El Ral·li Dakar no es podria entendre sense Jean Claude Bertrand, un francès amagat pels llibres d’història però responsable de les primeres curses èpiques amb vehicles de motor al desert.
// Un reportatge de Jordi Collell // jcollell@fosbury.cat //
Entendre el naixement del Dakar ens porta irremeiablement a un nom: Thierry Sabine. Ell, amb la seva vivència al desert, on va es va perdre i després de passar uns dies sobrevivint com va poder, es va decidir a crear, el 1979 una aventura que havia de portar a un grup de pilots de París a la capital del Senegal. Però com passa moltes vegades això no és més que la cara amable d’una història que té un precursor que ha quedat a l’ombra. Es diu Jean-Claude Bertrand.
Treballador d’una plantació de bananes, portador de fusta i d’igname (la patata dels africans), no va ser fins al 1969 que no es va posar de cap en el món del motor. No el movien els diners ni tampoc la necessitat. Els que el coneixen expliquen que ho feia per una vocació aventurera que no el va abandonar mai. Així, just abans d’entrar als setanta va fer realitat el seu primer ral·li, el de la Costa d’Ivori, conegut com a Bandama. La idea que tenia era anar un pas més enllà de l’East African Rally, una competició nascuda el 1953 amb motiu de la coronació d’Isabel II i que tenia fama de ser el més complicat del món. I ho va aconseguir. Ja a la tercera edició, cap, sí, cap pilot va poder arribar a la meta ni guanyar els 100.000 francs de premi. Naixia el conegut ral·li “impossible”.
La força d’en Jean-Claude no defallia, i el 1974 va aconseguir que Abidjan, la ciutat on naixia, fos una de les seus des d’on els participants del Ral·li de Monte-Carlo poguessin sortir fins a arribar al principat. Setze valents es van ajuntar a ell per creuar el desert i la península, però el viatge va tenir un final inesperat. La crisi del petroli va fer que, a mig camí, s’anunciés la suspensió de la cursa. Lluny de la desil·lusió, el trajecte fet li va fer veure unes peces d’un puzzle que podien encaixar: Desert. Cotxes. Ral·li. Havia trobat un entorn i li faltava acabar d’afinar el concepte.
El resultat de l’equació va ser reunir a vehicles tradicionals, 4×4, motos i camions, i proposar-los anar de la Costa d’Ivori a la Costa Blava, el que popularment es va conèixer com l’Abidjan-Niça o el Costa a Costa. Paradoxalment es feia un recorregut de baix a dalt. De l’Àfrica a Europa. La primera edició va començar el 25 de desembre de 1975 i es va allargar fins a l’1 de gener de 1976, tenint com a primer guanyador al Range Rover de la parella Prive – Blain. Un nou model agafava força.
L’any següent la cursa va ser més accidentada. Un pilot de motos es va perdre durant tres dies, sobrevivint miraculosament al desert. Es deia Thierry Sabine. Sí, el fundador del Dakar resulta que participava en una cursa que s’assemblava molt a la que tres anys després sortiria de París impulsada per ell. Podríem dir que sense l’empenta de Bertrand, Sabine potser mai no hauria pogut viure el desert ni l’experiència a vida o mort que el van portar a crear el ral·li més conegut del món.
Les idees de Bertrand, però, no paraven, i la seva següent idea era sortir d’Àfrica i expandir el concepte arreu del món. Volia fer el que anomenava 5/5, que consistia a organitzar cada any i als cinc continents una cursa llegendària. L’interès per aquest repte va ser brutal i no van ser pocs els pilots que s’hi van interessar i invertir per sortir-ne guanyadors. Un exemple n’és Alain Genestier, un francès treballador d’una empresa elèctrica a l’Àfrica que havia preparat un Range Rover amb els diners que li havia donat el seu cap. Comprat a França de segona mà i preparat a Costa d’Ivori pel seu copilot, els havia de dur a la victòria. Però es va suspendre. Què havien de fer els pilots? Quina solució els quedaven? Curiosament aquell mateix 1979 Thierry Sabine estava organitzant la cursa que sortia del Trocadero de París i anava fins a Dakar. Quina relació hi havia entre la suspensió i el naixement de la nova cursa? Pilots com Jean Claude Briavone afirmen que les males arts de Sabine, que primerament va dir que ajudaria Bertrand per finalment fer-li el doble joc per darrere en benefici del seu negoci, hi va tenir molt a veure. De fet el mateix Briavone va boicotejar el primer Dakar per aquest motiu.
Sigui com sigui, molts dels que estaven preparats pel 5/5 com Genestier van embarcar els cotxes i els van portar cap a Europa. El París-Dakar tenia la força que necessitava, aquell cop de sort que el catapultava a l’èxit. La premsa, el boca-orella i el màrqueting van fer la resta de la feina. Per cert, Genestier va ser el primer guanyador en cotxes.
Després d’aquesta mala experiència Bertrand va quedar molt tocat. La darrera prova que va organitzar va ser un ral·li que va sortir d’Aix-en-Provence el 23 de desembre de 1979 per arribar a Toulon l’11 de gener de 1980. No era una aventura africana, tot i que passava per Algèria, no era llegendària i se n’anava dels somnis d’aquell aventurer africà que s’havia llançat a buscar l’impossible aquell 1969.
Lluny dels escenaris, dels focus mediàtics, Bertrand va morir en silenci l’octubre de 2005 a causa d’un atac de cor. No surt als llibres d’història, no se’l recorda quan cada desembre el Dakar torna a les pàgines dels diaris, però té gran part de culpa de què existeixi. Ironies del destí, just quan va morir començaven els viatges de reconeixement per fer tornar a néixer l’Abidjan-Niça que ell havia impulsat. Un homenatge que mai va poder veure.
// Un reportatge de Jordi Collell // jcollell@fosbury.cat //
