Valens Ndayisenga i Jean Bosco Nsegimana són dos ciclistes que compten amb una autèntica legió de fans. Desconeguts arreu del món, sí, però estrelles a Ruanda, el país que els ha vist guanyar la prova d’una setmana més emocionat del ciclisme africà. Nascut l’any 2009, el Tour de Ruanda s’ha convertit ràpidament en una cursa ciclista molt especial.
Els ciclistes de casa s’han endut les darreres tres classificacions generals d’una prova que compta amb un únic guanyador de ressò internacional (l’eritreu Daniel Teklehaimanot) i en què altres ciclistes de nivell world tour com Louis Meintjes, Reinardt Van Rensburg, Natnael Berhane o Joey Rosskopf han estat capaços de pujar al podi final. La majoria dels participants, però, són ciclistes de tercera fila i molt majoritàriament d’origen africà. Més enllà d’un nivell esportiu lluny de les proves ciclistes més importants del món, el Tour de Ruanda té al·licients de sobres per erigir-se en una prova atractiva i estimada.
Una prova per unir Ruanda
Cal, en primer terme, contextualitzar la idea: Ruanda és un país una mica més petit que Catalunya i disposa de terreny i altimetria suficient per enamorar a qualsevol amant dels recorreguts ciclistes. El naixement del Tour de Ruanda, però, va servir principalment per deixar enrere el genocidi viscut l’any 1994. Hutus, tutsis i twas, units 15 anys després en un equip nacional (i en d’altres equips menors) per una mateixa causa: l’esport, el ciclisme, el treball en equip.
Una imatge potent, simbòlica i real per ajudar a recosir totes les ferides obertes d’un drama civil bestial. Ho retratava perfectament un documental centrat en la figura de Samuel Mugisha, un ciclista que aquest any hi participa a l’equip de desenvolupament del Dimension Data.
El més interessant, sens dubte, va ser la resposta del país des del primer dia: una bogeria desfermada per seguir de prop la ronda ciclista en qualsevol racó. Milers de persones als carrers de cada poble i ciutat del país que acollia el Tour de Ruanda. A la pràctica, la prova africana, malgrat el seu nivell esportiu modest, és una de les curses ciclistes més seguides del món. No només els ciclistes s’uneixen per assolir un mateix objectiu que Ndayisenga i Nsegimana han portat al deliri amb els seus triomfs de 2014, 2015 i 2016, sinó que el poble de Ruanda ha aparcat les seves diferències per sortir en massa als carrers i gaudir en directe de l’esforç dels seus ídols.
El mur de Kigali, l’estrella del Tour
Per si encara no n’hi havia prou, el Tour de Ruanda ha sabut en molts pocs anys de vida trobar un element de misticisme i d’identificació ja plenament consolidat. Un carrer costerut i empedrat de la capital és l’escenari cada any d’un dels moments més emocionants de la prova. El “Mur de Kigali” és esplèndid i s’omple per totes bandes. Us en podeu fer una idea a partir d’aquest vídeo impressionant:
El mur sempre es disputa en les darreres etapes d’una prova en què Kigali té un protagonisme molt rellevant però en què els organitzadors prioritzen passar pel conjunt del país. D’aquesta manera, aquest 2017 els ciclistes s’aproximen en diferents etapes a zones prou properes de les fronteres de Burundi, la República Democràtica del Congo, Tanzània o Uganda. El suís Simon Pellaud lidera la prova de manera provisional, però Valens Ndayisenga, doble guanyador del Tour de Ruanda, ja és tercer a la general, Nsengimana també ocupa plaça al top 10 de la general i 5 dels 10 primers classificats són ciclistes locals.
Atès que en els darrers anys la Unió Ciclista Internacional ha fet una aposta per internacionalitzar un esport en què Europa continua mantenint l’hegemonia de les grans curses i de la majoria dels grans corredors, seria preciós imaginar un mundial a Ruanda. Un esforç organitzatiu, sens dubte. Però una resposta massiva als carrers assegurada. Vida i ciclisme, alhora, sense fissures.
