Com que els amics són com la família, que no els tries exactament, a mi m’ha sortit un grupet que durant la tardor i l’hivern només fan que estar pendents de la NFL. La lliga americana de football els té el cor, l’atenció i l’horari robats i, de rebot i perquè el Ter passa per Girona –versió nostrada de la dita del Pisuerga– he acabat per mirar-me els partits amb ells. El futbol americà és una cosa molt curiosa que no qualificaré perquè té una afició evident, latent i no del tot manifesta però realment estesa a casa nostra. I no és qüestió de la Super Bowl, no. Hi ha molta gent que se’l mira i el segueix. Ells, per exemple, paguen un ‘Game pass’ per poder veure tots els partits en directe o en diferit, en “condensed” o el resums. O han creat una lliga del joc “Fantasy” en la qual, sense tenir-ne ni idea, també hi he acabat jugant.
Els partits de futbol americà, grosso modo, es juguen diumenge a partir de les set de la tarda. N’hi ha un la matinada de dijous a divendres i un altre la de dilluns a dimarts però la gran majoria, en dues tandes i en un horari exclusiu final –a Amèrica del “partidasso” se’n diu Sunday Night– i quan coincideixen molts partits a la vegada pots mirar la “Red Zone” que és un format “carrusel” que va connectant amb les jugades d’atac de cada partit. Si tens Movistar Plus a casa pots mirar els partits en castellà però has d’aguantar uns comentaristes senzillament abominables com bé ha opinat l’Eloi Illa –un dels amics pesats amb la NFL– a la seva secció ‘Des del Sofà’.
Principiant i un punt escèptic, he mirat en les primeres setmanes de lliga de complir amb tot el que ortodoxament se’m demanava. He escollit equip –els Saints de Nova Orleans, per adscripció musical al lloc, més que res– i he mirat de seguir alguns partits o resums. He comprovat l’espectacularitat de l’esport i el “fato” de show bussiness el qual, rude com sóc, em té sense convèncer. No m’agrada que els jugadors facin el pallasso, però els hi perdono.
Durant el mes d’octubre, despistat, vaig fixar-me que bona part dels actors del circ anaven amb complements de color rosa. Les mitgetes dels jugadors, la tovalloleta, els guants, els auriculars dels entrenadors, les carpetes, algun detall del casc. Tot era de color rosa. El motiu, que durant l’octubre la NFL s’adhereix a la lluita contra el càncer de mama, en pro de la investigació, igual que en altres parts del món s’associa aquest color a aquesta noble tasca de conscienciació. Molt bé.
La meva sorpresa, des de l’escepticisme i la distància però amb un punt de curiositat i interès, va ser quan vam canviar de pàgina del calendari i de cop en tot allò que havia estat rosa de cop hi apareixia un estampat militar. Mitgetes, carpetes, auriculars, tovalloletes, bolígrafs. En algun dels mil descansos apareixien també militars i és que el novembre és el mes dedicat a les forces armades.
Jo ja sé que l’exèrcit americà és una institució ben respectada en el país de les barres i les estrelles. També sé què ha suposat i què suposa, a nivell mundial, aquest exèrcit. No faré judicis banals però astorat al sofà de casa he de dir que em va sorprendre. I que no m’agrada. Em desagrada la roba militar –a Mataró hi ha un bar que per imitar un videojoc van mig disfressats amb aquest estampat i a mi em fa cosa d’entrar-hi– però el que em desagrada més és que en un aparador mediàtic per a milions d’espectadors se situï un tracta benevolent amb un exèrcit al nivell de la lluita contra una malaltia com el càncer.
Alguns amics pro-yankees m’ho defensaven però a mi em costa d’imaginar que la capvuitada del diumenge que TV3 fan la Marató a benefici de la investigació mèdica sobre alguna malaltia la televisió pública repetís el format a benefici dels Mossos d’Esquadra.
