Esportista de plena convicció, s’ha mantingut en plena forma fins als 98 anys per deixar un llegat farcit de medalles i d’una extraordinària persistència en les proves de veterans. Guardonat en diverses ocasions en els darrers anys (entre el 2011 i el 2016 va ser escollit com el millor atleta màster de Catalunya en quatre ocasions diferents!), el carismàtic atleta ha assolit un palmarès brillant a l’escena internacional, amb 6 podis als campionats del món i 8 podis més als europeus, amb primers llocs notables en llançament de pes, de martell o de martell pesat. 150 podis en campionats de Catalunya retraten perfectament la seva hegemonia a casa nostra en disciplines tan diverses com el salt de llargada o els 60 metres llisos.
Un supervivent apassionat per l’esport
Nascut el 25 de novembre de 1919 a Sant Joan de les Abadesses i resident des de petit al barri de Sant Andreu barceloní, Valentí Huch va viure un autèntic malson abans de convertir-se en una de les cares més habituals a la pista Joan Serrahima de Montjuïc, on fins fa poc feia sessions d’entrenament de dilluns a divendres.
En un reportatge del periodista Joan Carles Armengol publicat fa dos anys a El Periódico desgranava una passió esportiva que venia de ben petit. Cada dia recorria 20 quilòmetres d’anada i de tornada per anar a l’escola, practicava gimnàstica sueca, lluita lliure, boxa, equitació i patinatge, però el ciclisme era la disciplina que li era indispensable després de la mort prematura del seu pare: “amb 16 anys anava cada setmana a Vic a buscar 20 quilos de patates que carregava a l’esquena i tornava a Barcelona“. Malauradament, la guerra civil ho va canviar tot.
Valentí Huch va ser un dels membres de la Quinta del Biberó, cridat a files el 12 de març de 1938 a les Terres de Ponent. Ell va ser un dels pocs supervivents del bombardeig sofert per les tropes republicanes a la Serra de Cavalls, quan 80 membres del seu batalló (el IV d’infanteria) van morir pels atacs de l’aviació feixista. Des d’aquell moment la metralla va ser un element més del seu cos, incorporada en un peu, en un turmell i a la base d’un pulmó. De retorn a casa va ser empresonat pels franquistes i va passar per dos camps de concentració abans de tornar a recuperar la llibertat sota la dictadura.
La fal·lera per l’atletisme
El dia després de jubilar-se de la Seat, va apuntar-se a la Cursa d’El Corte Inglés… i va ser el més ràpid de la seva categoria. Va començar a provar disciplines diferents: velocitat, mig fons, salts, llançaments… Huch era incansable i així ho va demostrar en les darreres quatre dècades. Des dels anys 80 el seu palmarès s’ha anat engreixant fins a les darreres proves de 2017. Un col·leccionista de reptes amb un botí de medalles i trofeus que omplia una habitació sencera de casa seva. Amb el pas dels anys Valentí Huch ha arribat a competir sol en la seva categoria (la darrera d’elles, +95 anys d’edat) i sempre ha tingut clara una premissa: “jo no competeixo per participar, competeixo per guanyar”.
Ambició, constància i un munt de fites inimaginables per als joves talents que tot just s’inicien en l’atletisme. Valentí Huch, sens dubte, s’estimava la pista. I per això tots els amants de l’esport del nostre país també l’estimàvem a ell. Que descansi en pau.
