Els Països Catalans són terra de rugbi. Se’n respira pels quatre costats a Sant Boi amb la degana de l’esport a nivell estatal, a Barcelona i les arrels són profundes a València. Però el club de la capital rossellonesa té el plus d’haver-se convertit, durant força lustres, en l’únic vector d’orgull i identitat de la zona de l’estat francès que, sovint, se sent més lluny de París. Em sembla necessari fer aquest apunt com a campament base per intentar resumir en cinc punts perquè la final de la ProD2 francesa que es juga aquest diumenge és la finalíssima de la USAP, el seu partit més important en anys, el centre d’atenció dels aficionats catalans.
Diumenge l’equip arlequinat juga contra Grenoble en 80 minuts decisius, a cara o creu. Qui guanyi l’any que ve formarà part del Top-14. La millor lliga de l’Hemisferi Nord i la més rica de tot el món. El centre de Perpinyà llueix els colors de la senyera i els seus habitants tenen ganes de tornar a fer tremolar el Castillet en una celebració històrica.
Aquestes són les cinc claus per aquest diumenge (Estadi Ernest Wallon, Toulouse, 15h, Eurosport a França i Eurosport Player a l’Estat).
1. És imprescindible pujar
Perpinyà és una de les grans ciutats del rugbi francès i la USAP un dels clubs més històrics que hi ha. De fet, havia jugat sempre a la màxima categoria fins al tràgic descens del 2014, després del qual el club ha purgat tres temporades a la segona. El graó entre una i l’altra categoria és molt important i la diferència que suposa jugar entre els millors o no fer-ho, també. La USAP és un club que de jugar a dalt seria el que tindria menys pressupost, però per projecte esportiu la viabilitat de l’entitat passa per tornar a l’elit.
Fa menys de 10 anys que l’equip va ser campió, el 2009, i potser no podrà tornar en el curt termini a aquest nivell, en el qual també jugava competició europea. Però el club té estructura, una de les acadèmies de formació més bones, tradició, afició, suports i una estructura esportiva molt prolífica. Els seus juvenils van ser els millors de tot França l’any passat. A nivell de trajectòria, els arlequinats no poden seguir a segona. Aquest any han acabat la lliga en primera posició però per canvi de normativa això no els ha permès un ascens directe. Van guanyar les semifinals a casa i aquesta final és un autèntic partit decisiu. El que perdi jugarà promoció amb el penúltim d’un Top-14 que, a priori, seria un partit amb molt mala peça al teler.
2. Equip en ratxa
Després d’anys dubitatius, la proposta esportiva de la USAP ha guanyat durant tota aquesta temporada una consistència rellevant. Ha convertit el bonic Aimé Giral en un fortí i a fora s’ha mantingut la compostura i s’ha puntuat amb certa regularitat. L’equip tècnic que lidera Christian Lanta ha consolidat una plantilla extensa i un mite de la darrera època d’or com Perry Freshwater ha fet fer un salt qualitatiu molt important a la melé.
Les fases de joc tancades havien estat durant temps el taló d’Aquil·les de l’equip. La USAP arriba amb l’equip en bon estat. A les semifinals es va patir durant bona part del primer parcial però l’assaig de Brazo va desfermar el joc usapista. L’equip va poder córrer i anotar, ser dinàmic i no perdonar cops de càstig. A més els catalans són, en els darrers temps, una bèstia negra per al Grenoble. Si els jugadors saben treure’s la pressió de sobre, se’ls ha de considerar com a favorits.
3. L’afició, embogida
Els aficionats a la USAP són passionals, però havien caigut amb un desencís lògic el darrer lustre. És dur passar en poc temps de jugar competició europea i guanyar una Lliga dècades després a baixar i no aclimatar-se a la dura ProD2. Però en la millor tradició del tòpic “aquest any sí”, ja en els primers partits a casa es va veure que la cosa rutllava.
L’afició, lliurada sempre a la catalanitat, els colors de la senyera i símbols com el cap de burro, la barretina o fins i tot l’estelada va ser un dels factors claus de les semifinals. Va omplir a vessar l’Aimé Giral i va convertir tots els minuts de joc en el temut “quart d’hora català”. Diu la llegenda que els catalans saben donar un punt més durant certa estona amb el suport embogit dels seus. L’afició està desfermada. Serà majoria absoluta a les graderies de l’estadi poc neutral de diumenge, ja ha organitzat les típiques ‘grillades’ prèvies al partit. Per suport a les graderies no serà. L’usapisme veu la llum al final del túnel.
4. Tolosa, la catalana
Té relació amb el punt anterior. Aquest diumenge Tolosa serà potser més catalana que mai abans. La capital del Llenguadoc té una història prolífica de relacions amb els catalans. El seu Stade Toulosain és el gran equip històric del rugbi francès i el modern Ernest Wallon un dels millors estadis del país. Pels amants de la història en clau patriòtica, a més, les interpretacions que es poden fer de Tolosa com a seu d’un partit així són múltiples. Podem des de recórrer a la Batalla de Muret, amb la qual es va iniciar el final de l’ascendència occitana i catalana a l’hexàgon o implorar la importància que bona part dels catalans exiliats a França van tenir en la vida de Tolosa durant moltes dècades del segle passat.
A la capital del Llenguadoc hi trobem molts rastres d’aquesta relació com el “Pont dels catalans” sobre el seu riu. En l’únic que és probable que no trobem aquesta entesa és precisament en clau moderna. Bona part de la Catalunya Nord ha arrufat el nas quan la darrera reforma jacobina de l’administració francesa els ha entaforat l’etiqueta d’occitans.
5. Jugadors especials
La final d’aquest diumenge no només té gran transcendència esportiva en clau d’equip i club, la única lògica que importa quan es tracta de parlar de l’ovalada, sinó que s’ha convertit també en el probable partit de les seves vides per diferents jugadors de l’actual plantilla. Mai se sap com pot canviar una plantilla d’un any per l’altre i encara més si finalment s’assoleix l’ascens, però diumenge tindran els 80 minuts més importants gent com el capità Lifeimi Mafi, que es retirarà. Ha estat un dels guies de la USAP en aquests difícils anys. Segurament no jugarà però mereix gran atenció també Alasdair Strokosch, escocès que també penjarà les botes i que sempre serà estimat a Perpinyà per ser un dels pocs que va seguir jugant d’arlequinat tot i el descens i els mals anys a la segona.
Al seu costat jugadors del carisma i la influència dels dos Enzo: Forletta com a pilar bregat i Selponi compartint la frontissa amb Ecochard, guia del joc. Bona part del gruix que ha fet gran aquest equip també voldran tornar a brillar. Són els Pujol, Acebes, Bousquet o Brazo. Gent de la casa o totalment integrada. Han estat la clau per, amb ajudes de bons estrangers com Botha, Lemalu o Cocagi, haver arribat fins aquí.
