La Núria Vilarrubla (Club Cadí Caone Kayak) és una de les millors piragüistes en aigües braves del món. És la vigent campiona d’Europa del C1, modalitat en què ha guanyat proves de la Copa del Món i en què també ha sumat un bronze als mundials. Amb 24 anys viu un moment d’esplendor i maduresa malgrat l’absència del C1 als Jocs de Rio. A La Fosbury parlem amb ella per fer balanç d’una temporada excel·lent.
Enhorabona per la temporada! Aquest any t’has proclamat campiona d’Europa a Eslovàquia, un país apassionat pel piragüisme en aigües braves. Què en recordes d’aquell eslàlom?
L’europeu era al mes de maig, aquell primer moment de resituar-se després dels mesos d’hivern. Havia tancat definitivament l’etapa com a Sub 23 i volia veure en quin punt estàvem. Va ser emocionant, un moment molt agraït per comprovar que tornava a ser allà, en plena competició, amb capacitat per ser al davant. Un molt bon inici de temporada, sens dubte.
El mesos de transició entre temporada i temporada et dificultaven poder arribar a la cita de Liptovsky Mikulas en plena forma?
Vaig passar tot l’hivern a casa, a La Seu. La disciplina C1 no era olímpica i jo no formava part del sistema federatiu de preparació per als Jocs, dels viatges que van realitzar… així que vaig entrenar-me al nostre canal. Quan ho fas a casa i ho fas contenta, tot va bé, és senzill. Vaig fer una bona preparació física i mental: estava molt tranquil·la per començar la temporada.
En els últims anys ja t’havies apropat a l’or amb diverses medalles als europeus i amb el bronze mundial aconseguit el 2015. Vius el teu millor moment esportiu?
Sí, la temporada anterior ja havia sigut molt bona i no he abaixat la guàrdia aquest 2016. Els anys anteriors en categoria sub 23 em van permetre començar a arribar, a treure el cap, a tastar els primers llocs. Noto que estic assolint una certa maduresa per ser contundent en els moments claus.
El salt de categoria Sub 23 a l’absoluta, des de fora, no s’ha notat…
A la nostra categoria (C1), que va començar el 2009, totes les palistes som bastant joves. Sempre hi ha palistes més veteranes que estan al capdavant, però en general, tant en competicions sub 23 com en l’absoluta sovint competíem entre nosaltres, que ens coneixem des de fa anys. Probablement per aquest motiu el salt de categoria no ha tingut massa repercussió.
Un altre gran moment d’aquesta temporada ha estat el triomf a casa, a La Seu, en una prova de la copa del món. Ja tocava oi?
I tant! Havia estat molts anys lluitant, fregant el triomf, però no l’havia aconseguit mai. Aquest any la prova va ser molt bonica, amb tota la família, els amics… és un luxe competir a casa i poder gaudir d’aquesta capacitat organitzativa que tenim, de tot l’equip que treballa per poder acollir aquestes competicions… va ser un moment molt especial.
Aquest triomf el vas aconseguir a la categoria C1, en què ets una de les millors piragüistes del món. En què es diferencia del K1 de Maialen Chourraut que molta gent va descobrir als Jocs?
Mira, d’entrada les piragües són diferents. Tenen el mateix pes i la mateixa llargada, però el K1 és més ample i s’hi competeix asseguda. Al C1, per contra, hi anem agenollades. A més, les culleres de les pales canvien: en el C1 tenim una sola fulla, al K1 n’hi ha dues.
En conseqüència, al C1 necessiteu una preparació específica…
Sí, sobretot en treball tècnic. Hem d’executar el mateix recorregut exactament amb les mateixes portes. Però al C1, com que anem de genolls, la canoa és una mica més inestable i vas únicament amb una sola cullera, de manera que només estàs remant i propulsant-te des d’un costat. Normalment la gent solem començar en caiac, perquè és més senzill mantenir l’equilibri i tens un suport als dos costats. L’especialització en la canoa és un procés que es fa més endavant, és més complex i requereix més constància.
Més enllà dels entrenaments al canal, quin tipus d’exercicis has de fer fora l’aigua per estar en plenes condicions?
Com que visc a La Seu m’agrada aprofitar l’entorn. Surto a la muntanya per guanyar força física i fer treball de fons. Als matins m’entreno al gimnàs pràcticament cada dia durant la pretemporada. També provem de treballar l’equilibri, fem molta feina en aigua parada. I, a part de tot això, aprofito per anar a comprar al mercat de La Seu, tenir molts aliments frescos, menjar molt bé, cuidar-me i descansar molt. És tan important això com la resta de coses.
Segueixes algun programa fix amb la teva entrenadora o tires d’iniciativa pròpia?
Ara mateix no seguim un programa tancat, no tenim ordres preestablertes. Ho comento amb la nostra entrenadora, amb el nostre entorn, i hi reflexionem, però no hi ha millor experiència que allò que cadascú sent en cada moment. Moltes vegades experimentem amb l’objectiu que de sentir-se bé. Miro d’escoltar el meu cos per anar detectant quins són els aliments que em van millor en cada moment.
Al llarg de tots aquests anys de competicions internacionals, t’ha sorprès algun canal dels que has visitat? Per instal·lacions, qualitat, dificultat del recorregut…
Triaria el canal que acollirà el mundial de l’any vinent, el de Pau, que és a prop de casa, a 4-5 hores i és un dels que actualment està treballant millor. També en sensacions a dins l’aigua, és molt ràpid, amb moviments molt especials, que requereixen força però que alhora permeten moure’t molt còmodament per dins. A més, tenen un munt de públic que segueix habitualment el nostre esport. Sempre compten amb una afluència de gent molt gran!
D’aquí a un any, del 13 al 19 de setembre, estaràs disputant aquest mundial. Què n’esperes?
És un mundial que serà singular: per la proximitat i perquè a Pau hi anirem molt sovint per preparar-nos bé. Pel que fa a objectius, no m’agrada massa ser pitonissa i pensar en els resultats. Mirarem de lluitar pels primers llocs, com sempre.
Per a la propera temporada ens hem de fixar en les mateixes rivals dels darrers anys? Hi ha gent jove que apreta amb força per darrere?
Jo espero que pugin les meves companyes, que estan aconseguint bons resultats i apunten cada cop més amunt. Em refereixo a l’Annebel Van der Knijff de La Seu o la Clara i la Miren del País Basc. S’ho mereixen! La seva progressió també m’obliga a ser millor, així que les espero amb els braços oberts! A nivell internacional, les clàssiques: la Jessica Fox i les angleses Franklin o Woods. Sempre han estat molt fortes i seguiran a la cresta de l’onada.
Tu, la Marta Martínez o la Maialen (que també entrena a La Seu d’Urgell) demostreu que el nivell del piragüisme a casa nostra és molt alt malgrat… tots els malgrats
Si comparem el seguiment mediàtic i la inversió econòmica amb els resultats que després s’obtenen, és obvi que la balança s’inclina clarament a favor de la feina que estem fent: els podis i les victòries parlen per si mateixos. Això sí: cada cop l’eslàlom té més ressò, se’ns coneix una mica millor. La feina dels últims anys, de mica en mica, està donant els seus fruits.
Aquest estiu t’ha tocat viure els Jocs des de la distància perquè la prova C1 no serà olímpica fins d’aquí a quatre anys. Això genera frustració?
És una realitat que ja coneixíem i per a la nostra modalitat crec que aquests quatre anys ens aniran molt bé. Podrem seguir demostrant que hi ha creixement i que el nivell està evolucionant ràpidament i no deixarà de fer-ho fins a assimilar-se a les modalitats que ja són olímpiques. No penso en la frustració. He gaudit molt dels Jocs des de casa i m’han omplert de motivació per seguir treballant: ara toca afrontar aquest cicle olímpic amb la millor energia possible!
El circuit masculí C1 sí que és olímpic. Aquest greuge ha durat massa temps?
Hi va haver un moment en què hi havia opcions que el C1 femení fos olímpic a Rio, però ho van ajornar fins a Tòquio. En aquell moment sí que va ser frustrant i decebedor constatar que no hi podríem ser, que no hi havia la confiança suficient per introduir-la al programa olímpic quan des de feia anys s’hi estava treballant, i treballant bé. Vam fer l’esforç de pair-ho, acceptar-ho i assumir que calia continuar lluitant.
El cicle olímpic cap a Tòquio 2020 ja ha començat i això t’obligarà a rendir quatre anys al màxim nivell…
Sí, hem de ser conscients que els nostres esports es veuen sobretot cada quatre anys. Fins que no arriba la cita olímpica per a molta gent sembla que no haguem fet res. Ho encaro a través del treball diari, en anar trobant punts de motivació constant, detectar les millores que ens facin estar sempre amatents per seguir treballant més endavant.
Per acabar, quin és el moment Fosbury de la Núria Vilarrubla?
El triomf d’aquesta temporada a La Seu, a casa, a la Copa del Món. Especialment el fet de compartir-ho amb tota la gent que treballa diàriament aquí i que segueix aquesta competició. És el meu moment Fosbury més recent… i també el més emocionant!
