Aquell 10 de setembre de 1960 havia corregut, per fi, una marató olímpica. Però aquella marató no va ser una més per al món de l’atletisme. El que va passar aquella tarda a Roma ha passat a la història com una de les fites que restaran per sempre en el record col·lectiu. Que Abebe Bikila aconseguís la primera medalla d’or d’un atleta africà, batent el rècord del món de marató, i que ho fes amb els peus descalços, és un fet que difícilment s’oblidarà. I en Miquel Navarro Palos va participar d’aquesta carrera històrica.
Hi ha vegades en què hom pot llegir sobre Història, estudiar-la, pot viure-la i, en algunes ocasions, les més difícils que passin, en les que participa d’ella en primera persona. Quan aquests esdeveniments queden marcats positivament a la memòria, hom només pot sentir-se un privilegiat d’haver-ne format part.
Miquel Navarro va estar a Roma des de la inauguració dels Jocs. Allà va seguir entrenant habitualment, sota les directius que li indicava el seu entrenador Manuel Cutié. Amb ell formava un binomi inseparable. Des que va començar a córrer no s’havia allunyat dels seus consells, aprenentatges i entrenaments, i quan en Miquel va saber que Cutié no formaria part de la delegació espanyola, amenaçà a Juan Antonio Samaranch de no anar a Roma si el seu entrenador no l’acompanyava. Després d’aconseguir a Tunis, tres mesos abans, la marca que el portaria als Jocs, no podien dir-li que no.
Entrenava diàriament corrent, com a mínim, 21 quilòmetres, i encara que ara reconeix que segurament duia una càrrega d’entrenament molt alta, en aquell moment estava més que acostumat a fer-ho.
En aquests entrenaments s’aplegaven molts dels atletes que havien de participar a la prova mítica. L’idioma no els permetia relacionar-se gaire entre ells, però gràcies als gestos, intentaven quedar a una hora concreta per sortir a entrenar el dia següent. L’organització els posava una sèrie de cotxes perquè hi anessin els entrenadors i per què, a més, poguessin estar protegits del tràfic de la ciutat.
Abans de sortir, el llavors delegat nacional d’Educació Física i Esports, José Antonio Elola-Olaso, va voler parlar amb ell i li va transmetre que n’esperaven molt, de la seva carrera. La delegació espanyola no havia aconseguit cap resultat remarcable i ell era el darrer representant que quedava per participar. Va tenir un record pel seu amic, company i rival, Jaume Guixà, que no va poder assistir als Jocs en no haver aconseguit la marca mínima exigida. Així que en Miquel es va presentar a la línia de sortida amb un pes amb què no comptava.
Sabia que no era favorit, que la lluita per les medalles no anava amb ell i que hi havia molts pesos pesats en el grup de 69 corredors, de manera que es va col·locar al mig del gran grup abans que es donés el tret de sortida. En donar-se el senyal i posar-se en marxa, aquelles paraules continuaven dins el seu cap i no va començar gaire convençut de les seves possibilitats d’èxit.
Al cap d’una estona, per l’esquerra, va passar aquell corredor etíop que corria descalç. Havia començat al final del grup i no comptava com a favorit per endur-se la cursa. De fet, Manuel Cutié i l’entrenador de Bikila, Onni Niskanen, van compartir cotxe de suport durant el primer tram de la marató.
Encara que durant els entrenaments a Roma ja l’havia vist córrer sense vambes, no deixava de sorprendre’s en veure’l. Mentre l’avançava en Miquel creia que probablement no acabaria la carrera amb els peus tan suats com els seus o amb les ungles trencades, tal com li succeïa habitualment a ell amb les seves Pirelli. Però com trepitgés una xapa de cervesa al revés, la carrera se li aniria a norris.
Mentre Bikila se n’anava darrere el grup de favorits, en Miquel seguia corrent sota la pressió psicològica de les paraules d’Elola-Olaso reflectida a les seves cames. Al darrere, Onni Niskanen baixava del cotxe que compartia amb Cutié per pujar a un altre vehicle que el portés amb el seu deixeble.
A la meitat de la marató, el fins llavors plusmarquista d’Espanya de marató i tres cops campió estatal, va començar a desprendre’s de les càrregues mentals i va començar a reaccionar. Havia passat pel quilòmetre 20 al lloc 37è i va anar atrapant corredors que estaven al davant de forma progressiva. Notava com les seves forces romanien intactes mentre veia que les dels de davant anaven disminuint. Això li va permetre ressorgir.
La nit anava caient sobre la ciutat i la bellesa del recorregut estava arribant a la seva plenitud. El gir a l’esquerra al quilòmetre 30 els portava a trepitjar la Via Àpia. Des d’allà, fins a la meta a l’arc de Constantí, els focus dels cotxes i les torxes que portaven els soldats romans il·luminarien un terra irregular.
S’havien repartit entre el públic unes octavetes amb el nom de cada atleta associat al número de dorsal que duien. S’escoltava a la gent animar als corredors i al Miquel, amb el dorsal 57, l’animaven dient: “vamos torero!“.
En encarar el darrer tram, el rebombori era enorme. Semblava que Bikila no havia trepitjat cap xapa de cervesa i, si això va passar, va continuar corrent com si res fins a penjar-se al coll la medalla d’or. Es veia que havia arribat ben preparat, però ningú hi comptava.
Un nou rècord a la cursa de Bikila
En Miquel va parar el cronòmetre en 2 hores, 24 minuts i 17 segons, en la 17a posició, amb una sensació agredolça. Estava convençut que, sense aquella càrrega de responsabilitat, podria haver arribat entre els deu primers, però malgrat haver corregut sota pressió, havia tornat a batre el rècord d’Espanya de marató.
La gent s’aplegava a una banda, encerclant al guanyador, però ja no el va tornar a veure més. Allò seria, sens dubte, recordat durant moltíssims anys. No es va equivocar. Havia participat d’una carrera històrica. La cursa que, al final, seria la darrera de la seva carrera.
