Fa unes setmanes vam conèixer la possibilitat que el Comitè Olímpic Internacional (COI), en una decisió que podríem qualificar de salomònica i insòlita, atorgui de cop les seus dels Jocs Olímpics de 2024 i 2028 durant la 130a sessió del COI que tindrà lloc el proper setembre a Lima. La proposta, que està estudiant una comissió i que compta amb el suport del president del COI, Thomas Bach, busca matar dos pardals d’un tret davant la cada vegada més creixent dificultat per trobar ciutats que vulguin acollir uns Jocs Olímpics.
L’exemple de la cursa per a la cita olímpica de 2024 ha creat alarmisme en el COI, que ha vist com tres de les cinc candidates es retiraven a mig procés. Hamburg, Roma i Budapest han desestimat en aquests dos últims anys optar als Jocs pel risc econòmic que suposen i per la falta de suport de la ciutadania.
El cas d’aquestes tres ciutats s’estén al de moltes altres (Boston, Viena, Shanghai, Barcelona…) que han llençat la tovallola tant en els Jocs d’estiu com en els d’hivern ja abans de formalitzar la presentació d’una candidatura. No és d’estranyar si tenim en compte que els Jocs de Los Ángeles 1984 van ser els últims que van deixar superàvit. Només cal veure l’exemple recent de Rio de Janeiro, amb pèrdues milionàries i instal·lacions que comencen a caure a trossos.
Els Jocs, un negoci ruïnós?
La crisi econòmica mundial ha posat de manifest que organitzar uns Jocs Olímpics sol ser un negoci ruïnós. Els alts costos, que comencen ja per la presentació de la candidatura, no es recuperen i solen deixar la ciutat acollidora en números vermells. La pregunta és: per què si el COI és una màquina de fer diners (acords de patrocini, drets d’explotació televisiva…) l’organització d’uns Jocs sempre acaba resultant deficitària?
Si mirem enrere veurem que els Jocs de 1992 i 1996 van tenir sis finalistes, del 2000 al 2012 n’hi van haver cinc, el 2016 quatre, el 2020 tres i d’aquí fins arribar a la possibilitat d’un únic candidat pel 2024 i el 2028 si al final hi ha quòrum. El que es busca és un acord entre les dues ciutats candidates amb teòricament més números perquè París es quedi els de 2024, en el centenari dels Jocs celebrats a la capital francesa cent anys enrere.
Evidentment, la doble elecció té l’avantatge pel COI que pot preparar amb molta calma l’elecció de la seu dels Jocs de 2032, una decisió que no es prendria fins el 2025. Durant aquest temps s’hauria de repensar què s’ha de fer amb els Jocs Olímpics i de quina manera es pot aconseguir que tornin a generar il·lusió i no desconfiança. La mesura també té el risc que suposa fer l’elecció a tants anys vista. En un món variable com l’actual, qui sap com serà la situació a nivell econòmic o de seguretat d’una ciutat com Los Angeles l’any 2028?
Pel futur, algunes de les idees de les que es parla per reformular el model és que diverses ciutats d’un mateix país puguin acollir alhora l’esdeveniment, repartint així millor els costos de construcció d’instal·lacions esportives, de transport i d’allotjament. El COI s’hauria de posar les piles per reflotar el vaixell perquè sinó és probable que acabem veient uns Jocs de 2032 a Doha, la capital de Qatar. Tot és qüestió de gustos i sensibilitats.
Properament sabrem el desenllaç d’aquesta possible doble elecció exprés. En qualsevol cas, és llastimós que l’esdeveniment universal per excel·lència hagi arribat a aquest punt. Una vegada més l’esport acaba pagant per la ineptitud i les pràctiques corruptes de dirigents i líders polítics d’arreu del món.
