El 2014 de Kilian Jornet i Burgada és per emmarcar.
Triple campió del món (curses de muntanya, quilòmetre vertical, skyrunning) i subcampió del món d’esquí de muntanya, també ha batut el rècord d’ascens i descens al Mont McKinley, la muntanya més alta de l’Amèrica del Nord. Atén la trucada de la Fosbury a casa seva, als Alps, on ha entrenat durant el mes de novembre abans de viatjar cap a l’Amèrica del Sud per afrontar un nou repte del projecte Summits of my life: l’Aconcagua.
LLEGEIX-HO EN FORMAT INTERACTIU
AL VISUALITZADOR ONLINE DE LA FOSBURY #08
// Una entrevista de Roger Castillo // Fotos: Kilian Jornet //
Kilian, enhorabona!
Gràcies!
Després d’aquest any intens, com proven els entrenaments d’aquests dies a la neu dels Alps, agafant ritme per al 2015?
Bé, molt bé. La meva temporada es va acabar a l’octubre, que és el mes de repòs, i a partir de novembre ja hem començat amb la preparació d’esquí. De fet, novembre i desembre són dos mesos sense competició on agafem volum físic per a tota la temporada, són setmanes en què ens toca anar sumant metres i metres. Aquest any trenco la dinàmica al desembre per marxar cap a l’Aconcagua a córrer, però l’entrenament que estem fent va encarat cap a les proves d’esquí del primer trimestre de 2015.
Les rutines d’entrenament de les curses a peu i d’esquí són diferents?
No, tot i que els esforços són diferents, l’entrenament és molt similar. Això sí, a l’estiu corrent i a l’hivern esquiant. Cada matí acumulo entre 3 i 5 hores i a la tarda 1 hora o 1 hora i mitja. Sí que canvia el ritme de competició: a l’estiu són curses més espaiades, una per setmana, i són curses força llargues. Durant la temporada d’esquí costa molt més entrenar, perquè tenim dues curses per setmana, encara que són molt més ràpides.
Descanses entre temporada i temporada? Et permets el luxe de no entrenar, de no seguir les rutines habituals?
Normalment agafo dues setmanes de vacances, a finals d’octubre, però reconec que no estic habituat a aturar-me. L’any passat vam fer la darrera cursa a l’Illa de la Reunió i amb la meva parella vam decidir anar a Maurici per descansar, perquè estava a prop i no hi havia muntanyes. El clàssic sol, platja i relax. Però al segon dia vam començar a rebre fotografies de gent esquiant i vam decidir tornar ràpidament cap a Alps. Aquest any hem après la lliçó i hem anat de vacances al Nepal, que allà de muntanyes no en falten. Però bé, anècdotes a banda, són dies que van bé per deixar l’ordinador de banda i desconnectar de tot.
Des de molt jove has posat a prova el teu cos arreu del món. Fa 10 anys vas començar a guanyar proves, però el teu cos era força diferent del d’ara. Quins canvis has notat, en què t’has enfortit?
El cos va canviant, vas madurant. No perceps un creixement muscular molt gran, perquè són esports de resistència, però notes que ets capaç d’assimilar moltes més hores d’entrenament: abans fer setmanes de 30 hores era complicat, ara és molt senzill. Un altre factor és que la recuperació és molt més ràpida. No és un canvi de cop, no t’adones que et trobis molt millor una temporada que l’altra, però sí que a llarg termini el canvi és notable.
En els esports de resistència les millors marques acostumen a arribar passada la trentena. Sents que el cos encara t’ha de donar més de si?
Els dos últims anys, a l’estiu, he fet molta més muntanya que entrenament específic de córrer, i a les curses he notat que podia córrer molt més ràpid en terrenys que no havia entrenat. Si continuo assimilant l’experiència corporal, encara puc evolucionar com a esportista. Però més enllà del físic, també hi ha el cap: la motivació, les ganes de competir, de fer les mateixes coses. I això em costa. Fa 15 anys que competeixo, fent més o menys les mateixes curses i n’hi ha algunes que m’encanten, però no em veig 30 anys fent el mateix o intentant seguir guanyant als mateixos indrets. Canviar pot ser interessant.
De fet, aquest any has estat campió de pràcticament tot allò que t’has proposat. La motivació continua intacta?
Quan comences en l’esport d’alt nivell tothom té uns somnis, uns objectius. Quan els has assolit, pots intentar tornar-los a aconseguir o pots buscar-ne de nous. Quan estàs a dalt de tot és més fàcil perdre la motivació i has de posar-te nous reptes. Hi ha grans esportistes que han decidit fer les mateixes coses al llarg de la seva carrera i se n’han sortit. Per exemple, Bjorndalen en biatló, que ha guanyat un or olímpic amb 40 anys i que ha guanyat més de 100 proves de la copa del món de biatló, o el Manfred Reichegger en esquí de muntanya, una persona que fa molts anys que competeix. A mi això no em motiva. Prefereixo no repetir, fer coses a la muntanya, que és el món que m’estimo i que m’aporta, però intentar que siguin diferents.
Per exemple, el “Summits of my life”…
Sí, exacte! Ara marxem cap a l’Aconcagua a intentar-ho i a la primavera anirem a l’Everest, que serà un projecte a llarg termini. Com més gran és la muntanya més paciència necessites, més temps has d’estar al peu esperant les condicions idònies. Depens més d’elles que de tu mateix i has d’aprendre a tenir paciència. Amb l’Everest comencem aquest 2015, però crec que el repte s’allargarà uns anys més.
Quan fa hores que estàs en plena ascensió o participant en una cursa, ha de ser molt complicat no defallir, no decaure i continuar endavant. Quin paper hi juga l’autoengany o la imaginació?
En curses llargues la preparació mental és molt important. Físicament has d’anar bé, però arriba un moment, quan portes 15 o 20 hores, en què les cames et fan mal, en què menjar és difícil, et notes estrany l’estómac… i t’has d’acostumar a aquestes sensacions, això és essencial! Li has de dir al teu cos: “estem jugant a això i els dos hem acceptat que hi haurà dolor”, perquè saps que serà temporal. Cal acceptar el dolor sempre i quan el controlis. Si el dolor et comença a dominar, malament: és el pas previ a patir una lesió.
En aquests moments et deuen anar venint imatges al cap de les teves aficions, del teu dia a dia…
Sí, sens dubte. De la mateixa manera que ho fa una persona que està a l’oficina, penso què faré la setmana vinent, què aniré a comprar al supermercat, en l’últim llibre que he llegit, en la darrera pel·lícula que he vist, en una conversa amb amics… tot plegat et permet distreure’t de l’esforç.
Ara que ho posaves com a exemple… tu acostumes a llegir força, més enllà d’haver escrit un parell de llibres que són dos èxits de vendes. Quan escriguis una novel·la de ficció, quins referents hi trobarem?
Buf, no ho sé… hi ha molts escriptors que m’agraden. Quan escrius, tens dubtes, perquè sempre que llegeixes alguna cosa, dius: “que cabró, que bé que escriu aquest”. M’agrada literatura força variada. Per exemple: Borges, Vargas Llosa, Mishima… m’encanten, però jo mai voldria escriure una cosa així, no és el meu món. Cadascú acaba escrivint en funció de les referències personals que ha viscut.
Has esquivat la pregunta implícita…
En els dos llibres que he escrit hi ha hagut una mica de ficció, però no m’ho he plantejat, no. Ara mateix tinc moltíssimes coses a fer i el temps és limitat. En el futur, ja ho veurem.
Darrerament t’ha picat el cuquet de la fotografia. El Jordi Saragossa es deu posar les mans al cap…
No, home… pensa que he tingut la sort de treballar amb molts fotògrafs: durant l’estiu amb el Jordi Saragossa, a França amb el Damien Rosso o amb el Seb Montaz que és amb qui treballo més sovint, i vaig aprenent de cadascú d’ells. Encara que no ho vulgui, al llarg de l’any acabo fent 50-60 dies de shooting i em fixo en alguns detalls, miro d’aprendre el què puc. Sempre m’ha agradat la imatge, el dibuix, i ara, la fotografia, una disciplina on tinc l’avantatge d’haver treballat amb molta gent molt bona.
Probablement, el fet d’entrenar amb una càmera a la mà generarà polèmica. De fet, arran de l’incident de 2013, quan vas demanar el rescat al Montblanc, t’han titllat d’imprudent… hi ha un excés de sobreprotecció?
Amb la seguretat hi tenim un idil·li, la volem per sobre de tot. Però la seguretat completa no existeix. Hi ha accidents de muntanya i n’hi continuaran havent. És senzill d’entendre: si vols tenir moments bons, cometràs alguns errors. Fer accions genera conseqüències, positives i negatives. En la societat d’avui en dia sembla que no puguem viure la vida, ho hem de comprar tot fet per tenir la màxima seguretat, les màximes garanties, el mínim perill. Però la vida també són aquests petits perills! No cal jugar-se la vida cada dia, però sí que ens hem d’arriscar en moments concrets. Prendre decisions és imprescindible per poder viure.
Estàs superant els registres dels millors corredors de la història… entre ells, el rècord d’ascensió al Cerví que des del 1995 tenia un dels teus referents, Bruno Brunod, que va decidir acompanyar-te en el tram final del repte…
I tant, va ser molt emocionant! Al Bruno el seguia des que vaig començar, perquè llavors ell estava aconseguint moltes victòries i ja fa uns 3 anys que el conec d’una manera més propera. I és una persona molt gran, no només pel que ha fet esportivament, sinó perquè continua portant una vida senzilla, amb els seus fills, la seva dona i treballant de picapedrer. Continua gaudint de les mateixes coses de sempre i transmet molta passió. Quan li vaig dir que venia cap al Cerví per provar de batre el seu rècord, va venir i em va explicar com ho havia fet, com s’havia entrenat, amb quins guies… es va implicar un munt des del principi! Compartir aquests moments amb ell va ser molt especial.
El dia que et toqui a tu retirar-te serà terrible…
Sóc conscient que aquest dia arribarà, però no serà terrible. Ara corro, i corro ràpid. Un dia no correré tan ràpid, però podré continuar corrent. Un dia no podré córrer i continuaré caminant. I el dia que no pugui caminar, sempre podré continuar vivint la muntanya. Suposo que hi ha un moment en què li has de dir al teu ego: “ep, això ja s’ha acabat”, però pots continuar gaudint de l’activitat física, del contacte directe amb la natura, d’aquesta manera de viure.
Des del Marc Pinsach a l’Oriol Cardona, des de la Núria Picas a la Marta Garcia. A casa nostra tenim gent molt preparada amb molta qualitat. A què es deu…
La clau és la tradició muntanyenca de Catalunya. Des de la generació del Jordi Pons, del Josep Manuel Anglada i companyia, hi ha hagut molta afició per la muntanya, amb activitats de nivell mundial. Des dels Alps sempre hem estat mal vistos. Tenen cert xovinisme de massís, perquè aquí va néixer l’alpinisme, i és cert que sempre miren els alpinistes de fora per sobre l’espatlla… els costa d’entendre que a Catalunya també s’hagi fet tanta activitat. Nosaltres hem tingut la sort de tenir gent com el Jordi Canals o l’Alfons Valls de referents al Centre de Tecnificació. Que gent tan preparada estigui oferint el seu coneixement als nanos que hi entren genera que d’allà surtin més motivats, preparats i amb uns valors de respecte a la muntanya molt forts.
Ara mateix, ets la gran referència dels esports de muntanya del país, i cada cop hi ha més gent que s’emmiralla en tu. ¿T’atabala pensar en la fama, en el fet de ser un referent?
No, no em preocupa, no. Vivim en una societat on passen tantes coses i tot va tan ràpid que quan un deixa de ser al davant de “l’escena” en deu minuts ja l’han oblidat. Això té coses dolentes, però també et permet, per exemple, desaparèixer del mapa amb facilitat si tens ganes de fer-ho. És important tenir models, referents, però també no voler imitar-los. En general, la gent s’assimila massa al seu esportista de capçalera. Per exemple, si Leo Messi fa alguna acció mal feta o que no és coherent amb els teus valors, t’enfades molt perquè has dipositat en ell les teves il·lusions, els teus somnis, la teva forma de ser en aquell esportista. I en conseqüència, sembla que t’estiguis traint a tu mateix. La gent no es posa en la pell dels esportistes, sinó que confia els seus valors o la seva forma de ser en els grans esportistes. Això provoca grans frustracions.
Així doncs, el seguiment de l’esport ens aliena com a persones?, ens distreu d’allò que és essencial?
Sí, sens dubte. I passa el mateix amb totes les fixacions, amb qualsevol cosa que t’allunyi de tu mateix i que et porti a despreocupar-te d’allò que t’és proper de debò… has de trobar un equilibri amb tu mateix i amb tot allò que t’envolta.
Els esportistes d’elit acostumen a contradir la lògica gramsciana que viure vol dir prendre partit. No estem habituats a conèixer la seva visió del món. En canvi tu deixes enrere l’esquema de l’esportista unidimensional i dius el que penses…
Bé, un esportista, per viure de l’esport, necessita uns patrocinadors, una federació al darrere o el que sigui. Necessita que hi hagi gent que el segueixi i que s’identifiqui amb ell. Clar, si vols tenir 2 fans és molt fàcil, però si en vols tenir milions, has de preveure que hi hagi moltes idees diferents entre aquesta munió de gent. Seguint aquesta lògica, com més idees pròpies tinguis, a menys gent agradaràs. És l’esquema clàssic de les esquerres. Per exemple, un anarquista és possible que també sigui ecologista, feminista i que participi en un munt de lluites més. I és difícil que una majoria coincideixi amb ell amb tots els seus eixos de lluita. Quan les dretes se centren en una sola idea, d’entrada, deixen un ventall obert que pot desagradar o xocar a menys gent. I no precisament perquè sigui una idea més bona.
Però tu, més aviat, desobeeixes aquesta teoria..
És clar! Perquè al final, cal fer una reflexió: jo, per qui visc? De debò m’he de plantejar deixar de dir tal cosa perquè no agradarà a 100 fans o per por a perdre un espònsor? Jo crec que no, i per això sempre he dit el que he pensat. I reconec que potser tinc sort que els patrocinadors m’hagin seguit, però tinc molt clar que la meva vida i la meva forma de pensar són intocables, encara que no agradin a tothom.
L’atenció mediàtica en l’esport distingeix el futbol del calaix de sastre que és el clàssic “poliesportiu”. Ens manca cultura esportiva?
Jo he llegit entrevistes a periodistes esportius de fora que venien a l’estat espanyol i que al·lucinaven. Deien, aquí, quan el Barça o el Madrid no estan a la final de champions, o quan el Rafa Nadal no accedeix a la final d’un torneig, ja no es venen diaris, els drets televisius ja no els vol ningú! En canvi, hi ha països que segueixen molts més esports i sempre tenen actualitat esportiva a explicar que interessa als lectors, perquè sempre passen coses que val la pena conèixer. I deixa’m dir-te que l’esport està molt bé, però està sobrevalorat. Que les pàgines esportives d’un diari siguin més importants que altres seccions és una burrada. Que esportistes com jo mateix vivim del què fem i estiguem ben valorats, i que després tinguem professors, mestres, doctors, bombers o fins i tot autònoms que no es puguin guanyar bé la vida és una barbaritat.
Acabo. Quin és el teu moment Fosbury?
Sens dubte, l’arribada de la Hardrock 100, una cursa de 160 quilòmetres, als Estats Units, molt tècnica, amb 140 participants. Aquest any sortíem a les 6 del matí i vaig arribar cap a les quatre de la matinada. L’endemà, ja has dormit, ja t’has dutxat, ja has menjat, surts allà i veus arribar a la meta gent que fa 40 hores que corre. Gent gran, gent de 70 anys, que li ha costat molt preparar-se i ser allà i els veus arribar plorant d’alegria per haver-ho aconseguit, abraçar-se amb la seva parella, que han estat allà assistint-los durant totes aquelles hores, i… és fortíssim! Crec que no he vist mai una imatge que pugui descriure tan bé l’essència de l’esport com l’arribada d’aquestes persones a la línia de meta, ni tan sols una final olímpica.
// Una entrevista de Roger Castillo // Fotos: Kilian Jornet //
