Astor Piazzolla, gran mestre incomprès pels més ortodoxos del tango, va composar ixa peça per a bandoneó durant la seua estança en els Estats Units, precisament per recordar sempre el seu enyorat Buenos Aires. Potser és casualitat, o potser no, que Marta Prus haja triat l’exercici de cèrcol de Rita Mamun amb ixa banda sonora per començar el seu documental “Over the limit”.
Margarita “Rita” Mamun (Moscou, 1 de novembre de 1995) ha estat sempre a l’ombra de la quasi insultantment perfecta Yana Kudriavtseva. Durant el cicle olímpic de Londres a Rio han estat elles les que s’han disputat tots els títols, i les que han competit, juntament amb una ja emergent Aleksandra “Sasha” Soldatova, per les 2 places olímpiques que Rússia disposava per a Rio 2016. Kudriavtseva era la gran favorita per a l’or olímpic, però una xicoteta errada al final de l’exercici de maces la va relegar contra pronòstic a la segona posició. Rita va brodar la competició de la seva vida i es va coronar com a campiona olímpica.
Rivalitat màxima dins el tapis, amistat única a fora. Mamum va ser de les primeres en consolar Kudriavtseva en Rio. Potser avantposant ixa relació a la seua pròpia alegria i satisfacció. Però res d’això importa. L’únic que conta és que Rússia ha guanyat l’or, independentment del cognom que duga ixa medalla. I Rússia ha fet doblet. Res és més important que això.
Cal tindre present això per entendre millor “Over the limit”. Entendre, però segurament no compartir tot el que ens mostra. Als que seguim la gimnàstica des de fa mitja vida no ens ha sorprès el que Marta Prus ens presenta amb tanta simplicitat i alhora cruesa. Ja fa temps que coneixem els mètodes d’entrenament russos i ja fa temps que sabem qui és Irina Viner (la gran controladora de la gimnàstica russa, presidenta de la Federació del seu país, amb càrrec també en la Federació Internacional, dona d’un dels hòmens més rics de Rússia, Alisher Usmanov, i màxima responsable de tot: des de les gimnastes que competiran i per què, els elements que faran i fins i tot els mallots que vestiran.
Però que no ens haja sorprès no vol dir que no ens haja impactat i ens faça reflexionar: val tot per una medalla olímpica? Val tot perquè Rússia seguisca estant a l’esgraó més alt del podi? La pressió amb la que competixen (i entrenen cada dia) les gimnastes russes ja és demencial, no cal denigrar-les ni vexar-les d’ixa manera (si Viner va accedir a la gravació d’ixe documental, no vull ni imaginar què pot passar sense càmeres al davant). Intuïm que el que veurem serà dur quan just a l’inici d’”Over the limit” un xiuxiueg de Rita Mamun ens posa alerta: “estic esgotada” li diu a l’ex gimnasta russa Amina Zaripova, la seva entrenadora.
Però a Irina Viner no l’atura ningú, ni tant sols la malaltia terminal del pare de Rita Mamun, que no dubta en usar si d’ixa manera pot aconseguir un millor resultat de la gimnasta. No li importa els sentiments que això li provoquen a ella (“sóc una persona!!”, manifesta subtilment indignada Rita), perquè el que ens queda clar és que tot s’hi val (“no ets una persona, ets una atleta”….”l’hem d’entrenar com a un gos”).
L’amistat de les gimnastes, el millor antídot
És normal que les gimnastes facen pinya i que, en bona part dels casos, i tot i la fèrria competencia entre elles, siguen bones amigues i se donen suport. Potser és l’única manera d’aguantar-ho. És bonic el moment de veure-les somriure (Yana, Rita i Sasha) en la platja de Rio, refrescant-se en l’oceà. El documental de Marta Prus és necessari. Perquè mostra una realitat que potser no ens agrada, però que existeix. I és necessari per entendre la, sovint, curta vida esportiva de les gimnastes russes. Tant Yana Kudriavtseva com Rita Mamun es van retirar poc després dels Jocs (potser seria més real dir que, en algun cas, les va retirar Viner. Perquè sí, també controla el moment en el que ho dixen).
La gimnàstica rítmica és més que un esport. És gairebé un art. Perquè enmig de totes les dificultats tècniques i control de l’aparell, la gimnasta explica una historia. Potser la seua història. Convindria no oblidar-ho.
