Fins a 43 estats diferents han marxat de Londres amb una medalla penjada al coll. Els mundials d’atletisme, dominats sense oposició pels EUA, són un dels pocs esdeveniments esportius en què atletes de Burundi, Veneçuela, Qatar, Costa d’Ivori, Bahames, Trinitat i Tobago, Tanzània, Mèxic, Lituània, Nova Zelanda o Colòmbia comparteixen places de podi al costat de les grans potències europees i nord-americanes. Amb la irrupció pendent del sud-est asiàtic, les medalles dibuixen un mapamundi complet i complex que en aquesta ocasió també s’ha aturat a Síria.
El país mediterrani viu el seu setè any de guerra consecutiu amb una presència minvant dels mitjans de comunicació desplegats al conflicte. Amb centenars de milers de morts des de 2011 i amb milions de refugiats establerts als països propers en condicions transitòries esdevingudes permanents, el present de Síria és funest. És en aquest context en què cal ressaltar el mèrit del podi assolit per Majd Eddin Ghazal, el saltador que continua vivint i entrenant a Damasc i que ha estat el banderer del seu país en els dos darrers Jocs Olímpics.
La gran medalla de Ghazal
En un concurs en què el qatarià Mutaz Essa Barshim es va convertir en el primer campió de la història del seu país (ep, qatarià nascut i format a Qatar!), Ghazal va saber aprofitar els errors dels rivals i va penjar-se la medalla de bronze amb un salt discret de 2.29 metres. Amb medalles de tota mena als Jocs Asiàtics i als Jocs Islàmics, aquesta és la primera vegada que el saltador de 30 anys obté una plaça d’honor en una cita mundial. El sirià va emocionar-se com ningú després de la darrera errada del mexicà Edgar Rivera que li donava el bronze. Una celebració intensa, soferta i eufòrica per a una medalla anhelada com poques.
Majd Eddin Ghazal viu el millor moment de la seva carrera després d’haver disputat 3 Jocs Olímpics i 4 mundials abans de brillar a Londres. Acostumat a quedar eliminat a les primeres de canvi, l’any passat va aconseguir la primera plaça de finalista a Rio de Janeiro amb un salt de 2.29 que li va donar la setena plaça final tot i els problemes físics. Malgrat la millora, era una petita decepció per a un atleta que el mes de maig havia batut el rècord del seu país amb un salt de 2.36, la millor marca mundial de 2016. De fet, durant la seva preparació olímpica, havia aconseguit diverses victòries de prestigi. També a Barcelona, on es va imposar al míting internacional amb un millor salt de 2.33.
El saltador que viu i entrena a Damasc
En els darrers anys Ghazal ha treballat dur al costat d’Imad Sarraj a les instal·lacions que té a l’abast a la capital del seu país: “Tothom se sorprèn quan explico que encara entreno i visc a Síria, especialment des que m’he situat com un dels sis millors saltadors del món“. El cert és que Ghazal, professor d’educació física, no compta amb els mateixos mitjans que els seus rivals. El seu equip de treball es redueix a la figura de Sarraj: “No tinc doctor, ni fisioterapeuta ni massatgista. Els trobo a faltar moltíssim als grans campionats, quan el cansament és més gran i necessites recuperar-te ràpidament. Podria perdre un campionat per qualsevol petit problema muscular“.
Aquest 2017, amb un millor registre de 2.32 assolit a París a la Lliga dels Diamants, Ghazal era prudent i reconeixia que el seu primer objectiu era classificar-se per a la final del mundial. Allà, davant la baixada de nivell dels saltadors, pronosticava “sorpreses” sense ser conscient que seria ell el que s’estrenaria en un podi de primera fila, malgrat la seva convicció per assolir-ho:
La glòria contra el drama quotidià
No ho ha tingut fàcil. Sense visat per competir a la prova de la lliga dels diamants de Rabat, va rebre in extremis un visat de sis mesos per transitar per l’espai Schengen a través de l’ambaixada espanyola. Més enllà de Damasc, el sirià també es desplaça sovint a Beirut, al Líban, per viatjar des d’allà a Barcelona o a Moscou, ciutats en què ha dut a terme diverses estades en els darreres anys. Ghazal s’ho pren amb filosofia: “Sóc un expert en ambaixades. Em sé les seves adreces, quan obren, quan tanquen, quins documents necessito per als visats … Sóc un autèntic expert en assumptes administratius!“.
El bronze de Londres és el premi a una trajectòria a l’elit força diferent de la que viuen els seus rivals. Un motiu d’orgull i alegria per a un país enfonsat que probablement no arribarà a les orelles de la majoria dels seus compatriotes: “La vida quotidiana a Síria és extremadament dura. No us podeu imaginar a tot el que ens enfrontem diàriament“. Majd, el seu nom de pila, significa glòria. Per fi Ghazal, tossut i constant des de la seva Damasc natal, l’ha tastat en un gran escenari internacional.
