30 d’agost de 1987. Els locals d’arcade d’arreu del món estrenen un joc que esdevindrà el rei de les sales de màquines. La saga Street Fighter ha aterrat per aconseguir que tots els proto-gamers es passin les tardes escurant-se les butxaques amb una mà, mentre amb l’altre agafen la palanca de control per defensar el lloc de privilegi davant la pantalla lluminosa. El joc, desenvolupat per l’empresa japonesa Capcom, té una premissa ben senzilla. Controlant el karateka Ryu, el jugador ha de derrotar artistes marcials de diferent procedència i estil, amb l’única finalitat de saber qui és el més fort.
12 de novembre de 1993. McNichols Sports Arena, Denver (Colorado). L’estadi està a menys de la meitat de l’aforament. Hi ha 7800 testimonis d’un esdeveniment que de moment ningú sap ben bé de què es tracta. Al cartell s’hi llegeix The Ultimate Fighting Championship amb un escrit adjacent que deixa clar que no hi ha regles. Ni tan sols els 8 lluitadors tenen clar si se’ls pagarà.
Al vestuari, el grup d’artistes marcials s’observa mútuament, encuriosit. Diferents mides, diferents orígens, diferents tècniques. Boxa, sumo, karate, kickboxing, taekwondo, wrestling i un brasiler de poc més de setanta quilos que diu que practica Gracie jiu-jitsu. Torneig eliminatori. Quarts, semis, final. Sense límit de temps. Cap d’ells té massa clar com anirà la vetllada, però tots confien plenament en les seves possibilitats. Han vingut a guanyar. Hi ha cinquanta mil dòlars en joc.
El naixement de la UFC
Arriba el moment del primer combat. L’aparellament és el següent: Teila Tuli, lluitador de sumo de Hawaii, 183 cm i 210 quilograms de pes contra Gerard Gordeau, kickboxer holandès, 196 cm i 98 quilograms. Tots els presents estan convençuts que el mastodòntic físic del polinesi, esclafarà sense remei l’atleta dels països baixos. Els combatents surten en direcció a l’octàgon i hi pugen amb vestimentes completament oposades. Tuli amb un pareo curt d’estampat tradicional, probablement homenatjant els seus orígens samoans i Gordeau amb un pantaló llarg de color blanc, atrotinat, gairebé com un drap mal lligat amb un cordill. Aquí ningú porta guants o proteccions de cap mena.
L’àrbitre dóna el tret de sortida. L’estadi esclata. Després d’uns segons de temptativa, Teila Tuli carrega sense pensar, com si es trobés sobre del dohyo d’un estadi japonès de sumo. Gerard retrocedeix i l’esquiva. Tuli cau endavant i desfà els seus més de dos-cents quilograms sobre la lona. Quan aixeca la mirada cap al seu rival… es fa el silenci absolut a tot el recinte. Els que esperen entre bambolines fan una gran glopada de saliva. Això va de debò. No sabem si existeixen cadires de dentista per gent del pacífic amb la massa corporal d’un ós bru, però la puntada de peu que li etziba l’holandès a Teila Tuli fa que dues dents del hawaià volin cap a les primeres files. Acte seguit, un cop de puny i l’àrbitre es veu obligat a parar el combat.
Tuli sagna notablement i té la cara desfigurada després de només de vint-i-sis segons de combat. Gordeau, actual campió del món de Savate (kickboxing francès), no n’ha tingut ni per començar. Ara ja tothom ho té clar, això va de veritat. L’Ultimate Fighting Championship (UFC) no només és un títol pompós, sinó que també és el format de torneig de combat definitiu i un espectacle que fluctua entre la mística de les arts marcials i la més crua violència de les baralles de carrer.
El defensor del jiu-jitsu
Però aquesta no serà la gran sorpresa de la vetllada. Ni de bon tros. Recordeu el petit brasiler que espera al vestuari? Es diu Royce i ha sigut escollit per la seva família d’artistes marcials, els Gracie, per demostrar al món que el jiu-jitsu que han desenvolupat durant generacions és l’estil de lluita més efectiu que existeix. Fins i tot si peses la meitat que la resta dels participants en la disputa. Així que en Royce té la pressió de tota una saga d’estudiosos de l’art de la guerra sobre les seves espatlles, però sembla que això no l’afecta.
A quarts de final li toca combatre a un boxejador afroamericà amb cara de tenir pocs amics. L’Art Jimmerson no és espectacularment gros, 180 cm per 89 kg, però al costat d’en Royce i el seu impol·lut quimono blanc, sembla un guerrer imbatible. Curiosament, l’americà només porta un dels guants de boxa, el que correspon al jab. Comença l’assalt. Un minut mesurant-se l’un a l’altre, fins que en Royce es llança a les cames del púgil i el tira a terra. Amb un àgil moviment, es posa sobre en Jimmerson i el controla amb facilitat.
Passats pocs segons i sense que el públic entengui gaire perquè, l’Art pica a terra amb la mà nua en senyal de rendició. El brasiler li ha fet una senzilla submissió. Els assistents es pregunten els uns als altres què ha passat, ja que molt pocs a l’estadi saben què és el que ha fet el diminut carioca. Passa ronda.
Un dels que sí que entén que ha succeït és Ken Shamrock, el rival que es troba a semifinals el jove Gracie. Aquest musculós fill de Reno (EUA), que més tard esdevindrà un dels primers grans campions de la UFC, ha practicat diverses arts marcials i creu que podrà vèncer al petit Gracie aplicant-li la seva pròpia medicina. Lluitar a terra i aprofitar el seu evident avantatge físic. Però no és així i en Royce fa pagar a Shamrock la seva supèrbia. Cinquanta- set segons, rear naked choke (o estrangulació nua) i directe cap a la final.
La final: David contra Goliath
Al combat definitiu l’espera l’holandès Gordeau, l’amic dels dentistes del pacífic, que a semifinals ha despatxat al kickboxer Kevin Rosier per passar a la ronda final amb l’aura de gran favorit. Si en els anteriors cara a cara el brasiler semblava poca cosa, davant del fill de Den Haag de cent noranta-sis centímetres, sembla que presenciem una broma de mal gust. Però la concentració extrema que supura el rostre del cinturó negre quart dan, sumat al resultat dels enfrontaments precedents, fan que la concurrència ja no estigui tan convençuda de la derrota d’en Royce. Més aviat, es pregunten si ho tornarà a fer.
Comença la final. Des de l’inici el membre dels Gracie porta la trifulga a ras de lona, a terra, conscient que és on les tècniques del kickboxing són menys efectives. De seguida pren la iniciativa sobre el poderós Gordeau. L’holandès forceja amb tota la seva ànima. No entén perquè és incapaç de desempallegar-se del sud-americà que està arrapat al seu cos. Finalment, esgotat, acaba sucumbint al minut i quaranta-quatre segons davant la perfecta estrangulació del nostre particular David brasiler.
En Royce Gracie, el lluitador més petit i amb l’aspecte menys ferotge, ha vençut a tots els Goliaths, fent miques les mirades de descrèdit dels assistents i destrossant qualsevol de les apostes que les persones de més seny de Colorado han fet aquesta nit de tardor. La família celebra orgullosa. El nom Gracie i el seu jiu-jitsu pugen al tron de les arts marcials. Però encara més important, s’ha celebrat un espectacle que ha captivat les ments dels apassionats dels esports de contacte i que sembrarà una poderosa llavor a les escoles d’arts marcials d’arreu del món.
L’èxit de les Arts Marcials Mixtes
No sabem si els dirigents d’aquest UFC 1: The Beggining van inspirar-se en l’Street Fighter per organitzar aquesta primera vetllada d’arts marcials mixtes als Estats Units. Val a dir que hi havia experiències prèvies a Brasil amb el Vale Tudo, però ens agrada pensar que algun d’ells, tot passejant per davant d’una sala de màquines a principis dels noranta, va observar detingudament l’èxit del videojoc de lluita i va rumiar si no seria interessant plantejar-se la mateixa premissa a la vida real.
En tot cas, el que sí que sabem del cert, és que aquell 12 de novembre a Denver van passar dues coses importants: va descobrir-se al gran públic el nou esport de les Arts Marcials Mixtes amb l’UFC com a vaixell insígnia i els Gracie van deixar clar que, als octàgons, la victòria passava per dominar (o contrarestar) el seu jiu-jitsu brasiler.
