Diu l’exentrenador del Barça d’handbol Xesco Espar que “jugar amb el cap ens proporciona estratègia i la capacitat d’adaptar-nos a les situacions de manera intel·ligent. Ens permet reaccionar i anticipar-nos”.
Sens dubte, en aquests Jocs Olímpics de Rio hem vist estratègies errònies, algunes fruit de decisions preses en calent. Però també algunes de molt encertades que han acabat quallant.
Per exemple, la del polonès Rafal Majka en la prova de ciclisme en ruta. Va infiltrar-se en una escapada i va acabar quedant-se sol a falta de 12 quilòmetres després que els seus dos companys de viatge, Nibali i Henao, caiguessin en una baixada. Finalment, Majka va ser caçat per Van Avermaet i Fuglsang a tan sols quilòmetre i mig de meta i, fos per l’esforç, no va poder lluitar l’esprint i va ser bronze.
En canvi, l’atleta etíop Almaz Ayana no només va conquistar l’or als 10.000 metres femenins sinó que va registrar un nou rècord del món (29’17). La seva estratègia podia haver-se qualificat de suïcida si no fos perquè li va sortir a la perfecció. Just quan superaven l’equador de la prova, Ayana va imprimir un canvi de ritme que va deixar clavades les rivals. Era arriscat en tant que quedava molta prova per endavant. Però l’africana va aguantar. I tant si ho va fer.
Doncs bé, ahir a Rio vam tenir un altre exemple d’estratègia per emmarcar. Va ser a la prova masculina de triatló i per desgràcia no va afavorir precisament els interessos del mallorquí Mario Mola. Els grans protagonistes van ser els germans anglesos Alistair i Jonathan Brownlee.
Especialment Alistair ha estat la gran pedra de toc del campió gallec Javi Gómez Noya (absent a Rio per lesió) i aquest any a les Series Mundials ja havia demostrat estar molt fort. I ahir ho va confirmar amb l’ajuda incondicional del seu germà. “Aquests anglesos estan bojos, acabaran punxant” va pensar més d’un quan es llançaven a 50 quilòmetres per hora amb la bici pels carrers de Rio. “Quina estratègia més suïcida” devia afegir més d’un.
Ho podia semblar, si no fos perquè els Brownlee són uns experts en treballar en equip, córrer mossegant i desconcertar els rivals. Ambdós triatletes van trencar la cursa al sector ciclista quan es van escapar junt amb un grup de 8 unitats més, aprofitant els valuosos segons d’avantatge que ja havien aconseguit rascar a l’aigua.
Una aposta al tot o res, més ambiciosa impossible, que va arribar a bon port també gràcies al treball dels companys. Era difícil entendre com de bé es movia el grup capdavanter, donant-se relleus constantment, mentre que al grup perseguidor regnava l’apatia i la descoordinació. Només Mario Mola ho intentava. Sol, sense èxit. El resultat, el previsible: medalla d’or per a Alistair i la plata pel seu germà petit.
Una tàctica digna d’aplaudir que ens demostra que una estratègia aparentment imprudent pot convertir-se en tot un èxit si l’executem en el moment idoni. Bé, i per què no dir-ho, si ens acompanya la sort.
