Raquel González Campos (Mataró, 1989) va ser medallista de plata en la prova de 35km marxa al Campionat d’Europa de Munic disputat la setmana passada i posa d’aquesta manera la cirereta a una temporada plena d’entrebancs, però en què també s’endú un diploma de finalista del Mundial d’Eugene on va ser cinquena en la mateixa prova.
La maresmenca que combina l’esport d’elit amb estudis relacionats amb la comunicació, el dret, les finances i l’esport atén la trucada de La Fosbury ja de tornada casa després d’uns dies molt intensos celebrant l’èxit assolit a Alemanya.
Parla’m dels teus primers passos en l’atletisme.
Vaig començar a Mataró quan no hi havia ni escola d’atletisme, anàvem a córrer amb el grup de veterans. A mi m’agradava córrer i m’anaven bé les proves de fons, aleshores es va crear l’escola d’atletisme dels Lluïsos de Mataró i allà vam començar a practicar totes les disciplines i una de les persones que feia marxa al club, en Juan Carlos Rodríguez que jo sempre dic que és el meu pare esportiu, va ser qui em va veure condicions per la marxa atlètica. Vaig començar alternant la marxa amb les curses fins que finalment em vaig enamorar de la marxa i vaig decidir centrar-me només en aquesta disciplina.
Quan t’adones que pots tenir èxit com a marxadora?
Amb 15 anys ja vaig veure que això m’agradava molt i tenia possibilitats, ja aconseguia medalles als campionats d’Espanya i amb 15 anys els vaig dir als meus pares que volia apostar per l’esport, em van recolzar i va ser quan vaig anar al CAR. Allà compaginava l’esport amb els estudis, com encara faig avui dia, i cada any vaig anar tirant més cap a la marxa.
Com és el canvi de 20km a 35km marxa?
En xifres és gairebé el doble, però s’ha vist que qui va bé als 20km també ho fa bé als 35km perquè és una prova molt ràpida, a la part final de la prova de 35km anem a ritmes de 20km. Tàcticament, es prepara per anar amb més calma al principi però després posem el turbo i acabem passant els 20km a un ritme altíssim.
Quan decideixes fer el canvi de distància?
Amb el meu entrenador anem any a any i aquesta temporada vam decidir apostar pels 35km. Encara no hem decidit si seguirem als 35km o tornarem als 20km però aquest any l’aposta ha sortit bé.
El canvi ha sortit molt bé, ets plata europea i vas ser cinquena al Mundial…
És la meva millor temporada pel que fa a resultats internacionals, de fet he aconseguit ser la millor esportista espanyola i se m’ha donat molt bé la prova dels 35km. Crec que encara puc donar molta guerra als 20km i treure millors resultats, és qüestió d’ajustar algunes coses, però als 35km ho he fet molt bé.
View this post on Instagram
Què suposa per a tu obtenir aquests bons resultats?
Els resultats són increïbles. Sempre en vols més i penso que podria haver estat campiona d’Europa, però la veritat és que estic molt contenta perquè els resultats són espectaculars.
No obstant això, no ha estat un camí de roses…
Vaig tenir problemes abans i després dels Mundials d’Oregon. Abans del Mundial vaig tenir mononucleosi i vaig estar molts mesos malalta, al principi vaig haver de parar completament perquè els metges em van recomanar fer molt repòs. Una cosa és fer vida normal, que quan comences a trobar-te millor fas vida normal, però necessites exigir-li el màxim al cos per arribar a un campionat del món i aquesta malaltia requereix molt temps per recuperar bé, però ho vam fer molt bé. Vam saber adaptar la preparació amb el meu entrenador, la última part de la preparació va ser a Colorado, vam poder entrenar bé i vam arribar bé.
Després d’Eugene vaig agafar la covid, no m’ho podia creure. Pensava: “no puc tenir una mica de tranquil·litat per preparar el Campionat d’Europa com cal?”. Però jo sempre penso en la frase “ocupar-me en lloc de preocupar-me”, el principal objectiu era la recuperació. Vaig estar dies amb febre i dies en què després d’entrenar no em trobava bé, però no em podia quedar a casa i deixar passar l’oportunitat. Volia lluitar-ho, jo confiava que arribaria recuperada a l’Europeu i cada dia d’entrenament comptava i vam anar a totes.
Raquel González: “Abans del Mundial vaig agafar la mononucleosi i abans de l’Europeu la Covid, no m’ho podia creure”
Com va ser la cursa de Munic?
La cursa la vam plantejar més buscant una estratègia que una bona marca. Jo sabia que la meva rival més directa era la grega Antigoni Drisbioti i ella sabia que la seva rival era jo, per això vam deixar sortir l’hongaresa Viktória Madarász, la vam atrapar i vam anar colze a colze fins que al seu tercer canvi de ritme em vaig notar justa i quedaven força quilòmetres. Vaig optar per deixar-la anar i veure si la podia atrapar més tard però no em quedava energia i vam haver de conformar-nos amb la plata, que ja és molt.
Les sensacions de després van ser espectaculars, el circuit estava ple de gent i no parava de sentir el meu nom… semblava que corria a casa. Va ser vibrant, emocionant… la part bonica de l’esport. En arribar a meta estava allà la meva família i va ser un d’aquells moments que et marquen per tota la vida.
Raquel González: “El circuit estava ple de gent i no parava de sentir el meu nom, semblava que corria a casa”
Quin balanç fas de la temporada?
La temporada ha estat positiva, motivadora i il·lusionant de cara als Jocs Olímpics de París 2024. Haver aconseguit els millors resultats et fa estar il·lusionada i ha estat una temporada de creure, de confiar, de dir “tot i les circumstàncies que s’han donat hem seguit allà amb compromís i tenint molt clar el que vull”. No ens hem rendit en cap moment i al final els resultats ens han acompanyat.
Parla’m dels teus objectius de cara a la temporada vinent.
L’any que ve hi ha el Mundial a l’aire lliure a Budapest i serà l’objectiu. Hem de parlar amb el meu entrenador per decidir si preparem els 20 o els 35 quilòmetres perquè anem any a any i com et deia, els Jocs de París 2024.
Imatge de portada: RFEA
