Atès la persecució judicial i el reguitzell de prohibicions estúpides de l’estat espanyol d’aquests dies, a hores d’ara queda clar que sense desobediència no hi haurà referèndum el proper 1 d’octubre. La desobediència davant la injustícia sempre és benvinguda i és una pràctica que els esportistes han utilitzat de forma constant al llarg de la història. Especialment les dones, valentes davant la seva exclusió permanent de les competicions esportives pel sol fet de ser dones. Moltes d’elles ja van ser protagonistes a la secció Heroïnes Olímpiques de Catalunya Ràdio fa poc més d’un any.
A La Fosbury fem una selecció d’exemples desobedients mentre afinem els detalls de la Revista en Paper #27, que tindrà la relació entre l’esport i la política com a eix de les pàgines centrals. Tria de quatre exemples històrics i quatre desobediències viscudes aquest mateix any.
Algunes accions històriques
Stamatha Revithi / Kathrine Switzer
Dues maratonianes capaces de contradir les normes. La primera va ser la primera esportista olímpica de la història moderna. El 1896 va plantar cara als organitzadors dels Jocs i va córrer la marató un dia després que ho fessin els homes, en solitari, amb un temps de 5 hores i mitja i amb la impossibilitat d’arribar a l’estadi d’Atenes perquè la policia grega li va vetar l’accés al recinte olímpic.
Moltes dècades després la germànica Kathrine Switzer va emular el seu gest corrent la marató de Boston. Era l’any 1967 i cap dels organitzadors es va adonar que una de les persones inscrites a la cursa era una dona. L’atleta feminista va ser descoberta a mig recorregut per un dels jutges, que va provar de caçar-la però no va poder fer res davant la seva determinació. Va acabar la marató després de 4 hores i 20 minuts i va capgirar la història d’aquesta prova atlètica.
Ethelda Bleibtrey
La nord-americana va ser triple campiona olímpica de natació als Jocs d’Anvers 1920 pocs mesos després d’haver estat condemnada al seu país per haver anat a entrenar-se a una platja amb un vestit de bany sense portar les mitges posades. Acusada de nudisme públic, va evitar entrar a la presó després de difondre el cas i d’haver rebut un amplíssim suport popular atès la seva condició de futura estrella de la natació. El seu cas va ser determinant perquè canviés la llei i les mitges deixessin de ser obligatòries per a les dones dels EUA a l’hora de banyar-se.
Peter Norman
L’home blanc de la foto, protagonista secundari d’un dels gestos de desobediència més coneguts i celebrats en la història de l’esport. Aquell podi amb els punys alçats del black power i que va comptar amb un tercer element que va passar desapercebut i que anys més tard ha rebut el ressò que també mereixia. Més enllà del gest de Tommie Smith i John Carlos, expulsats de l’equip nord-americà després d’aquell podi memorable, Peter Norman també va voler contribuir amb un gest en defensa dels drets humans des d’una Austràlia que vivia la plenitud de la segregació racial.
Wilma Rudolph
La millor atleta dels Jocs de Roma de 1960, la velocista més ràpida de la història fins a aquell moment. Rudolph, batejada per la premsa com “la perla negra”, era una de les primeres afroamericanes en brillar en un estadi olímpic. Pocs anys després del gest de dignitat de Rosa Parks a l’autobús de Montgomery, Rudolph va fer un altre pas contra la segregació racial als EUA. Després dels Jocs va negar-se a participar de la rebuda oficial del seu ajuntament (Clarksville) si no obrien les portes també a la població negra. El seu homenatge, finalment, va ser celebrat per més de 1.000 persones, en el primer banquet compartit per blancs i negres de la història de la seva ciutat.
Algunes desobediències recents
Kilian Jornet
Jornet ha demostrat reiteradament que els valors són essencials en l’esport. Enfrontat en més d’una ocasió amb la Federació Internacional d’Esquí de Muntanya (ISMF), el 2016 va denunciar que li havien atorgat un triomf en solitari que era compartit, quan va entrar a meta agafat de la mà amb l’italià Boscacci en una prova de la copa del món. Aquest any, davant la desqualificació injusta d’un rival (Damiano Lenzi) en una altra prova, va optar per no presentar-se a la cerimònia d’entrega de medalles. Recentment ha protestat contra la decisió de l’alcalde de Saint-Gervaix de definir un material obligatori per poder pujar al Mont Blanc compartint una fotografia despullat dalt del cim dels Alps.
Hou Yifan
La triple campiona del món d’escacs en categoria femenina manté un pols obert amb la federació internacional que l’ha portat a renunciar als mundials d’enguany celebrats a l’Iran. La xinesa, un autèntic prodigi d’aquest esport, és contrària a l’existència de competicions només per a dones en els escacs. Un debat obert que explicàvem fa pocs mesos en un reportatge i que Yifan no vol obviar en cap cas. De fet, en una competició mixta d’aquest mateix any estava convençuda que els organitzadors havien alterat el quadre per tal que la majoria dels seus rivals fossin dones. Yifan es va deixar guanyar per denunciar públicament la situació.
Fernando Álvarez
Una imatge ben recent que va córrer com la pólvora. Als mundials de natació de veterans d’aquest passat mes d’agost, Fernando Álvarez va demanar a la Federació Internacional de Natació (FINA) que es fes un minut de silenci com a gest de record a les víctimes de l’atemptat de Barcelona. Davant la negativa de la FINA, el nedador gadità va optar per no llançar-se a l’aigua quan ho van indicar els jutges. De fet, Álvarez va fer el minut de silenci en solitari des del trampolí de sortida mentre els seus rivals competien amb plena normalitat, i just després es va llançar a l’aigua per completar la prova dels 200 metres braça.
Selecció EUA Hoquei Gel
Les jugadores de la selecció nord-americana d’hoquei sobre gel van decidir plantar cara a la discriminació salarial que pateixen pel fet de ser dones. Després de demanar solucions i negociar durant molt de temps amb la federació del seu país, van anunciar que boicotejarien el mundial d’enguany que s’havia de disputar al seu país si les seves condicions no canviaven. La seva acció va sacsejar les estructures de l’esport nord-americà i va arribar fins al congrés. Finalment, quan faltaven poques hores per a l’inici del mundial, van assolir un acord que dignificava la seva pràctica esportiva i van jugar el mundial. Van guanyar l’or.
