Dues dècades de l’or d’Atlanta

3 minuts de lectura

9 d’agost del 1992. Era el darrer dia dels Jocs, dels nostres Jocs. Uns Jocs Olímpics arribats a Barcelona de la mà d’un declarat franquista com era Juan Antonio Samaranch i que, amb algunes coses bones i d’altres no tant, han canviat la capital catalana de dalt a baix. Aquell dia, com a festa final de la cita olímpica hi havia programats dos grans esdeveniments: la marató, disciplina amb la que tot va començar, i la final del waterpolo masculí.

fotograma_video_final

Després d’un període de duríssima preparació basada principalment a Andorra (molts jugadors no han tornat a trepitjar el Principat), l’Espanya dels Ballart, Estiarte o Rollán arribava amb galons de favorita i ganes de menjar-se el món. Ho tenia tot: jugava a casa i havia combinat un equip on la barreja del talent tècnic “dels catalans” i els pebrots i la intensitat “dels madrilenys” convergien en un còctel perfecte.

I ho van fer fins al darrer instant; en una de les finals olímpiques més emocionants que es recorden, Itàlia i Espanya van arribar a la tercera pròrroga. A manca de 32 segons, Gandolfi posava el 8-9 i feia tastar el gust de la derrota més amarga a la generació d’or del waterpolo espanyol.

plata92

Joan Jané: sou molt bons, demostreu-ho!

La preparació militar que havia dirigit Dragan Matutinovic era ja insuportable i per sort de la majoria d’integrants d’aquell equip, és va fer el harakiri agredint a un àrbitre. Joan Jané n’agafaria el relleu: s’havia acabat aquella guerra psicològica, aquell lesionar-se i seguir entrenant lesionat. S’hauria d’haver vist que hagués passat si Joan Jané hagués dirigit la preparació pre-Barcelona, o si Toni Esteller, llegenda del nostre waterpolo, no hagués estat substituït pel tècnic croata.

Entremig del següent objectiu, els Jocs d’Atlanta del 96, Espanya perdia el Mundial de Roma a la final i novament davant Itàlia.

joan jane

Després d’aquestes dues grans derrotes, l’inici als darrers Jocs del mil·leni no va ser espectacular: dels primers quatre partits, Espanya n’havia guanyat dos i perduts dos més. Jugava el cinquè i últim partit de grups davant Rússia: guanyar significava quedar tercers i enfrontar-se a l’amfitriona Estats Units, perdre suposava sortir com a quarta i jugar amb la maleïda Itàlia.

La reacció a Quarts: la recompensa final a tant sacrifici

L’equip de Joan Jané va vèncer el combinat rus i va sortir al quadre final sense aquella empenta i adrenalina que havia acompanyat l’equip a Barcelona 92’. Però alguna cosa va passar en aquell partit: dos primers quarts primorosos, definits per Manel Estiarte com “els millors minuts de waterpolo que va jugar aquell equip” van deixar el marcador al descans en un increïble 5-1. El propi Estiarte defineix a l’excel·lent documental de TV3 “Aigua, infern, cel” l’estat d’ànim dels nord-americans: “no sabien ni on estaven, ni com es deien, ni que feien allà”. Un bany.

El xip va canviar per complet, i tot i que a semifinals esperava Hongria, favoritíssima per endur-se l’or, la Hongria que havia guanyat els sis partits disputats. Però tot havia canviat, i els ibèrics van fer doblegar de genolls el totpoderós conjunt magiar: 6-7 i cap a la segona final olímpica consecutiva. No es podia escapar.

Com expliquen molt gràficament els mateixos jugadors al citat documental, aquest cop s’havien canviat les tornes: els que estaven sobreexcitats abans del partit eren els rivals, Croàcia. Catalans i madrilenys ja havien pogut dormir la nit anterior, ja no estaven passats de revolucions.

rollan_atlanta

Amb 1-3 al descans, una figura va emergir d’entre totes per recordar que ja n’havien perdut una, que un altre cop no. Jesús Rollán, possiblement el millor porter de la història d’aquest meravellós esport, i sense dubte un dels esportistes amb més mentalitat positiva i guanyadora que es recordin, va comunicar als companys que allò es guanyava.

Estiarte, Miki Oca, Txiqui Sans.. els gols van anar caient i els balcànics es van anar derrombant. La victòria es va confirmar al darrer minut amb l’aturada de l’ànima d’aquell equip, un Jesús Rollán sense el qual molt probablement aquell equip no hagués sortit del pou i hagués resorgit per alçar-se amb l’or que li pertocava a Barcelona.

or_atlanta2

Documental “Aigua, infern, cel” de TV3

https://www.youtube.com/watch?v=faZQy6q2Osc