La primera pregunta és obligada: com portes el confinament?
El confinament el porto malament, com crec que el porta tothom. Aquests són moments difícils i el mínim que podem fer és quedar-nos a casa i acceptar la realitat tal i com és. No podem. És impensable sortir i jo em quedo a casa com a filosofia, sense pensar en si sóc atleta. Aquí no hi ha distincions. És dur i la sensació és molt estranya però te’n fas a la idea.
Com mires d’entrenar-te per no perdre el punt?
Intentem adaptar el que hauríem fet a proa per pistes i camins, cinta de ´correr i exercicis. Ja teníem alguna coseta de mini gimnàs, aprofitar la casa, el garatge, inventant-nos alguna cosa. no és el mateix però per mantenir l’estat de forma tot ajuda, si físicament no serveix, mentalment ens farà més forts.
En el teu cas, a més, estàs confinada amb la teva parella i entrenador.
Sí, fem treball en equip. Busquem alternatives al que faríem si la situació no fos aquesta, valorem junts l’entrenament per veure si equival al que hauríem fet fora de casa i segurament entre dos sempre és més amè que si estàs sola, és clar.
Aquests dies veiem autèntics invents del TBO per poder-se entrenar dins de casa. N’heu hagut de fer algun?
Per sort no. Em vaig anticipar i vaig poder comprar una cinta de córrer que substituís la que tenia, que era molt justeta. Vaig pensar-hi just abans de l’inici de tot això i des de fa una setmana la tinc, em permet fer entrenaments més importants i no haver de tirar tant d’invents.
Què suposa per tu l’ajornament dels Jocs Olímpics?
Un canvi total, òbviament. Un canvi que entenc que em pot anar bé. Penso que, de fet, tampoc estava podent entrenar com hagués volgut per preparar-los o sigui que en el fons és una tranquil·litat l’ajornament perquè no sabem què pot durar la situació actual i quan podrem sortir. Sí que angoixava una mica quan no es decidien, quan anaves estant pendent de les notícies i es discutia però ara que ja s’han ajornat crec que la decisió està ben presa. El virus arribarà ara a Amèrica i Àfrica amb molta més força i les incògnites es multiplicaran. El primer és el primer i els criteris han d’estar clars. Tot és secundari, també els Jocs. Ara el principal és lluitar contra la pandèmia.
D’aquest tipus de decisions que t’afecten com a esportista com te n’assabentes?
La federació ens informa i està en contacte amb nosaltres. També el Comitè Olímpic. Però és clar que sempre s’acaba filtrant abans i te n’acabes assabentant per les notícies, per la premsa.
Ara de fet se sap que seran el 2021 però no les dates, que podrien variar. Tens alguna preferència?
Prefereixo no fer-me’n massa a la idea de res i centrar-nos en entrenar i esperar que passi la situació. Quan se sàpiga la data, hi encaminarem la preparació. Ara no serveix de res posar-se nerviosa.
Tampoc se sap quan es podrà tornar a competir aquest 2020 però per quan es pugui has pensat ja en algun objectiu?
És incert. Hi havia l’Europeu a finals d’agost però crec que també acabarà suspès. És una mica del mateix, com que no ho sabem més val no fer massa càlculs ni previsions. A l’octubre hi ha el Mundial de Mitja Marató que si es pogués fer podria ser un dels primers objectius. Aniré decidint en funció del calendari i de com quedin les dates… i òbviament si la mínima aconseguida no em valgués hauríem de programar per tornar-la a aconseguir. Tinc clar que trigaré a poder una marató, això segur.
Creus que podria passar, que canviessin la mínima i haguessis de tornar-te a guanyar el bitllet olímpic?
Jo crec que la meva marca hauria de continuar valent, però no depèn de mi. El perquè és obvi: si hi havia un termini d’un any i mig per aconseguir la mínima olímpica i jo la meva la vaig aconseguir aquest any al febrer també hauria de valer pel 2021. Però si canviessin la mínima, llavors sí que hauríem de tornar-la a buscar i aconseguir. Confio mantenir el bitllet però si no és així el tornarem a guanyar.
Aconseguir la classificació olímpica és la teva major alegria o et quedes amb el Mundial de Qatar, on vas ser 16a?
És molt difícil triar entre l’una i l’altre. Les sensacions de duresa del Mundial van ser molt fortes. Potser jo em quedaria amb tot el que va passar a Doha, pel que va suposar de sobreposar-se a les situacions, de portar el cos al límit… va ser el cúmul de sensacions molt estranyes. A Sevilla vaig guanyar el bitllet pels Jocs Olímpics, era una felicitat immensa però era més en clau personal. Al Mundial també era jo, però tot el context ho feia una cosa més coral.
Ets la primera vallenca classificada per uns Jocs, ho has notat en un major reconeixement ni que sigui a nivell local?
Des de la marató de Rotterdam, que em va servir per classificar-me pel Mundial és obvi que he notat un repunt en l’atenció. Els mitjans em truquen, hi ha molta diferència amb abans i la gent em comença a conèixer. He de dir que visc a Valls però no hi faig massa vida jo: vaig de casa a la feina i a la pista i a casa. Però els meus pares o coneguts ho noten, sí, aquest reconeixement.
La situació d’aturada econòmica et pot afectar en l’aspecte econòmic esportiu?
No hauria. Nosaltres no som esportistes professionals del club per tant no entrem en ERTO o altres. Ens paguen unes beques o ajudes que no sé si es veuran afectades.
Per últim: Aquests dies de reclusió tothom fa plans per quan puguem sortir. Quin consell li donaries a algú que vulgui dedicar-se a la marató?
No és cap secret màgic, el consell que jo sempre he aplicat és l’anar a poc a poc. És a dir: això no es fa d’un dia per l’altre. L’esport vol constància i en una disciplina com la marató encara més. No es pot començar anant a per totes. S’ha d’anar sumant i el resultat final és positiu si vas sumant constància, dedicació i paciència.
