La cerimònia inaugural dels Jocs viscuda a l’estadi olímpic de Montjuïc és considerada com un dels grans moments de la història olímpica. El comitè organitzador portava la presentació dels Jocs a un nou nivell amb un espectacle que va ser rebut amb entusiasme arreu del món i amb molts elogis per part de la premsa internacional. Per a molts l’encesa del peveter amb la fletxa de Rebollo continua sent la millor estrena possible d’uns Jocs Olímpics, i és indubtable que l’aposta de la Fura dels Baus per omplir de mar i història l’estadi olímpic és brillantíssima. Fa uns dies el canal olímpic ha penjat la cerimònia sencera a youtube i continua sent impressionant.
Més enllà del vídeo de presentació inicial (de debò calia posar la Pedrera unes 50 vegades?), fem l’exercici de traslladar la cerimònia a una època amb twitter i amb la immediatesa a la qual estem ara acostumats. Si imaginem els teclats de piulada ràpida i abandonem la perspectiva global de la cerimònia i el seu èxit reconegut per tothom, aquests són els 10 moments que podrien haver encès twitter mentre durava la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992:
1. La roba dels músics
Seria arribar i moldre. La cerimònia tot just començar ja hauria provocat el primer escàndol a twitter: Carles Santos dirigia una banda amb 74 músics vestits amb barretina, americanes de lleopard i espardenyes i amb gran protagonisme per la tenora. Quanta gent es posaria les mans al cap? El dissenyador del vestuari de tota la cerimònia era Antonio Miró i segur que ben poca gent hauria estat capaç d’apreciar inicialment la seva aposta per fer present Dalí des del minut 0 de l’acte. En els darrers anys els Premis Gaudí van homenatjar aquesta aposta per l’extravagància vestint de nou els músics tal com els vam veure a Montjuïc.
2. Sacrilegi amb els Segadors
Amb menys de 10 minuts d’espectacle i després del moment màgic de salutació (“HOLA”), la polèmica esclata amb proporcions gegantines a twitter. La veu de Constantino Romero anuncia l’entrada de ses Majestats, sonen les primeres notes d’Els Segadors, himne nacional de Catalunya, i els reis d’Espanya fan acte de presència a la llotja aplaudits per Felipe González i Joan Antoni Samaranch. El realitzador punxa una senyera i tot seguit l’aplaudiment reial continua amb l’himne d’Espanya un minut abans de veure l’estadi ple de sardanistes a ritme de Monterrat Caballé i Josep Carreras. No ho supera ni el mateix Dalí.
3. Figures picassianes a l’escenari
La fase de l’espectacle anomenada “Terra de passió” compta amb l’aparició a l’escenari d’algunes figures que reivindiquen l’art català i espanyol. Encara que juntes fan cert goig, la realització televisiva ens mostra els portadors de les figures, que per separat tampoc són cap meravella. Un retaule que es va veure amb més inconnexions que com a imatge completa. No dubtem que en aquest punt de l’espectacle hi hauria molts dubtes sobre el recorregut artístic de la cerimònia inaugural.
4. De tòpic en tòpic?
Després de sintetitzar Catalunya a través de les sardanes, entràvem en la fase “Espanya és flamenc”. Més de 10 minuts consecutius on de ben segur s’elogiaria a la brillant Cristina Hoyos i alhora es posaria en dubte si calia tirar tant de tòpic per estrenar uns Jocs a Barcelona. La primera mitja hora de la cerimònia, més enllà del lema “HOLA” i de gaudir de la coordinació de centenars de voluntaris, no semblava encaminada a ser recordada durant dècades.
5. Alfredo Kraus a l’escenari
L’aparició del conegut tenor canari segur que hauria generat debat a twitter. No ens referim al seu paper durant una cerimònia inaugural que va potenciar el cant líric per sobre qualsevol altra vessant artística sinó perquè tothom estaria parlant de la gran polèmica de l’òpera espanyola d’aquell 1992, amb Kraus exclòs inicalment de la cerimònia olímpica dirigida musicalment per Josep Carreras i per la seva inclusió final al programa després de queixar-se. La polèmica hauria animat twitter i va tenir continuïtat dies després quan Montserrat Caballé va criticar a Kraus pel seu comportament.
6. Les llàgrimes d’Elena
La tria del príncep Felip com a banderer no estava justificada per mèrits esportius i només això ja hauria generat molta polèmica. El futur Felip VI va sortir de tal manera que el barret pràcticament li tapava els ulls, però el seguiment de twitter a les imatges de la infanta Elena plorant en veure el seu germà hauria estat impagable. Sense la mateixa repercussió, també hauríem rigut en veure com Felipe González es posava a saludar al públic després de veure que sortia al marcador de l’estadi.
7. La tarima rotatòria
Escoltar el primer tram d’intervenció en català de l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall era una delícia: referència a les Olimpíades populars de 1936 que no es van arribar a celebrar mai i record per al president Lluís Companys, i ja en anglès, la crida a la pau a Iugoslàvia. En una fase de polarització política qualsevol d’aquests comentaris podria haver encès twitter, però segur que la gent també s’hauria fixat en la tarima que donava voltes per no donar l’esquena a ningú dalt d’un mapamundi. Un detall curiós que en certs moments de la realització televisiva distreia més que ajudava.
8. Juan Carlos I, paper en mà
Insistim en la família borbònica, però el cert és que van tenir força protagonisme. Juan Carlos I només va dir una frase “Benvinguts tots a Barcelona. Hoy, 25 de julio del año 1992, declaro abiertos los Juegos Olímpicos de Barcelona que celebran la XXV Olimpiada de la era moderna”. Després de les intervencions de Maragall i Samaranch, el fet és que ho va llegir en un paper com si també fos un discurs llarg. En un context antimonàrquic evident com l’actual, twitter hagués ridiculitzat el moment, que de ben segur hauria anat acompanyat d’alguna xiulada a l’estadi.
9. On són les dones?
Minuts després de veure com les dones eren protagonistes a l’escenari participant d’una desfilada de moda al·legòrica de les seus històriques dels Jocs Olímpics, els homes eren els encarregats d’entrar la flama. Primer Herminio Menéndez, després Juan Antonio San Epifanio (Epi) i finalment Antonio Rebollo van ser els encarregats de viure com a esportistes un moment històric, amb una imatge brutal i emocionant com l’encesa al peveter, que continua posant els pèls de punta. Sigui com sigui, hauríem viscut un debat encès sobre els rols de gènere associats a la part més transcendental de la cerimònia. Més encara quan els juraments olímpics també els van fer homes: Luis Doreste (esportista) i Eugeni Asensio (jutge).
10. La megafonia final
Acabada la cerimònia inaugural, tenim realització televisiva durant una bona estona que dubtem que s’emetés com a tal arreu del món. En qualsevol cas, les indicacions de megafonia dirigdes tant a atletes com a voluntaris de tota mena són reiteratives i denoten la preocupació per controlar el buidatge de l’estadi amb seguretat i ordre. Hauria estat la traca final del debat a twitter.
