amb el final de cursa a Belgrad. Ja va passar una cosa semblant al Campionat d’Europa de pista coberta de Glasgow el 2019, quan ens van guanyar els belgues també. Va ser molt semblant perquè em van passar al mateix lloc i de la mateixa manera, tallant-me el ritme. Però crec que estic adquirint molta experiència i cada vegada conec més com corre la gent i on et poden trastocar els plans de cursa i on no. Al final, amb només vint-i-un anys, tinc set internacionalitats i bastants relleus correguts. Aquesta experiència em serà molt útil de cara al futur i en la temporada d’aire lliure m’agradaria molt participar en l’Europeu de Munic i al Mundial d’Eugene. No ho veig impossible perquè estic ben situat al rànquing.
Bernat Erta: “Cada cop tinc més experiència, em serà molt útil de cara al futur. A Munic tinc possibilitats de fer-ho bé i lluitaré per accedir a una final individual”
Quin objectiu et planteges?
Fer el millor resultat possible tant en el relleu 4×400 masculí i mixt, com a la prova individual de 400 llisos. A l’Europeu de Munic és on crec que tinc més possibilitats de fer-ho bé i m’agradaria estar en una final individual. Les expectatives són altes, però es poden complir. Munic també és una gran oportunitat per treure aquesta espineta i aconseguir un or al relleu 4×400 masculí.
