L’alemany Nico Rosberg ha tingut una setmana atrafegada: s’ha proclamat campió del món, ha rememorat els seus inicis a Eivissa i ha anunciat per sorpresa que es retira de la Fórmula 1. No és l’únic que ha decidit plegar a dalt de tot. Fem un recull d’altres esportistes que van plegar després de proclamar-se campions. N’hem seleccionat 10.
1. Mark Spitz
El nedador nord-americà va meravellar als Jocs de Munic de 1972. Després de les quatre medalles de Mèxic 1968, Spitz batia tots els registres possibles i deixava una marca per a la història amb els 7 ors a la piscina olímpic. 4 en individuals i 3 en relleus, i sempre practicant papallona o estil lliure. Tan bon punt va plegar dels Jocs, va anunciar la seva retirada. Tenia 22 anys.
2. Marion Bartoli
La tennista francesa de família corsa va guanyar 8 torneigos WTA al llarg de la seva carrera i va arribar al 7è lloc del rànquing mundial. Dit d’una altra manera: tenia condicions, però mai va ser una súper estrella. L’any 2013, quan tenia 28 anys i essent la 15a cap de sèrie del torneig, no va deixar de superar rondes fins a endur-se el triomf al mític torneig de Wimbledon. El primer i últim gran slam del seu palmarès. Era el seu 47è intent. No va perdre ni un sol set. 40 dies després va anunciar la seva retirada.
3. Oscar Figueroa
L’aixecador de pes colombià ens va regalar una de les grans imatges dels Jocs de Rio. Després de la plata a Londres, Figueroa va decidir allargar la seva trajectòria fins a la cita brasilera. Amb 33 anys, va pujar un esgaló i va guanyar l’or. Va aixecar més quilos que ningú en la seva categoria d’halterofília (-62kg). Va celebrar-ho immediatament, en un esclat de plor i alegria simultani. També es va treure les vambes. El símbol més nítid de la retirada que va anunciar al cap d’una estona en roda de premsa.
4. Florence Griffith Joyner
Polèmica. La magnífica velocista nord-americana havia despuntat als Jocs de Los Angeles amb una plata als 200. El 1988, però, va destrossar tots els registres. Va ser l’any en què va córrer en 10,49 segons els 100 metres en uns quarts de final (?!) a Indianàpolis. També va ser l’any que va deixar el rècord del món dels 200 metres en 21,34 a la final dels Jocs de Seül, on va guanyar 3 ors i una plata. Ja no va córrer més. Pocs mesos després va anunciar la seva retirada. Va coincidir amb l’escàndol de dopatge de Ben Johnson.
5. Bobby Jones
Esportista no professional, va dominar com ningú el Golf durant la dècada de 1920. Va acumular triomf rere triomf en les grans cites del calendari. L’any 1930 va aconseguir un pòquer increïble: triomf a l’obert britànic, a l’US Open, al Campionat Amateur nord-americà i al Campionat Amateur britànic. Els millors quatre tornejos del món, un darrere l’altre. Immediatament després d’assolir aquesta proesa, va anunciar que plegava.
6. Rocky Marciano
És una de les grandes llegendes esportives de tots els temps. De fet, aquest boxejador té una particularitat que comparteix amb poquíssims esportistes: durant la seva carrera va guanyar absolutament tot allò que va disputar. I no va disputar competicions menors, no: entre el 1952 i el 1956 va proclamar-se campió del món dels pesos pesants. El 27 d’abril d’aquell any va anunciar que plegava amb un rècord total de 49 victòries i 0 derrotes. Tenia 32 anys.
7. Maya DiRado
Tornem a aquest 2016, tornem a Rio de Janeiro. El centre aquàtic Maria Lenk va ser el darrer escenari de la trajectòria esportiva d’elit de Maya DiRado. La nord-americana va planificar la seva retirada amb calma. Mesos abans de la cita olímpica, va anunciar que Rio era la seva darrera parada com a nedadora. Tot just havia despuntat en l’elit després de Londres 2012. Carrera curta que va culminar amb 2 ors i 2 podis més als Jocs. Té 23 anys i una feina que li apassiona més que la mateixa natació.
8. Summer Sanders
Va ser la referència de DiRado en la seva decisió. Com ella, també va néixer a Califòrnia. Sanders va ser una excel·lent nedadora que va arribar al seu cim esportiu a Barcelona 1992. Aquell va va dominar a la piscina i va penjar-se quatre medalles. Com DiRado, dues d’or, una de plata i una de bronze. Just després, va plegar per començar a treure el cap als mitjans de comunicació com a locutora i com a actriu. Només tenia 19 anys quan va decidir penjar el banyador.
9. Flavia Pennetta
Si DiRado es va fixar en Sanders, Pennetta va seguir el camí de Bartoli. L’italiana va plegar veles després d’una carrera prometedora que mai va acabar de complir les expectatives. Com la francesa, va ser 7a al rànquing WTA i només va guanyar un títol Gran Slam. Va ser el 2015, a l’Obert dels Estats Units, i sorprenent a tothom. Va ser llavors quan va anunciar que es retirava amb 33 anys.
10. Mike Eruzione
Probablement és l’esportista que va triar el moment més transcendental per plegar. Els Jocs Olímpics de 1980 es van escapar de la tanda de boicots d’estiu i van aplegar els Estats Units i la Unió Soviètica. Va ser en aquell torneig en què la URSS, dominadora sense rival de la disciplina, va perdre contra la selecció nord-americana, en un partit conegut com a “miracle sobre gel”. El gran protagonista, el capità Eruzione, que després del triomf més inesperat i anhelat de la seva vida, va decidir retirar-se. Va ser una de les icones esportives de la guerra freda esportiva.
