L’energia, la solidaritat i l’alegria de l’esport palestí és un secret amagat darrera d’una capa mediàtica d’imatges de violència, desesperació i dolor. Fer esport en un país sota ocupació militar és un autèntic acte de resistència i, també un acte necessari per aguantar les frustracions i abusos de l’opressió israeliana.
Cada cap de setmana les sortides en bici, corrent o l’escalada són més freqüents entre les palestines i els palestins a Cisjordània. Són moments de sentir-se lliure, de desconnectar i de conèixer realment les seva terra… però a diferència de fer esport a Catalunya, aquests moments duren molt poc. A les mateixes sortides es troben amb checkpoints militars, amb atacs per part dels colons sionistes i amb visites d’espais naturals on no poden accedir degut al sistema d’Apartheid.
Sortiries a fer esport en aquesta situació? Però… què faries sense l’esport?
Quan vius sota ocupació militar cada acció que fas és política. A Palestina insistir a fer esport és rebutjar les condicions abusives que imposen les autoritats israelianes. Per exemple, cada any a Betlem el Right to Movement organitza la IAAF Palestine Marathon per fer visible les restriccions de moviment. Córrer més de 10 km sense topar amb un control militar és impossible, i el circuit de 42 km fa anada i tornada dues vegades. “Xocar contra el mur”, doncs, agafa un altre sentit. Córrer al costat del mur d’Apartheid que divideix la ciutat en línia recta és xocant per als atletes estrangers, però un fet quotidià a la vida dels palestins.
A Gaza, les atletes de parkour desafien la gravetat amb la força i l’agilitat necessàries per fer acrobàcies dalt dels edificis destruïts pels israelians. Simbolitzen l’esperit palestí de desafiar totes les penúries que suposa viure a Gaza, coneguda com la presó oberta més gran del món.
A l’estiu la platja estava plena de surfistes, jugadors de voleibol i genets, tots vivint el present amb intensitat. Qualsevol il·lusió d’accedir a l’esport internacional està amenaçada per la tanca armada que els envolta. Amb l’actual destrucció de Gaza i la matança de més de 15.000 persones per part dels israelians, aquestes imatges de l’esport palestí queden en un passat que sembla molt llunyà. Les instal·lacions esportives són runes, falten companys de l’esport i l’objectiu de cada dia és despertar i veure que les persones que t’estimes encara estan vives.
A Cisjordània el començament de la guerra entre Israel i Hamas ha fet augmentar el nivell de restriccions, els abusos i els atacs per part dels colons sionistes. Ningú surt dels seus pobles. Fer una volta en bici, corrent o escalar és jugar-se la vida. La tristesa, la decepció amb la comunitat internacional i la por per la seguretat dels familiars no deixa espai per gaudir o celebrar la vida a través de l’esport.
Els palestins no entenen que des d’Occident deixem als equips esportius israelians competir a Europa mentre que els palestins estan tancats, les instal·lacions esportives destruïdes i les seves il·lusions trencades.
Louise Brown, M.A., activista i atleta
