El campió del món guanya la París-Roubaix

LLEGIR
4 minuts de lectura
La París-Roubaix de 2018 serà recordada per la mort de Michael Goolaerts. El jove talent belga del Verandas ha patit una aturada cardíaca en plena cursa en una caiguda en un dels primers trams de llambordes de la prova francesa. Diumenge a la nit el seu equip ha confirmat la seva mort a l’hospital de Lilla acompanyat de la seva família. Que descansi en pau.

Feia molts anys que Peter Sagan somiava en endur-se la llamborda de Roubaix, el trofeu del vencedor de l’infern del nord. Malgrat partir entre els favorits en el darrer lustre, Sagan sempre topava amb l’infortuni als camins francesos. Vaja, que encara no havia assolit ni un top 5 abans d’exhibir-se aquest diumenge en el tercer monument de la temporada. Sagan ha atacat quan faltaven més de 50 quilòmetres per arribar al velòdrom i ha acabat guanyant a l’esprint per davant el sorprenent Silvan Dillier.

El monument, a l’Etapa Reina

La cursa l’hem viscut amb el Club Fosbury (obert, com sempre, a tothom) i l’Etapa Reina a la Traska Truska de Molins de Rei. Una trobada per a amants del ciclisme acompanyada de bon menjar i bon beure que també ha comptat amb una retransmissió radiofònica en directe de quatre hores que ha servit per presentar els favorits, errar pronòstics i narrar els trams decisius de la prova. També per conèixer de primera mà l’experiència d’en Santi Prat, participant a la versió cicloturista del Tour de Flandes fa pocs dies (i ex ciclista d’elit sub 23 en aquesta mateixa prova), el nou projecte cultural-ciclístic que té entre mans en Carles Belda i la seva connexió amb el Nervi de la Llibertat o amb el projecte Ciclisme Aborigen, la tasca del Repetxó o els continguts de la Revista Fosbury #29. Podeu revisitar i reescoltar la transmissió via facebook quan vulgueu:

Pinzellades de la París-Roubaix

El diumenge ha començat bé. Punt i final a les previsions de pluja allà, ruixats menors del previst al Baix Llobregat. I Marc Soler a l’escapada, per generar una exclamació d’admiració cada cop que entrava algú a La Traska i descobria la presència del de Vilanova i la Geltrú al grup capdavanter. Al darrere, caigudes dures als primers trams de pavés i el primer degoteig de baixes confirmades: Geraint Thomas, Nelson Oliveira, Stefan Küng, Jurgen Roelandts, Mads Würtz, Magnus Cort. Ciclistes esquivant caigudes fent anar la bici pel camp, favorits que punxaven i d’altres que acceleraven el ritme per desempallegar-se d’ells… i aficionats a tots els trams, en massa. Quan encara faltaven més de 125 quilòmetres per la meta hi havia intents, grups trencats. Guerra de guerrilles que ha acabat derivant en l’ordre habitual d’escapada vs gran grup ja força reduït.

Entre els valents que han llançat atacs més o menys durs hi ha hagut Mike Teunissen, Philippe Gilbert, Nils Politt, Jens Debusschere, Zdenek Stybar, Tony Martin, Stijn Vandenbergh i, fins i tot, Greg Van Avermaet. Els quilòmetres avançaven i fins i tot el del BMC provava als rivals. Inaudit. I Marc Soler, allà, creuant Arenberg de forma magistral al primer lloc de la cursa. Quin nano, capaç de seguir la roda a Stybar quan ja havia perdut contacte amb els escapats i quedar-se una estona al grup de favorits. Que s’estimi les pedres, que encara ens l’estimarem més.

La resolució: un atac llunyà

Sagan ha saltat després d’un mig-atac de Van Avermaet. L’únic moment de la jornada en què el Quick Step estava despistat i, per primer cop en tres temporades, ningú l’ha volgut marcar i s’ha quedat sol. L’eslovac, que no s’ho creia i ho comprovava mirant enrere, ha posat el turbo i ha guanyat la París-Roubaix per ambició i pel bon treball compartit amb els escapats, que han anat perdent unitats fins a formar un trio molt interessant amb Jelle Wallays i Dillier. Brutal el campió suís, fent relleus fins al final i entrant primer al velòdrom malgrat acumular més de 220 quilòmetres escapat.

Al darrere, Van Aert i Stuyven han estat a prop de caçar-los i després s’han reintegrat en un grup amb Tersptra, Vanmarcke, Van Avermaet i, sense tanta presència, un reviscolat Phinney o Debusschere. Rowe queia. L’Sky dimitia. Com l’UAE de Kristoff, també al terra amb Martin del Katusha. Demare ja feia hores que només lluitava per acabar.

Sagan ha agafat el carrefour de l’arbre com un bòlid desbocat i Dillier, malgrat ballar sobre la pedra en més d’una ocasió, li ha aguantat la roda. Van Aert ha tingut un problema amb la cadena que l’ha deixat fora de la lluita pel podi. Terpstra s’ha menjat els seus rivals amb un atac sec no vist per TV que li ha donat la tercera plaça. I que Van Avermaet, Stuyven i Vanmarcke han entrat en aquest ordre, com estava cantat, malgrat fer l’espectacle de la lentitud de velòdrom digne dels millors pistards. I la clàssica imatge dels pacients: Stijn Steels entrant en solitari 50 minuts després de Sagan, fora de control, exclòs de classificacions oficials, però igualment valent i amb més hores aguantant les llambordes que ningú. Altres, com Barbero, han abandonat amb les mans fetes un cromo:

Una bona París-Roubaix perquè ha guanyat Sagan. La pitjor de totes després de conèixer la mort del jove Goolaerts.

Sagan, el personatge

L’eslovac és el rei del ciclisme durant les curses, però també davant els micròfons. Després d’assegurar que no havia acabat tan cansat com en altres edicions, Sagan va voler ser protagonista al podi. Geni i figura!

Etiquetes

Et pot interessar

Els darrers de Blog