Fa vint anys, l’11 de juliol de 2000, es va col·locar una placa de marbre recordant la casa natal del boxejador Josep Joan Gironès. L’any 2007, el periodista Joaquim Roglan va publicar “Combat a mort. Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme” (Angle Editorial), un llibre prologat per Joan de Sagarra que recuperava la memòria històrica dels boxejadors catalans dels anys vint i trenta del segle XX, un treball que t’absorbeix, t’emociona i et sacseja de dalt a baix, causant-te alhora admiració, ràbia i impotència.
D’aleshores ençà he anat seguint diferents empremtes de l’anomenat Noble Art, la boxa, que totes elles han contribuït a recuperar la història i la memòria d’un esport immerescudament silenciat. La meva relació amb la boxa és estranya: mai l’he practicat ni l’he presenciat en viu, però sempre m’ha cridat l’atenció, potser perquè és aquell tipus d’esport complet, esforçat, estètic i amb un passat mític a Barcelona.
Però no hi ha res més que em pugui revoltar tant com la injustícia, i el relat periodístic de Roglan explica la glòria, la persecució, la repressió i l’oblit d’uns esportistes que van elevar la boxa catalana a l’alçada de la millor del món i van convertir Barcelona en la capital europea d’aquest esport, tal com diu l’autor. Durant els anys 1920 i 1930 la boxa fou un espectacle de masses i Catalunya va tenir uns ídols populars que van conquerir campionats d’Espanya i d’Europa i van lluitar pel títol mundial. Després de la Guerra Civil, però, la Dictadura va intentar esborrar la memòria d’aquells campions.
Josep Gironès, la gran estrella de la boxa catalana
El personatge central de Roglan és Josep Gironès, un autèntic mite popular i aspirant al títol mundial que va morir exiliat a Mèxic perseguit per una calúmnia inventada pels seus enemics. Però també n’hi va haver d’altres com Carles Flix, campió d’Europa i un dels primer afusellats al Camp de la Bota; Víctor Ferrand, campió d’Europa, mort a l’exili a París; Francesc Ros, campió d’Espanya, desaparegut en un camp de concentració a França; Llorenç Vítria, campió d’Espanya i campió Olímpic a París, exterminat en un camp nazi juntament amb el també campió Lozano; Pere Sáez, exiliat i mort a la Unió Soviètica; o Àngel Artero, entrenador dels campions catalans, torturat i depurat del món de la boxa com també Alberich. Recordem que a Gironès, Flix i Ros se’ls anomenà “Els tres mosqueters” i eren entrenats per Artero al Punching-ball de Gràcia, la seva “quadra”, és a dir, el gimnàs del mateix carrer de la Llibertat número 28.
Amb aquesta recuperació del passat no podem oblidar la “Història de la boxa catalana, en dos volums” (edició de l’autor, 1996) del gran cronista d’aquest esport, Juli Lorente.
Gironès té una vida de pel·lícula. De fet, l’any 2013 Joan López Lloret va presentar el documental “138 segons. L’enigma Gironès”, amb testimonis diversos que miren d’acostar-se a la seva trajectòria esportiva i vital. El periodista Josep Maria Planes el descriu al diari La Publicitat, el 17 de febrer de 1935, com un “xicot modest, tímid, gris, compendi de virtuts austeres i casolanes, home del seu barri, del seu carrer, paradoxalment una de les vedets del país, el nostre primer as esportiu. El primer esportiu de Catalunya és el primer gran modest de Catalunya”. Per què veiem com han canviat els esportistes d’abans i ara, el mateix Planes diu: “Quan guanya sabeu quin és el gran premi que ell espera amb més il·lusió ? Una coca ! Exactament, una coca”.
El dia clau a La Monumental
La trajectòria esportiva d’en Gironès té un combat decisiu el 17 de febrer de 1935 amb el repte de guanyar el títol mundial del pes ploma a Freddie Miller (Cincinnati, 1911-1962) a La Monumental, que estava plena a vessar. “Com ha fet durant tota la vida, el darrer àpat de Gironès abans de pujar al ring és un parell de rovells d’ou crus barrejats amb una mica de cava. És el reconstituent familiar que prepara la seva mare per al seu marit i els seus fills. És l’àpat amb què el recorda i l’acomiada la família sempre que surt de casa camí del combat…“, tal com explica Roglan. Però Gironès, caçat en fred i en només 138 segons, pateix el primer i últim KO de la seva carrera. La decepció és molt gran. Un dels motius de la seva derrota és que en Miller utilitza la “tàctica molt americana” de fer quatre o cinc minuts de preescalfament dins el vestuari amb un espàrring a fi d’evitar els cops en fred i sorprèn a Gironès, a banda d’altres rumors.
Gironès no tornarà al ring. De 105 combats en guanyà 37 per punts, 26 per KO, 7 per KO tècnic, 24 per abandonament i 2 per desqualificació. Només en perd 4 per punts, 2 per desqualificació i 1 per KO. L’any 1935, l’època d’or de la boxa i el futbol tenen dos ídols, Gironès i Samitier, que es retiren. Al camp de Les Corts del Barça, Samitier rep un homenatge el 19 de gener de 1936 i Gironès és homenatjat pels aficionats del Barça fent la sacada d’honor d’un partit de Lliga.
De la guerra a l’exili
Quan esclata la Guerra Civil Gironès és destinat com a auxiliar a l’escorta personal de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, però dos dies abans de la desfeta passa per casa seva per recollir una mica de roba, essent la darrera vegada que el veu la seva filla Dolors. És internat al camp de concentració de Bram a França, aconsegueix arribar a Marsella, serà perseguit per la Gestapo, marxa a Bordeus i embarca cap a Mèxic. Arribava la repressió, la tortura i la mort amb la Dictadura del general Franco dels boxejadors catalans, tal com hem dit abans. A Gironès el persegueix la calúmnia d’haver torturat presoners durant la Guerra, confonent-lo amb un altre boxejador que es deia igual que ell. Per aquest motiu, la policia franquista perseguirà la seva mare, la seva esposa i els seu germans.
Gironès ja no tornarà: treballa a Mèxic amb el seu germà petit, que munta una fàbrica de galetes, fins al dia de la seva mort. El seu entorn el descriu com un home solitari, molt tímid i introvertit. El seu nét, Antoni Sastre, afirma: “Sembla com si de cop hagués decidit passar pàgina i tancar per sempre els capítols més importants de la seva vida”. El Crac de Gràcia mor exiliat i en silenci el 8 de febrer de 1982, als 78 anys.
La boxa fa molt temps que ja no és un esport de masses. Durant anys va inspirar grans cròniques periodístiques, la literatura, el cinema… però la vida d’en Josep Gironès, el Crac de Gràcia, mereix encara un homenatge i una pàgina d’honor en l’esport català. Mentrestant, alguns seguirem admirant la seva modèstia, els seus triomfs i persistirem imaginant respostes en el seu llarg silenci, lluny de casa.
