I no parlem d’una atleta qualsevol, no. Que tampoc és que fes més comprensible la història, però resulta que Montaño és una de les millors atletes del món en 800 metres, havent participat en Jocs Olímpics i guanyant medalles de bronzes en Mundials, com el de Daegu 2011 i Moscow 2013.
L’atleta americana ja va destacar al seu moment, al 2014, per córrer una cursa en el vuitè més d’embaràs de la seva primera filla, per intentar apurar al màxim tot el temps que es quedaria sense patrocini i, per acabar-ho d’adobar, sense cobertura mèdica, al final de l’embaràs, el part i els primers mesos de lactància.
Ara, en una recent entrevista i columna d’opinió publicada al New York Times ha destapat el motiu de tot el sacrifici. Nike tancava l’aixeta dels diners mentre durava l’embaràs i no pogués competir. Aquesta circumstància va portar a Montaño a deixar Nike i fitxar per Asics. Però amb la marca japonesa la situació tampoc va millorar, perquè un cop ja havia tingut la criatura, amenaçaven a l’esportista en deixar de pagar-la si no tornava a competir el més ràpid possible.
La política de Nike
Us imagineu que la multinacional congelés el contracte d’una esportista quan es lesionés de llarga durada? Doncs amb l’embaràs és així. I per acabar-ho d’adobar, els millors anys físicament d’una dona per competir, coincideixen amb aquells on la seva fertilitat és més alta. Per tant, han d’aturar tota la seva planificació família, en el cas que vulguin tenir fills, per continuar competint i poder a optar sponsors?
Pel que sembla, només ser Serena Williams et salva de combinar maternitat i mantenir el patrocini. Però és clar, de Serena Williams només n’hi ha una.
Actualment, Nike s’ha defensat eludint que des del passat 2018 va canviar la seva política de patrocinis en dones embarassades i que, situacions com la que ha patit Alysia Montaño, ja no es tornaran a repetir. S’haurà de veure si aquesta nova política afecta a totes les seves atletes, o només a les signades o renovades recentment…
En el fons, la societat patriarcal pensada per homes i per els homes, ataca de nou. I capitalista. Hauríem de veure com reaccionarien totes les marques sí, per sorpresa de tothom, fossin els homes qui es comencessin agafar llargs permisos de paternitat. Decidiria Nike prescindir temporalment del patrocini a Rudy Gay, per posar un exemple?
Perquè per desgràcia, són les grans multinacionals qui compleixen al peu de la lletra l’eslògan del principi, de sacrificar-ho tot per allò que creuen. I per desgràcia, el seu credo, sense cap mena de dubte, són els diners.