Madagascar, el país de la petanca

3 minuts de lectura

L’esport d’elit no és un dels punts forts de Madagascar. Amb 22 milions d’habitants, l’illa africana no ha traçat cap procés per a ser protagonista en les grans cites mundials. Als Jocs Olímpics fa anys que hi participa. Això sí, amb una delegació reduïda. A Rio, per exemple, van ser 6 els esportistes de Madagascar que hi van participar. Al llarg de la història, cap malgaix ha pujat al podi olímpic. De fet, ni s’hi ha apropat. Els principals mitjans de comunicació, molts d’ells escrits en francès, ens orienten cap al rugby, el futbol o el vòlei com a esports amb un ampli seguiment. També els esports de contacte i algun altre esportista individual que assoleix quotes de protagonisme inesperades al continent africà en natació o atletisme. I al costat de tot plegat, la petanca.

Playing petanque

La petanca és, des de fa unes quantes setmanes, l’esport que més expectació aixeca als mitjans. No passa cada dia que Antananarivo, la capital, aculli un campionat del món d’un esport en què els locals aspiren a penjar-se medalles. El mundial ha començat aquest dijous i acabarà el diumenge. Fins a 300 persones s’han desplaçat a l’illa africana per competir en una cita que inclou dues categories masculines: la tripleta i el tir de precisió.

El repte de Madagascar

L’equip nacional de Madagascar s’ha preparat com mai ho havia fet fins ara per brillar a casa. Més enllà dels quatre jugadors i el tècnic, l’equip base, han contractat un psicòleg per afrontar la pressió d’aquests dies, així com la figura d’un entrenador extern per donar un cop de mà en la preparació tècnica d’aquest esport de precisió. El mundial, que desplegarà 24 pistes a la ciutat (12 al Palau d’Esports, 12 en un gimnàs cobert), és una gran oportunitat per continuar sumant medalles.

No cal inflar les expectatives: Madagascar no és favorita a l’or. Al graó més alt del podi, a priori, no hi ha discussió possible. França domina les tripletes des de l’any 2001 sense cometre ni una sola errada i també parteix com a favorita en la prova individual, en què s’ha imposat en els darrers dos campionats del món. Al palmarès històric compta amb 33 ors, 29 més que el segon país del rànquing.

pascal-milei-carlos-rakotoarivelo-abdessamad-menkari-yann-nauta-2007-shooting
Madagascar, campió mundial el 2007. Un podi amb França, Marroc i la Polinèsia Francesa

En tot cas, però, Madagascar sí que té opcions de podi. L’equip malgaix va aconseguir la plata el 2010 en tripletes i va brillar amb força el 2007, quan va sumar una plata en la categoria col·lectiva i l’or de Sylvain Carlos Rakotoarivelo a l’individual. Madagascar és el 6è país més llorejat de la història dels mundials de petanca. I de mica en mica s’ha fet un espai en les proves femenines. En tir de precisió individual, ha guanyar 1 or i 2 bronzes en els darreres tres campionats del món.

L’Àfrica més enllà de Madagascar

En un esport de tradició francòfona, amb França, Bèlgica i Suïssa al capdavant, l’Àfrica ex colonial hi té un pes destacat. Històricament havien estat el Marroc, Tunísia i (en menor mesura) Algèria els països capdavanters del continent. De fet, els únics capaços de competir internacionalment regularitat i èxits. La mediterrània, amb Espanya, Itàlia o Mònaco, és el gran territori de la petanca, sens dubte. Amb l’arribada del segle XXI, però, l’esport ha arrelat amb força en països poc habituats als èxits esportius.

707825_h12_161_fb_9487

Us imagineu un esport en què països com Mauritània, Benín, Costa d’Ivori, Senegal, Maurici i Burkina Faso són capaços de pujar al podi mundial? Aquí teniu la petanca, l’esport que ha organitzat dos dels últims quatre mundials en terres africanes (Madagascar 2016, Dakar 2008).

Un esport que mira cap a Àfrica i també cap al sud-est asiàtic, amb autèntiques potències com Tailàndia que cada cop sumen més països com Cambodja, Singapur, Laos o la Polinèsia francesa. La petanca, un esport que trenca tots els esquemes.

* Actualització 04/12: Madagascar s’ha endut l’or, Benín s’ha endut la plata, en una final inèdita en l’esport mundial. L’alegria viscuda, en vídeo, val la pena.