Els tatuatges: la patata calenta del Mundial de Japó

LLEGIR
3 minuts de lectura
Menys de dues setmanes i ja hi serem. El 20 de setembre comença la Copa del Món de Rugbi al Japó i els milions d’aficionats d’arreu del món que n’estan pendents ja enllesteixen preparatius. La gran majoria, els que ens ho mirarem per tele, podem esmerçar el temps en quadrar horaris ja que hi haurà dies que haurem de matinar de valent. L’afició privilegiada que anirà al país asiàtic a viure-ho és l’enveja de la resta, sí, però tenen una recomanació si més no curiosa. Si van tatuades, millor no ensenyar-ho. Tal com sona.

No deixa de ser un xoc cultural ben lògic però amb una plasmació si més no curiosa. Aquest Mundial no deixa de ser un assaig general dels Jocs Olímpics de l’estiu vinent al mateix país pel que aquells serrells que s’hagin d’encaixar amb la cultura local per part dels que hi venen de fora serviran d’avenç. Com a provatura no hi ha millor opció que el Mundial de Japó com a esdeveniment. Potser no se’n té la noció exacta però és el tercer campionat en importància, difusió i impacte –sols per darrera els Jocs i el Mundial de futbol– i a més per la cultura intrínseca del rugbi sempre domina una gran harmonia i germanor entre les aficions,  vinguin d’on vinguin. I és el que serà. Però la tinta a la pell de jugadors i, sobretot, aficionats pot ser un problema. O s’ha de tractar amb tacte, més ben dit.

Els tatuatges al Japó

Els tatuatges semblen la cosa més normal del món a casa nostra, totalment desposseïts d’alguna reminiscència social com potser tenien fa mig segle. Molta gent va tatuada i no passa res. Està normalitzat com no podria ser d’altra manera i fins i tot un dels diamants en brut de la nostra música, el gran i massa desconegut Mr Freak Ska té una cançó sensacional anomenada ‘home tatuat, home respectat’.

Però al Japó no només no és això sinó que arrosseguen un estereotip social molt important. Compartir té això: tenir en compte al diferent. I en aquest sentit qui vagi a Japó, sigui pel Mundial o no, ha d’entendre que un tatuatge pugui semblar ofensiu en aquell país.

No deixa de ser singular que l’expressió d’aquest xoc cultural es faci patent o més evident en vigílies d’un Mundial de rugbi. Molts jugadors de moltes seleccions van tatuats quasi de cap a peus amb el jugador dels All Blacks Sonny Bill Williams d’exemple més clar. De fet, on hi ha la diferència cultural és si compares el mal vist que estan els tatuatges al Japó amb el que representen a les Illes del Pacífic i Nova Zelanda, on els tatuatges designen jerarquia i estatus de guerrer des de fa 2.000 anys.

Associats al crim

Però què els passa als japonesos amb els tatuatges? La pregunta se la pot fer tothom i té una resposta que s’entén. No estem parlant de gustos, de ser tiquis miquis o llepa fils. A l’extrem Orient anar tatuat s’associa a pertànyer als Yakuza, els sindicats del crim organitzat del Japó. Fer-ne ostentació és singularitzar-se com a delinqüent. I estan literalment prohibits en escenaris concorreguts com els banys públics. I no és pas quelcom que correspongui a una mitologia o història passada: es calcula que encara avui hi ha 40.000 membres de la temuda Yakuza. Normal que es temi al crim i a l’expressió estètica. Normal que es renegui del tatuatge.

Els tatuatges de la Yakuza, en una recreació.

Recomanacions, no prohibicions

Com afecta aquest fet al Mundial? Els jugadors tatuats no podran jugar? Això serà igual als Jocs Olímpics? Les respostes a tot això són concatenades: afecta en recomanacions –que no prohibicions– a jugadors i aficionats fora del camp de joc, òbviament els jugadors tatuats podran jugar i de cara als Jocs és probable que el mateix catàleg de consells s’ampliï de cara als milers de visitants, siguin esportistes, acompanyants o públic.

Què es recomana?
Òbviament aquest xoc cultural no és que s’hagi sobrevingut de darrera hora. El que sí que ha arribat ara a orelles –o a les safates d’entrada del correu electrònic, per ser més concrets– de bona part d’aficionats, informats per organització o tour operadors. Els antecedents de turistes tatuats que han tingut algun problema són puntuals però tothom es vol curar en salut. Es calcula –atenció– que 400.000 aficionats viatjaran a Japó durant les sis setmanes de competició mundialista i a tots se’ls demanarà que, si van tatuats i poden, no mostrin el seu “art corporal” si s’ho poden estalviar.
Portar armilles o samarretes de tipus bany és una de les recomanacions, juntament amb peces de roba tècnica en piscines o gimnasos. En cap moment s’imposa res però en un exercici de tolerància mútua un dels consells és adoptar mesures com aquestes de no mostrar els tatuatges “en la mesura en què es vulgui respectar la cultura japonesa, com a opció personal autònoma”. Les federacions és probable que també evitin les imatges fora del camp de les seves principals estrelles fent massa ostentació dels dibuixos a la pell. Gestos, tacte i ajudar a que tot rutlli. I a que l’única patata calenta sigui la pilota ovalada, que d’això es tracta i és el que espera tothom.

Etiquetes

Et pot interessar

Els darrers de Blog