Opinió de Jordi Collell
Dissabte va ser un dia estrany. De cop i volta tothom parlava de boxa. Jo era a Gràcia, però no a la dècada dels 30, quan allà s’hi reunien els millors boxejadors del país. Era al costat de Milà i Fontanals però no hi pujaven corrent els tres moscaters, els herois d’aleshores, Flix, Ros i Gironès, per anar a entrenar a Collserola. No. Dissabte era el 2015, però l’esport dels guants, els cops, era en boca de tothom per un combat que es feia a Las Vegas. Què passava?
La veritat és que m’hauria agradat que dissabte es parlés de futbol sala, d’un gran Marfil que mirava de vèncer a Goliat, un Inter Movistar que va patir fins al darrer minut per poder endur-se la copa, i uns jugadors del Besós que van donar la cara com mai. Recordo quan en Xavi Passarius era al DMS, ja fa anys, o quan després va anar al Barça Juvenil i passàvem tardes de dissabte mirant aquell futbol sala. Hauria estat un bon dia perquè se’n parlés, un bon reconeixement a la feina ben feta. Però no. Un filipí i un americà omplien les converses.
Direu que està bé que sortim del futbol i que la gent s’interessi per coses noves. Què si som la Fosbury hauríem d’estar contents que es parli d’una altra tema que no sigui la pilota i les porteries. Però no us podria donar la raó. Malauradament, que el combat entre Pacquiao i Mayweather hagi estat tan comentat és una molt mala notícia. Fatal, m’atreviria dir. És la victòria dels que no estimen l’esport, dels que estimen els diners.
Quan parlem de marxar del futbol volem dir marxar dels que ens guien a mirar el que volen que mirem i el que els interessa que seguim. I aquest combat de boxa, lluny de ser un esport, ha estat l’excusa per fer diners. Només cal seguir una mica la boxa per veure que Pacquiao arribava tard, en un moment de baixada de la seva carrera i que saltava al ring per la milionada que li pagaven. Que amb tants diners en joc es perd naturalitat i es juga molt sobre un guió premarcat: s’havia de fer durar el combat del segle. I el que es va veure no crea afició. Molts es van quedar desperts per seguir-ho, i pocs, crec, repetiran. I és una llàstima.
Parlàvem en un dels primers números de La Fosbury de la boxa. Del passat, quan la Monumental acollia combats de títols europeus i l’esport aixecava passions arreu dels Països Catalans, del present, on uns herois com Loli Muñoz, per posar un exemple, intenten seguir amb la puresa d’un esport massa estigmatitzat, i amb un futur incert que dissabte va quedar més emboirat del que estava.
Potser el que hem de pensar és que el problema no és la boxa, el basquet o el futbol. El problema és l’esport modern. Hem de girar-li la cara i passar a parlar de l’esport popular, del que crea afició i on ens hi podem sentir representats. A la Fosbury hi posem el nostre gra de sorra. Falta que la gent ajudi a fer-ho realitat i revertir la situació. Com en moltes facetes de la vida, no hem de deixar que ens guiïn i ens marquin què ens ha d’agradar. Decidim-ho nosaltres. Visqui la boxa!