La pilota “a llargues” és una modalitat que s’ha practicat des de temps molt antics en diferents llocs d’Europa i d’Amèrica. S’ha practicat per descomptat al llarg del territori valencià, a Euskal Herria i, curiosament, a l’illa de Lanzarote.
Tenim un testimoni molt directe, quan el 1984 va vindre a terres valencianes un professor d’electrònica, canari, Juan Manuel Hernández Auta, veí de Lanzarote, que estava investigant els llocs on es jugava “a llargues”, un joc que allí es feia de forma idèntica a la nostra i s’anomenava “Pelotamano” o “Juego del bote”. Este professor va estar un temps recopilant informació per ací i ens deia, en un reportatge publicat al diari Notícias al Día (22-4-1984), que a Lanzarote jugaven darrere de la casa dels seus iaios i que ell ho veia, essent xiquet, “des de dalt d’una de les parets del corral”.
Jugaven a quatre pobles de l’illa de Lanzarote
El professor, que volia fer ressorgir el joc de pilota a les illes Canàries deia també que en aquell moment (1984) només es jugava, per part de gent ja major, a quatre pobles de l’illa de Lanzarote: A part de la capital de l’illa, a Teguise, Titagua i Soó. Estos dos últims eren pedànies de Teguise. I aportava també l’existència que a la ciutat de Las Palmas hi havia un carrer denominat “Calle de la Pelota”, en el Nomenclator de Navarro Ruiz, al segle XVI, com a prova que allí s’havia jugat. També tenia testimonis dque els més vells li contaven que es jugava a l’illa Graciosa i a la de Fuerteventura, on practicaven el joc “els pescadors en els moments d’oci”.
I pel que fa a la dinàmica del joc, Hernández Auta, que va participar al Primer Congrés Mundial de Pilota a Mà, i fou un dels signants de la ‘Carta de València’, contava que “la canxa de joc tenia 60 o 70 passes de llarg per 8 o 9 d’ample. I que assenyalaven el terreny de joc en un descampat (com es fa ara ací en les competicions internacionals). I que el traure era també com ací: després de botar la pilota a terra o damunt d’una espècie de “faristol” o “banqueta”, col·locada a “una distància de 25 o 30 metres de la ratlla de falta, en un extrem de la canxa”.
Els jocs es contaven de forma similar al tenis
El tanteig era similar al d’ací, amb la diferència que els jocs, “cada cinc tants” s’anomenaven “chicos”. I que els “chicos” o jocs, s’agrupen de cinc en cinc. I cada cinc jocs o “chicos” feia un “pajero”, com si fóra un “set” al tenis. A més, que els jocs es contaven “a rebaixar”, com es feia a la galotxa, ací fa ja uns cinquanta anys.
També parlava que “les partides duraven fins que es feia de nit”, ja que no eren de competició reglada. I que les pilotes, fetes pels jugadors, tenien un diàmetre de 45 a 47 mil·límetres i pesaven al voltant de 50 grams; tot prou paregut a la pilota de vaqueta. I el sistema de comptabilitzar el joc era idèntic a les llargues d’ací. Es feien “les ratlles quan se n’eixia una pilota de la canxa o quan es feia una falta al traure”. I es canviaven “en fer dos ratlles o Val i 30 i ratlla” per veure qui les guanyava, les ratlles.
Com a conclusió, es pot dir que el joc de “Pelotamano” o “Juego del bote” (era pel bot al traure) és idèntic, pràcticament, al de “llargues”, com el dels bascos “laxoa”, i que l’única evolució que el professor canari veia era la del “faristol” o “banqueta” (un trípode que primer tenia quatre potes i després tres), en el qual abans es feia el traure botant la pilota damunt una pedra, després damunt un tronc inclinat. I, per últim, botant-la amb la “banqueta” o trípode, que sostenia una llosa o rajola per al bot de la pilota.
