Perpinyà: la Volta torna a la capital nord del país

6 minuts de lectura
67 anys després del darrer cop, la prova catalana serà a la capital del Rosselló, on el record a Muç Miquel és imperatiu.

La Volta torna a Perpinyà. Va ser una de les primeres notícies que van córrer en el degoteig de detalls, sortides i arribades amb el que l’equip comunicatiu de la prova sempre ens amenitza els mesos del compte enrere. La novetat és sonada i arriba pràcticament 70 anys després de la darrera vegada. La incursió a la Catalunya Nord permet que la tercera prova per etapes més longeva del calendari adquireixi enguany, ni que sigui a nivell simbòlic, un pes nacional reforçat. La Volta a la capital nord del país. Sembla una jornada rodona.

Retratar la relació de Perpinyà amb el ciclisme català i global és obrir una carpeta de records i un àlbum de cromos sensacionals. És haver d’anar enrere, sí, però fer-ho amb la fermesa d’un passat al que sempre cal tornar per brandar-lo com a element d’identitat col·lectiva. Però tan bon punt va comunicar-se la incursió rossellonesa, en aquella mateixa nota de premsa hi sortia un nom que esguerrava una mica el panorama. I és que té nassos, per dir-ho amb certa elegància, que l’alcalde que hagi propiciat aquest retorn històric sigui l’ultradretà Louis Aillot, el primer batlle de l’entorn del projecte racista Lepenista en tota la geografia administrativament francesa.

L’home que ha fet hissar la bandera tricolor francesa al Castellet o que ha perpetrat l’atemptat de canviar el sobrenom comercial de la ciutat de “Perpinyà la catalana” a un postís “Perpinyà, la brillant”. De fet en francès, “la rayonnante”. És menester de fer parada i fonda conscient, abans d’entrar en matèria esportiva, quan es parla de la fabulosa capital i tota la regió de la Catalunya Nord de no només recordar-nos-en de tant en tant, sinó de sentir-la pròpia i propera sempre al sud de l’Albera i tornar a dir que fa mal veure-la governada per qui ha sortit escollit. Discurset fet.

Retorn des de 1955

A Perpinyà val la pena anar-hi sempre. Pel patrimoni, per la seva mescla, per com s’hi menja, per fer-hi volta, pel rugbi, pel que sigui. Els equips i la caravana ciclista s’ho perdran, però l’antiga capital del Regne de Mallorca i capital del Rosselló sí que podrà tornar a veure els protagonistes de la Volta. És un retorn directe des de la història 67 anys després. Poca conya, des de 1955. La ciutat tindrà una arribada d’etapa de la cursa, i al dia següent, viurà els actes de la sortida d’etapa corresponent.

La Volta entra així a la Catalunya Nord en l’edició 101 de la cursa, un fet molt destacable ja que en les cent edicions precedents de la cursa només s’havien registrat dues sortides d’etapa i dues arribades als carrers de Perpinyà, els anys 1949 i 1955, amb victòries per al francès Pierre Roux (1949) i per al català Josep Mateo (1955).

Des de que sóc president de la Volta sempre havia tingut el somni de poder fer aturada a Perpinyà, i ara en l’edició 101 hi portarem tot l’espectacle de la cursa. Vull agrair a tots els que ho han fet possible. Serà una Volta molt especial”, deia tot cofoi Rubèn Peris, president de l’entitat organitzadora.

El balcó dels Pirineus

Amb aquesta incursió a la Catalunya Nord la Volta podrà preparar unes etapes molt atractives pels Pirineus Orientals, amb el gran al·licient d’acabar en una ciutat com Perpinyà, que al llarg de la història ha demostrat que respira molt ciclisme, sent protagonista de nombroses etapes del Tour de França, com a sortida o arribada d’etapa de la “Grande Boucle”.

Precisament mirar-se la relació de Perpinyà amb el Tour de França és radiografiar algun dels millors campions de la història de la gran prova del mallot groc. Onze cops hi ha anat a parar la prova i els carrers al voltant del riu Tet hi han vist vestits de líder gent com Anquetil, Coppi, Gimondi, Ullrich o Ocaña. Andorra, Montpeller, la pròpia Barcelona, Nimes o Tolosa són alguns dels punts als que han arribat o des d’on han vingut les etapes catalanes del Tour a Perpinyà.

L’etapa més mítica de totes, però, va ser la del 1950. En aquella etapa amb final al centre de Perpinyà, venint d’un encadenat de Pirineus prou important, hi va haver incidents a l’Aspin amb aficionats una mica massa apassionats i un cert esclat innecessari d’hostilitats entre països. Al Rosselló, aquell dia, arribats a meta emprenyats de mala manera, Gino Bartali i Florenzo Magni van dir que havien patit per la seva integritat i es van retirar de la competició amb tot l’equip italià. Peripècies d’aquelles que no semblen pròpies d’aquest esport.

En el nom de Muç Miquel

Però el més important, rellevant i significatiu dels punts de trobada entre Perpinyà i el ciclisme és un d’aquells noms i una d’aquelles biografies que en un país normal haurien de ser sabudes i fins i tot recitades a l’escola. Parlem de Muç Miquel, nascut a Barcelona, guanyador de la Volta, instal·lat a Perpinyà, allistat a la Resistència, arrestat per la Gestapo, torturat i ingressat a un camp de concentració on va morir.

Muç, quin nom més bonic! A en Muç Miquel, sovint, en un sistema mediàtic castellanitzat, se li deia Miguel Mucio. La seva trajectòria vital arrenca a les Corts el 1902 tot i que va quedar orfe i va créixer al camp de Tarragona. Va ser agricultor i el primer cop que va anar a parar a Perpinyà és perquè treballava de mecànic… de bicicletes. I com si fos allò de l’ou i la gallina, d’arreglar-les a dur-les i entre anar-hi a sobre i arranjar-les, va esclatar un senyor ciclista. Recordat. Guanyador.

Anem un segle enrere. El 1923 acaba cinquè de la Volta. No passarà el mateix el 1924 i el 1925, quan la guanya. Estem parlant d’un doble guanyador de Volta, el primer de tots els que hi van anar al darrere. Va competir pel Sants i pel Barça, va ser segon en dues edicions més i la irrupció de Mariano Cañardo, el millor ciclista de la història de la prova, va eclipsar-lo per complet.

Perpinyanès de ple, Muç Miquel va mantenir sempre una viva consciència social i va formar part de moviments de tendència comunista. Va ajudar a refugiats espanyols i arran de la dominació alemanya de França es va integrar en els ‘Partisans’, una de les seccions del moviment de resistència creat en 1941 on era conegut de manera clandestina com Roca. El company Isaac Vilalta l’ha estudiat i difós amb tot detall, fins i tot la maleïda matinada del 10 d’abril del 1944 quan la Gestapo va entrar a casa, el va torturar i se’l va endur. Va acabar al camp de concentració de Neuengamme, un nom no prou conegut i que els memorialistes catalans i espanyols sempre situen com un dels topònims i noms més oblidats de tota la col·lecció de la ignomínia nazi.

L’epopeia no acaba aquí. Muç Miquel sobreviu a les anades i vingudes i els abusos inhumans del camp, on s’experimenta amb humans. No cau quan les SS desmantellen les instal·lacions, batent-se en retirada i acaba essent alliberat el 1945. Però ja no és ell, no té forces i ingressa extasiat completament, buit de tota energia, superat per tant de temps a l’Hospital de Lübtheen. Allà, encara en mans de personal alemany just al llindar dels fronts i en plena primavera de 1945 acaba enverinat i mor. 27 de maig de 1945, tres mesos abans de la fi oficial de la Segona Guerra Mundial.

La Volta, a Perpinyà, podrà servir per reivindicar a Muç Miquel. Ben a la vora del fabulós Palau dels Reis de Mallorca hi té un carrer dedicat. La Rue Mucio Miguel, en el francès preponderant. L’homenatge al nomenclàtor a un guanyador ciclista que va morir per comunista, per haver ajudar a l’exili republicà i no parar mai de pedalar per un món millor, més just i fora del jou del feixisme.

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!