La temporada 2000/01 Emanuel David Ginóbili va fer el gran salt. Aquell any i sota les orders d’Ettore Messina, la Kinder de Bolonya es proclamava campiona de l’Eurolliga amb l’escorta de Bahía Blanca com a jugador destacat. Aleshores, Ginóbili ja havia estat seleccionat pels San Antonio Spurs al Draft, i aquella victòria davant el Taugrés Vitoria l’enviaria definitivament cap a l’NBA.
En el seu primer any a la gran lliga, els de Texas s’alçaven amb l’anell i Ginóbili feia un pas més en la seva consagració. El 2004, la Generación Dorada guanyava l’or a Atenes i Manu, amb 27 anys, esdevenia el segon jugador de la història en guanyar Eurolliga, NBA i or olímpic (després de Bill Bradley).
Un inici que ho marcaria tot
La selecció argentina que es presentava als Jocs d’Atenes era una de les grans favorites. A part de Ginóbili, els Oberto, Scola, Noccioni, Montecchia o Pepe Sánchez formaven un planter replet de talent i amb un formidable esperit d’equip.
Aquella selecció ja havia donat mostres del que era capaç el 2002, als Mundials disputat a Indianàpolis. Allà, van ser els primers en derrotar la selecció dels Estats Units des que aquesta està formada per jugadors de l’NBA (87-80 en partit de fase de grups). Els argentins van quedar-se a les portes de la victòria i van perdre la final davant la totpoderosa Iugoslàvia en un partit en el qual Ginóbili va jugar lesionat.
Arribats a Atenes, el primer partit del torneig els deparava la gran revenja, doncs el rival seria Sèrbia i Montenegro. Quan restaven 15 segons pel final, els balcànics guanyaven 78-81.
El que passaria en aquells quinze segons molt probablement expliqui l’èxit final de la Generación Dorada, i de pas el fatal declivi de serbo/montenegrins. Primerament Ginóbili va forçar un 2+1 per igualar el partit; tot seguit, la falta personal forçada pels argentins només va ser aprofitada per Tomasevic per posar-se 81-82. Amb només 3,8 segons de jugada, la pilota va arribar de nou per a un Manu que anotava el 83-82 en una posició inversemblant.
La nova victòria davant els Estats Units
Els nord-americans, com sempre, arribaven com a grans favorits a Atenes. Al cap i a la fi, havien guanyat 12 dels 15 ors en la competició olímpica de bàsquet masculí fins aleshores, i es presentaven amb un equipàs: comandats per Larry Brown i Grech Popovich a la banqueta i estrelles com LeBron James, Tim Duncan, Allen Iverson o Carmelo Anthony al parquet.
Als quarts de final, els Estats Units guanyaven amb dificultats l’Espanya de Gasol, Navarro i Calderón. Mentrestant, l’albiceleste donava un nou cop sobre la taula i s’imposava a l’amfitriona en un duríssim partit.
Les semifinals emparellaven Itàlia i Lituània per un costat, l’Argentina i els Estats Units per un altre. En un partit arbitrat per l’asturià Vicente Bultó, els argentins van ballar el seu millor tango: podríem destacar l’actuació sobèrbia de Ginóbili amb 29 punts, però seria injust no centrar-nos en l’actuació coral d’un equip que va destrossar els hereus del Dream Team, arribant a tenir un +16 al final del tercer període.
L’or olímpic
Després de vèncer l’amfitriona (Grècia) i la gran favorita (Estats Units), els argentins eren considerats com als més probables vencedors d’una final que disputarien davant Itàlia, tot i que els transalpins els havien vençut en el partit que els enfrontà en la fase inicial dels Jocs.
La superioritat física i moral de la albiceleste es confirmà des de l’inici, i tot i que els italians es van arribar a posar per davant a l’electrònic durant el tercer període (54-53), els últims minuts van ser un autèntic recital de bàsquet d’una Argentina que comandada per uns excelsos Ginóbili i Scola (l’altre gran jugador del torneig, Oberto, es va perdre la final), infligia un contundent parcial de 15-31 per portar l’or olímpic en bàsquet masculí per primer (i fins ara únic) cop a Llatinoamèrica.
