El Caire acull aquests dies una nova edició del campionat del món masculí d’esquaix, la gran cita anual d’aquest esport de raqueta. És la quarta designació de la capital d’Egipte com a seu del mundial masculí d’una cita que va començar a caminar el 1976. En categoria femenina, El Caire va estrenar-se com a seu del mundial el 2014. No és casualitat: Egipte s’ha convertit en la superpotència mundial de l’esquaix en ple segle XXI.
El planter inesgotable d’Egipte
El rànquing mundial del mes d’octubre de 2016 és contundent. Al top 10 hi ha 7 jugadors en categoria masculina i 5 en la femenina. Un 60% d’egipcis entre l’elit de l’esquaix internacional. La dada sorprèn enormement en un país que dista molt de ser un referent de l’esport mundial. Si tornem a fixar-nos amb el mundial masculí que tenim en marxa el domini es ratifica de nou: 8 dels 16 jugadors classificats per als vuitens de final són egipcis i als quarts de final probablement en seran 6 de 8, amb les úniques excepcions de l’anglès Nick Matthew (triple campió del món) i el francès Grégory Gaultier, defensor del títol i número 2 del món.
El mundial femení, que el passat mes d’abril va celebrar l’edició corresponent a 2015 (coses de l’esquaix), va tenir guanyadora egípcia: Nour el Sherbini, de només 20 anys. El Sherbini ha demostrat un domini de l’esquaix enorme i podria marcar època en els propers anys. Però no és només ella: a les semifinals d’aquest mundial femení 3 de les 4 jugadores eren nascudes a Alexandria o a El Caire.
La continuïtat d’aquest esport entre els joves sorgeix dels èxits assolits per Amr Shabana i Ahmad Barada durant els anys 90. Els dos, llegendes de l’esquaix mundial, van sorgir del Maadi Club d’El Caire, ubicat a la zona benestant de la ciutat i molt a prop d’altres clubs d’esquaix. Tots ells van començar a crear un circuit egipci de primer nivell a finals dels 80 que va permetre el ràpid creixement dels joves talents. Tot plegat, sumat a la passió del llavors president Hosni Mubàrak per l’esquaix, van contribuir a un desplegament rapidíssim a les grans cites internacionals i una aposta cada cop més forta per potenciar l’esquaix entre els Egipcis que tenien més recursos econòmics.
Els referents històrics
L’imperi britànic va inventar-se l’esquaix al segle XIX i va començar a difondre’l per tots els seus territoris. Els britànics van construir pistes a les seves colònies i ciutats com El Caire o Alexandria no en van restar al marge. De fet, els treballadors egipcis al servei els colonitzadors podien utilitzar l’espai quan no l’utilitzaven els britànics. D’aquesta manera, alguns egipcis de classe baixa van començar a jugar a esquaix quan la immensa majoria del món desconeixia aquest esport. Amb el pas dels anys, l’accés a l’esquaix va estendre’s a les classes dominants locals.
Ja en ple segle XX el doctor Amr Bey es va convertir en la primera llegenda d’Egipte en l’esquaix. Establert a Anglaterra, va convertir-se en la gran estrella dels anys 30 en guanyar 6 campionats britànics de forma consecutiva. L’Open britànic, que manté un prestigi indestructible a dia d’avui, era el torneig internacional més important del moment. La fama de Bey es va propagar a Egipte i molts joves van intentar imitar-lo.
Sens dubte, el més exitós fou Mahmoud El Karim, que va abandonar el golf i el tennis per brillar en l’esquaix. Va endur-se quatre campionats britànics entre el 1947 i el 1950. A partir d’aquí, el buit va ser immens: la inestabilitat política a Egipte i el canvi de paradigma en les relacions internacionals van comportar que els millors jugadors d’Esquaix egipcis no poguessin competir fora de les seves fronteres. La decadència va allargar-se fins als anys 90.
A dia d’avui, però, queda molt llunyana. L’esquaix és l’esport del present i del futur a Egipte.
