Quan la boxa omplia estadis

6 minuts de lectura

L’eslògan és senzill de vendre i ha tingut força fortuna: “La boxa és violenta” –o bé, en la seva versió més suau: “la boxa fomenta la violència”—. A diferència de l’esgrima, el futbol americà, la lluita grecoromana, el taekwondo, l’hoquei sobre gel, el rugby o altres esports on el contacte físic entre els competidors hi juga un paper imprescindible, la pugilística està forçada a conviure amb aquest estigma. Un tòpic simplista que ens impedeix aprofundir en els aspectes tècnics i estilístics dels combats. Afortunadament, aquesta percepció no sempre ha estat tan arrelada.

Boxa: entre el purisme i la popularitat

L’Ateneu Enciclopèdic Popular, creat entre altres per Francesc Layret, Eladi Gardó o Pere Coromines, crea la secció de pugilística l’any 1909. Malgrat que es defineix ideològicament apartidista, propugna l’accés a la cultura a aquelles capes socials que n’estaven més privades. La inauguració d’una secció de boxa, considerada una pràctica purament aristocràtica, és una autèntica declaració d’intencions: vetllarien perquè les classes populars s’apropiessin progressivament més àmbits als quals estaven vetats, fins i tot aquells que l’aristocràcia percebia com a exclusius. Un any més tard (1910) es van fundar el Club Pugilista –que entrenava al Casino Militar— i el Barcelona Boxing Club.

Els “boxadors” Fèlix de Pomés i Fernand Prat al Club Pugilística (1913)
Els “boxadors” Fèlix de Pomés i Fernand Prat al Club Pugilística (1913)

Durant els anys 10, la boxa balla entre la legalitat i la clandestinitat. Malgrat que el 1913 es celebra el primer campionat d’Espanya, la boxa ni està normativitzada (mancat d’una Federació i uns reglaments), ni plenament acceptada socialment (el novembre de 1914, de fet, es prohibeix temporalment la seva pràctica).

El punt d’inflexió es viuria el Sant Jordi de 1916, quan la plaça de la Monumental acull 5000 persones desitjoses de veure combatre Jack Johnson, campió del món Welter, contra el poeta Arthur Cravan. Es va tractar d’un espectacle més estètic que esportiu. Cravan es va limitar a passejar-se pel ring, ja que estava pactat que Johnson guanyés en el sisè assalt. Un happening mancat d’emoció competitiva, certament, però tanmateix vital pel desenvolupament de la boxa a Catalunya. El combat Johnson—Cravan serveix per obrir els ulls als propietaris de molts locals lúdics: la boxa s’endevina com una excel·lent oportunitat per atreure clients. El camí cap a la popularització de l’esport comença a asfaltar-se.

L’esclat definitiu de la boxa, tanmateix, no es produeix fins als feliços 20. Les exhibicions pugilístiques casen molt bé amb l’esperit bohemi i lliberal que es destil·la en els music-halls propers al Paral·lel. En el sí dels actes de la Mercè 1923, 15.000 espectadors van presenciar el combat entre el campió espanyol Ricard Alís i el boxejador francès Raymond Porcher. Només havien passat set anys del combat Cravan—Johnson, i la xifra d’assistents s’havia triplicat. Aquell mateix any es creen la Federació Catalana i la Federació Espanyola de Boxa.

Els amants del boxeig es troben en un escenari impensat: el seu esport ha guanyat molta fama, certament, però ho ha fet desvirtuant la seva essència. No pas com a pràctica elitista, ni tampoc com a ideal olímpic de superació personal, sinó com a espectacle lúdic impulsat per empresaris disposats (moltes vegades) fins i tot a acordar el resultat. En aquest context, la rivalitat entre els defensors de l’esperit originari i purista combaten contra els promotors de la seva comercialització. Una controvèrsia que afecta totes les disciplines esportives, però més accentuadament la boxa. Una lluita aferrissada no menys dura de la que es mantindria en un ring, i que es plasma nítidament en les diferents publicacions pugilístiques que apareixen als anys 20.

La premsa pugilística

Sembla impossible creure que Catalunya visqués, durant els anys vint, una gran febre per aquest esport. Únicament el football era capaç de competir-hi en popularitat, i no escassejaven cronistes per narrar combats mitjançant múltiples registres: des dels redactats de caire intel·lectual als articles humorístics. Per sadollar la demanda pugilística que el públic barceloní reclamava, aparegueren revistes de gran qualitat, com ara Boxeo (1924-1936), Box (1929-30) o Ring (1929-30).

revista-boxeoarticle-boxa

Més enllà d’aquestes capçaleres especialitzades, qualsevol publicació esportiva genèrica que es valorés a sí mateixa havia d’incorporar articles sobre boxa. Si bé les revistes esportives recollien cròniques des de 1912, el prestigi i implementació social de l’esport del quadrilàter serà molt posterior. En el lustre 1922-26 es consoliden les bases del periodisme pugilístic. Comencen a publicar-se tremendes sàtires a El xut (1922-1936), neix l’esmentada i interessantíssima revista Boxeo oferint una ingent informació sobre els combats celebrats als clubs barcelonins, mantenint corresponsalies a Paris i l’Havana, i aportant una estètica més moderna – i apareixen les magnífiques reflexions intel·lectuals d’Antoni Vilà “Critias” a L’esport català. En transcrivim una, titulada És la boxa un esport barbre? (26 d’abril de 1626), especialment incisiva:

Les característiques psicològiques del boxador són certament ben diferents del que creuen els que combaten el pugilisme, que s’erren també de mig a mig si es pensen que les lluites del ring desvetlleu els qui troben un esplai en contemplar-les sentiments inconfessables determinants d’una moral pervertida i inhumana, dels quals haurien d’avergonyir-se. Ni la boxa ni l’espectacle que ofereixen les seves lluites són per ventura res del que imaginen els al·ludits moralistes. (…)

L’experiència ens diu que el boxador ha estat en tots els temps un home senzill i pacífic que rarament ha posat la contundència dels· seus arguments al servei d’una mala causa, car no hi ha res que inclini tant al bé i a la .justícia com et convenciment de la pròpia força: Ni l’odi ni la rancúnia han inspirat mai els seus actes,, i aquest fenomen que un observador definirà com la norma del pur esportiu, per la constància amb què es produeix entre els pugilistes, ve a ésser la confirmació de la relació que existeix entre la sanitat del cos i la de l’ànima.

Aquell qui per primera vegada contempla un combat de boxa no havent estat iniciat en el que són i representeu les lluites pugilístiques o bé experimentarà una repugnància invencible o bé sentirà desvetllar-se en els seus dintres un cúmul de sentiments que no sabria apreciar i que es tracta de definir no podrà menys que qualificar-los d’innobles. Cap de les dues impressions subsistirà, però, a mesura que la seva intel·ligència vagi descobrint com i de quina manera actuen els dos homes que es mouen damunt del ring, els quals únicament poden vèncer si observen una conducta noble i correcta. Anirà veient i descobrint nous factors interessants que al capdavall el portaran a considerar la boxa no com una lluita violenta i despietada sinó com un dels jocs més bells i apassionats en el qual tot el que l’home posseeix de físicament harmònic, de fort, d’àgil, de resistent, de coratjós, d’intel·ligent, de serè, de combatiu…

De l’esplendor al declivi

Poc a poc, els promotors del boxa desempolsen la mala fama que la pugilística ha adquirit, arran de la seva popularització. Malgrat les actituds falsament moralistes denunciades en aquest article, el nombre d’aficionats creix potencialment. El 20 de maig de 1922, 20.000 espectadors assisteixen al combat entre els pesos welter Ricard Alís i Piet Hobin;el 18 de maig de 1926, Paulino Uzcundum s’imposa a Erminio Spalla a la Monumental davant 30.000 persones; el 30 de novembre de 1930, més de 80.000 seients omplen el recent inaugurat estadi de Montjuic per presenciar de nou Uzcundum contra el futur campió mundial Primo Carnera. Un creixement estratosfèric que escapa qualsevol previsió prèvia.

La boxa es un fenomen social que sobrepassa abastament, entre altres gràcies a la premsa especialitzada, els límits de l’esport. La seva eclosió suposa la consolidació, truncada arran de la misèria que la guerra civil espanyola sumí al país, de l’esport entès com a espectacle. Els promotors i empresaris pugilístics poc sospiten, atès el gran interès que despertava entre els aficionats, que la seva pràctica aniria decaient progressivament fins als nostres dies. Columnes com les de Crities, defensant els beneficis fisiològics de la boxa, són actualment impensables. L’equiparació entre boxa i violència ha triomfat en amplis segments de la població, i serà molt complicat tornar a capgirar aquesta mentalitat.