Encara és de nit a Kabul, la capital de l’Afganistan. Entre camins polsegosos, cases en reconstrucció i la crida de l’imam a la pregària matinal, un grup de dones torna a casa. Van vestides amb una jaqueta de xandall ample, pantalons i un hijab. Hi ha però, un element més que destaca: totes duen un casc de bicicleta. Són les integrants de l’equip nacional de ciclisme d’Afganistan.
Des de fa uns anys, aquest grup de dones desafien les costums del país per practicar el que és la seva passió: el ciclisme de carretera.
La idea va néixer el 2011 de la mà de l’entrenador de l’equip nacional de ciclisme masculí, Abdul Sediq, que seguint les demandes de la seva filla va reintroduir l’equip nacional femení, que havia estat parat durant uns anys a causa dels talibans. De fet, el primer equip de ciclisme femení va néixer a Afganistan el 1986 però primer la URSS i després els talibans van tallar de socarrel els somnis de les dones que volien practicar ciclisme.
L’any 2013 van participar a la seva primera competició internacional, als Jocs d’Àsia i des d’aleshores participen en altres competicions arreu del continent. Els resultats serien molt modestos per qualsevol equip nacional (van quedar últimes), i de fet, en moltes ocasions les ciclistes no han pogut completar grans proves a causa del gran nivell que tenen les seves competidores. A més, el material que utilitzen no és el més lleuger ni el més tecnològic, ja que no disposen dels recursos necessaris per comprar-lo. Malgrat tot, l’equip d’Afganistan no es rendeix i segueix reivindicant les dues rodes com un mitjà per instar el canvi en les normes culturals i trencar estigmes.
L’equip s’entrena a l’alba, abans de la pregària matinal, o després de la caiguda del sol durant les setmanes del Ramadan. Mentre pedalen, les segueix d’aprop una furgoneta atrotinada on hi viatja l’entrenador, que a més de dictar instruccions, vetlla per la seva seguretat. De manera sistemàtica, l’equip rep tot tipus d’insults i acusacions, titllant-les de pecadores. Les ciclistes també pedalen amb la por que algun motorista o algun conductor condueixi perillosament a prop d’elles i pugui causar un accident, com ja ha passat en algunes ocasions. A més de planificar els horaris i les rutes dels entrenaments tenint en compte la seguretat, les membres de l’equip també intenten vestir per passar el més desapercebudes possible. I a tot això s’hi afegeix un altre problema contra el qual ha de lluitar l’entrenador: disposar de suficient personal que pugui tenir una carrera esportiva a llarg plaç, en un país on estar casat als 20 anys és habitual i on moltes dones deixen de banda l’esport per centrar-se en la família.
Afghan Cycles Trailer from LET MEDIA on Vimeo.
Malgrat totes les traves que han de superar, el ciclisme femení a Afganistan segueix creixent i actualment ja hi ha un altre equip a la ciutat de Bamiyan a més d’altres grups a la capital que es reuneixen de manera informal per sortir en bicicleta.
Nominades al premi d’Aventurer de l’Any per National Geographic, el seu nom ja sona també pel Nobel de la Pau. Mentrestant, preparen un documental que es presentarà aquest any amb les seves experiències i per seguir inspirant persones arreu del món a viure sense por els seus somnis esportius.
