S’apuja el teló de l’esperat Mundial de Japó

Japó és l’amfitriona i de fet tot el país fa pinya en l’organització d’una competició que no deixa de ser l’assaig general dels Jocs de Tòqui, que començaran el 24 de juliol del 2020. L’aposta pel país asiàtic va generar una certa controvèrsia, titllada de massa exòtica o d’estar massa motivada per interessos publicitaris. Sigui com sigui, Japó té més tradició en l’ovalada del que molta gent li reconeix, ve de ser una de les sorpreses del darrer Mundial jugat a Anglaterra o ha tingut una franquícia pròpia jugant al Super Rugby. Dur el Campionat del Món no fa minvar en absolut cap dels atributs que converteixen en única aquesta competició. Com a màxim haurà encarit una mica més els viatges de les més de 700.000 persones –déu n’hi do la xifra– que viatgen al Mundial.

Llarg però intens de bones a primeres

El Mundial arranca amb un Japó-Rússia que, aquest divendres, presenta com a màxim al·licient la regla de tres que bona part de l’afició pot fer: els russos són a la competició per la desqualificació de Romania i Espanya o sigui que si algun català hagués estat hipotèticament seleccionat amb la selecció estatal espanyola hauria tingut el protagonisme del debut com estímul. No va poder ser, en un episodi lamentable es miri com es miri i de catalans al Mundial tindrem el capità de França Guilhem Guirado i el col·legiat de Perpinyà Mathieu Raynal.

El Mundial no s’acabarà fins l’endemà del dia de Tots Sants. Dit així sembla llarg com un dia sense pa però passa volant a l’afició àvida de partits. Per sort, però, la creixent competència i igualació de forces entre combinats capdavanters, juntament amb l’anticipació amb la que es fa el sorteig, han propiciat una primera fase curulla d’autèntics partidassos. De duels directes que ben bé podrien ser quarts, semifinals o fins i tot una final. Els partits, per cert, es juguen de matins en hora catalana, concentrant partits els caps de setmana. Convé saber-ho perquè les persones aficionades gestionin els oportuns forats a l’agenda social, familiar o laboral.

https://www.youtube.com/watch?v=nYnHd7wgyJQ

Uns favorits i dos candidats

El Mundial de Japó arriba com arriben tots els Mundials. Amb la incògnita de si els All Blacks fallaran i guanyarà una altra selecció. La potència del combinat de Nova Zelanda ha convertit a l’equip de negre en favorit en les nou edicions però d’aquestes “només” n’ha guanyat tres. Això sí: porta dos Mundials seguits i hi ha certes ganes que algun equip els planti cara. I seleccions amb el doble de ganes de transcendir com les úniques que van batre en una Copa del Món als All Blacks en tota una dècada. El premi és suculent i de fet la selecció que entrena Steve Hansen hi arriba amb certs dubtes físics i tàctics que poden fer-li minvar una mica de la superioritat que se’ls suposa. Però de favorits, d’entrada, només n’hi ha uns i són ells!

L’hora d’Anglaterra i Sud-Àfrica

Qui oposita a ser l’alternativa? Doncs hi ha dos grups que el qui escriu separa en graons diferents segons les possibilitats que se’ls preveu. Hi ha dos candidats que, bàsicament, semblen més capacitats que la resta per batre a qui sigui. És a dir per guanyar als All Blacks. Segurament si algú és capaç de trobar-li imperfeccions a la màquina de negre (Barret, Read, Mo’Unga, Smith, Whitelock…. Nova Zelanda segueix sent un equip de somni) ho fa emparant-se en la potència de dos combinats com són Anglaterra i Sud-Àfrica. Dos equips d’autor a qui els entrenadors semblen haver optimitzat per aquesta competició.
L’Anglaterra d’Eddie Jones i la Sud-Àfrica de Razzie Erasmus són les clares alternatives al domini negre. Tots dos equips arriben radiants al Mundial i, a més, han demostrat que en el darrer cicle que poden fer-li mal als All Blacks i a qualsevol altre equip. Equips físics i dinàmics, capaços de discutir-li el punt diferencial que ha fet diferent l’equip dominador. Falta que les lesions els respectin, com esperem que sigui.

Tres aspirants: Irlanda, Gal·les, Austràlia

Un graó per sota, el tercer d’un podi d’aspirants, l’ocupen les seleccions irlandesa, gal·lesa i australiana. Són tres seleccions capaces de guanyar a qualsevol i a més d’una persona pot sobtar que la número 1 mundial segon el peculiar rànquing que s’estableix la rebaixem a aquest tercer nivell. Irlanda ve encara en el millor cicle de la seva història. Els seus últims registres, la seva darrera dècada, és per emmarcar. Ha guanyat Sis Nacions, va batre els All Blacks i es va postular per ser la selecció referent del nord. Joe Schmidt ha perfeccionat una màquina potentíssima que, això sí, darrerament sembla haver perdut pistonada. Segur que la generació de Jonathan Sexton sap que té la seva gran oportunitat en un Mundial, una competició en la que mai han passat de quarts.

El País de Gal·les és el vigent millor equip del nord i també disputarà els seus últims partits amb Warren Gatland al comandament. És el més sureny dels països del nord en un sentit més clàssic. Joc poc vistós però físicament impertorbable, minimització de riscos i desgast acumulat per acabar queixalant amb una línia de defensa rapidíssima. Se li ha lesionat Gareth Anscombe que la dirigia amb mestria a la primavera però té plantilla, un seleccionador amb un barret de copa ple de misteris i una confiança en sí mateixa espectacular.

Per últim, Austràlia. És de totes les seleccions de les que hem parlat la que té un to menys marcat pel seu entrenador, l’erràtic Cheika però precisament pel fet d’estar amagadets a la majoria de pronòstics són extremadament perillosos. Els wallabies tenen nom de cangur però són llops. Penalitzen moltíssim al rival, ferint-lo i són temibles al camp obert i molt durs als punts de trobada. Mancats de regularitat, no deixen de ser l’últim equip que ha guanyat a Nova Zelanda i, paradoxalment, des que van perdre a Israel Folau pels seus impresentables comentaris homòfobs sembla que juguen millor.