La meva relació amb la bicicleta, com totes les que valen la pena, ha patit alts i baixos des dels catorze anys, moment en el que m’enfilo a la meva primera MTB, aquell ferro que “La Caixa” popularitzà. Ara que en tinc 47, per diferents motius que no vénen a compte, els darrers dos anys es desencadenen les circumstàncies personals adients per revifar l’idil·li amb les dues rodes i la idea de reeditar la meva participació a la Iron Bike 2017 -també la vaig fer i acabar el 2004- es concretà mitja hora abans que finalitzés el termini d’inscripció amb descompte (som i serem…). Una vegada inscrit, res no canvia. Conscientment, no vull que la participació a la Iron Bike alteri ni contamini el meu dia a dia amb la bici. Tot i que gaudeixo pels descosits quan surto sol, a mi m’agrada pedalar en colla, sóc el que podríem dir un addicte a la grupeta. Així doncs, segueixo amb els mateixos hàbits pel que fa a l’ús de la bicicleta i, com a molt, allargo pel meu compte alguna de les sortides amb la colla o bé, un parell de vegades al mes, plantejo a qui es deixa dur sense haver d’insistir gaire, una sortida un pèl més ambiciosa (més de 100 km i un desnivell positiu superior als 2000). M’agrada pensar que participar a la Iron Bike d’enguany és una conseqüència i no una finalitat. A més a més, tal i com diuen els organitzadors, per la Iron Bike un només té la certesa d’estar preparat per fer-la quan s’emprova la samarreta de finisher. Per què la Iron Bike i no una altra? Doncs perquè a la Iron Bike hi ha un compromís molt ferm entre el contacte amb l’alta muntanya (Alps), la certesa de trobar el teu límit en competència amb tu mateix i la coincidència durant vuit dies eterns amb un bon grapat de desconeguts amb qui comparteixo, si fa o no fa, els mateixos valors.
Ara que ja us he posat damunt la pista del meu “no entrenament”, em podria estendre amb els preparatius, l’elecció i l’obtenció del material necessari, però com que estic ben cansat i una imatge val més que mil paraules…
Per tal de donar-li un caire vivencial al seguiment, us faig cinc cèntims del que s’ha esdevingut avui, dia en què m’he traslladat des de Mataró fins a Sauze d’Oulx, indret en el que finalitzarà la prova i en el que l’organització habilita un pàrquing pels cotxes dels participants i ens recull per traslladar-nos a Limone Piemonte, on iniciarem la competició.
Amb tot el material escampat pel pis, però amb el valor afegit de tenir la seguretat que no falta res, m’aixeco ben aviat i com sempre em passa, quan ho tinc tot carregat, he fet la visita de rigor a la mare, m’he acomiadat dels amics i, sobretot, he felicitat a l’Ester que acaba de donar a llum a l’Alícia sense problemes, acabo adomant-me’n que les gairebé 8 hores de viatge que anticipa el Google Maps suggereixen que arribaré a les 2 de la matinada a Sauze d’Oulx…
Com que sóc competitiu de mena i m’agrada enfilar-me al pòdium, passat Figueres s’autodestrueix una roda i aprofito l’avinentesa per pujar ben alt… Aquesta etapa de la Iron Bike la guanyo!
Mercès la visita a “Can Rodes” i que casualment al túnel de Fréjus hi ha obres i m’hi he d’esperar 45 minutets, arribo a les 3:30 de la matinada absolutament desorientat. Ostres nen, on collons és el pàrquing? I on dormo? De dia ho hauria resolt fàcilment, però això està mort. Faig més voltes per Sauze d’Oulx que un borinot i quan ja començo a rendir-me, trobo una indicació de la Iron Bike. La segueixo i vaig a parar a un descampat que no hi ha ningú. Que estrany!!! Són les 4 de la matinada, planto la tenda que demà tinc l’etapa pròleg… si és que aquest és el pàrquing i trobo el bus que m’ha de recollir i no em rapten els extraterrestres!!!
Fa calor, em desperta música heavy alemanya a un volum poc respectuós vers el meu descans. Baixo la cremallera emprenyat o veig això:
Tot va bé. Comença la Iron Bike!
