Fins als darrers Jocs de Rio, en la disciplina de boxa de la cita olímpica només hi podien participar boxejadors amateurs. Ara ja ho van poder fer aquells professionals que tinguin un màxim de quinze combats registrats. Era el cas de Todorov (27) i Mayweather (19), que ara fa ja gairebé vint-i-dos anys van regalar un apassionant combat en la lluita per l’accés a la final olímpica.
Tot i que el jove nord-americà venia de guanyar el Guant d’Or, l’experiència del búlgar era molt més alta i contrastada: campió del món en tres ocasions i d’Europa en dues, arribava a aquell duel amb un balanç de 45-18 en els tres primers combats. La victòria semblava assequible, però el jove de Michigan el va sorprendre amb un bon repertori d’accions combinades que mantenien el combat equilibrat davant els atacs d’un sol cop que executava Todorov. Així arribaven amb resultat de 7-6 al darrer període; la resolució final sobre qui havia guanyat no es va saber fins uns instants després de la fi del combat. Es feia servir un especial sistema per tal de mantenir en secret les puntuacions, en el qual cinc jutges podien prémer un botó en cas que consideressin l’acció com a mereixedora d’un punt; en cas que tres dels cinc premessin el botó en un interval d’un segon, el punt pujava al marcador. La polèmica arribà doncs el públic entenia que el seu boxejador mereixia més punts, i després d’uns instants d’incertesa i de l’apel·lació de l’equip nord-americà, finalment el jutge principal aixecà la mà del boxejador d’origen búlgar.
El control anti-dopatge més important de les seves vides
El que passà en els minuts següents acabaria marcant el desenllaç de les seves vides. A la sala on els dos boxejadors esperaven per tal de donar les seves mostres d’orina, hi van entrar tres persones: dos representants d’una empresa que fomentava la boxa professional i un traductor.
El contracte estava redactat. La proposta era més que seductora, una nova vida amb combats seguits per multituds i unes remuneracions estratosfèriques: el traductor li va oferir a Todorov signar allà mateix, o bé d’emportar-se el contracte i pensar-ho durant uns dies després dels Jocs. Per motius que encara avui diu desconèixer, el boxejador de Peshtera hi va renunciar: no va donar marge ni a pensar-ho amb els seus, els va dir que no directament.
A l’encara adolescent Floyd Mayweather li acabava de tocar la loteria, i és que els representants van anar directament cap a ell, per tal d’oferir-li el mateix contracte al que el bo d’en Serafim acabava de renunciar.
La darrera derrota de Mayweather
Pocs s’imaginarien el desenllaç de les dues històries creuades en aquell ring a Atlanta. Per al jove nord-americà, aquella seria la seva darrera derrota: en una carrera professional que començà l’octubre del mateix 1996, Mayweather enllaçà 49 victòries seguides fins a retirar-se el 2015, compartint així el rècord perfecte al Hall of Fame amb Rocky Marciano.
Dos anys després de la seva retirada, Mayweather es jugaria el 50-0, el tot o res, en el combat de l’estafa davant Conor McGregor, campió d’UFC. En un combat que generà moltíssima expectació i polèmica, Mayweather noquejà l’irlandès al desè assalt i entrà al Hall of Fame, ara ja en solitari, amb un registre de 50-0 que serà difícil de batre en els propers anys. Aquell dia, es calcula que Floyd Mayweather s’embutxacà 350 milions de dòlars.
67.049 anys
Amb el que cobra actualment (i des de fa uns quants anys), això és el que trigaria Serafim Todorov en guanyar el que va guanyar el seu aleshores rival Mayweather en aquest combat.
I és que de tota la bona sort que si ha acompanyat al noi de Grand Rapids, a Todorov no li ha quedat ni una engruna.
El boxejador búlgar va perdre aquella final davant el tailandès Kamsing, en un combat també marcat per la polèmica arbitral. Les gairebé 48 hores que van separar el combat al moment en que Todorov havia de volar de tornada a casa, se les va passar ebri al bar.
Si bé la vida lleugera no era cap novetat (durant tota la seva carrera, en destacaven les sortides de to que la rakia causaven en ell), la manifestació més melancòlica d’Atlanta era nova. Potser estava prenent consciència de tot el que havia passat, i de tot allò al que havia refusat.
L’oportunitat final
Quan semblava que el tren de la seva vida havia passat massa ràpid pel seu davant, una nova oportunitat va arribar. Només uns mesos després i en vistes als Campionats del Món del 1997, la federació turca li va oferir 1 milió de dòlars a canvi de competir per a ells i guanyar el campionat. Quan tot semblava fet, i Todorov tornava a estar en una bona forma que el feia favorit per a guanyar, la federació búlgara va demanar un traspàs de 300.000 dòlars que els otomans no van acceptar. Resultat: no competiria ni amb Turquía ni amb Bulgària. S’havia acabat.
Des de llavors, el plata olímpica d’Atlanta 1996, ha bandejat com a pogut els anys d’inestabilitat post-comunista del país balcànic. Encadenant feines precàries i poc qualificades com venedor de salsitxes, mosso de magatzem a un supermercat o camioner, fa anys que tant en Serafim com la seva dona Albena, malviuen amb una pensió estatal de 352€. Una pensió per a ex-olímpics que li permet sobreviure a la freda Pazardzhik, això és tot el que li ha quedat a aquell divertit boxejador búlgar que meravellava a la dècada dels 90.
Hagués estat més feliç en Sarafa si no hagués estat tant vehement en aquell control anti-dopatge? Més val no pensar-hi.
