Àustralia és un país d’aigua. Ja fa unes quantes dècades que la gran referència d’Oceania és una potència mundial de la natació. Dawn Fraser, Ian Thorpe, Grant Hackett, Leisel Jones, Stephanie Rice o Emily Seebohm han perpetuat la tradició d’èxit que van iniciar Fanny Durack i Mina Wylie a Estocolm 1912 i que us vam explicar en el recull “27 Jocs, 28 històries” editat l’estiu de 2016. Enmig de les grans estrelles hi brilla el nom de Shane Gould, la nedadora que lidera el medaller olímpic aussie en proves individuals malgrat competir en una única edició dels Jocs.
Gould va ser un fenomen sense precedents durant la seva adolescència. Nascuda el mes de novembre de 1956, va tenir una infància moguda entre Sidney, Brisbane i les illes Fidji i va recalar en una afamada escola de natació l’any 1970. Amb un sol curs d’entrenament en va tenir prou per començar a guanyar proves amb una facilitat increïble. L’any següent va batre diversos rècords del món fins a aconseguir una fita mai viscuada abans i mai igualada després. Pocs dies després de celebrar els 15 anys, va passar a ostentar sis rècords del món de forma simultània. Corresponien a totes les proves del programa de crol (100m, 200m, 400m, 800m i 1.500m), així com els 200 estils. Des del 12 de desembre de 1971 fins a l’1 de setembre de 1972 Shane Gould era la millor nedadora de la història en sis disciplines diferents.
El salt a la fama mundial
Els seus registres eren sensacionals i ràpidament el seu nom va córrer com la pólvora entre els aficionats a la natació. D’aquesta manera, en les setmanes prèvies als Jocs Olímpics de Munic 1972, tothom sabia que a la piscina hi brillaria Mark Spitz (acabaria amb 7 ors) i que només una adolescent australiana podria exercir un domini equiparable en la competició femenina. Gould havia estat escollida, fins i tot, esportista mundial de l’any 1971.
Tenia només 15 anys i als EUA la veien com la gran rival a batre. L’equip nord-americà, de fet, va intentar pressionar-la durant els Jocs Olímpics. Membres de l’equip de natació i aficionats van portar unes samarretes que jugaven amb un lema ben conegut: “No és or tot el que brilla”. Ho feien, això sí, amb un joc de paraules adaptat per a l’ocasió: “All that glitters is not Gould“. Un canvi subtil de gold per Gould i polèmica servida des de les grades.
La jove talent australiana, però, es va encarregar de demostrar que el seu cognom, en tot cas, estava vinculat amb l’or. A Munic va guanyar tres ors i va aconseguir tres nous rècords del món en cadascuna de les finals. Les exhibicions als 200 lliures, als 200 estils i als 400 lliures les va acompanyar amb dues medalles més individuals: plata als 800 lliures i bronze als 100 lliures. Mai abans cap dona ni cap home havien guanyat 5 medalles individuals a la piscina.
L’adéu sobtat a la competició
L’actuació feta a la piscina olímpica va constatar que Gould era un prodigi de la natació. Sens dubte, podria haver marcat una època en l’olimpisme. No havia guanyat l’or a la prova reina de la velocitat (encara no es disputaven els 50 lliures), un dels objectius que tenia entre cella i cella en territori alemany. Però Gould va perdre l’interès per la competició, pels rècords (en va acumular 11 al llarg de la seva curta trajectòria) i per l’aigua i va decidir plegar un any i mig després de la seva extraordinària actuació olímpica. Estava farta del seguiment mediàtic, de la pressió pels resultats i de la fama.
Amb 17 anys, Gould va abandonar el camí de l’esport d’alt nivell i va deixar a un país sencer amb un pam de nas. Va celebrar els 18 anys casant-se i es va desplaçar cap a una zona rural del país, poc poblada, per treballar en una granja. Va tenir quatre fills i va allunyar-se dels mitjans de comunicació. A finals dels 90 es va separar i va tornar a aparèixer en públic. Va reprendre els estudis, va tornar a nedar i va començar a publicar llibres per explicar la seva relació amb l’aigua, l’esport d’elit i l’èxit com a adolescent. L’any 2000, la flama de Gould va tornar a brillar, convertint-se en la portadora de la flama olímpica a l’estadi de Sidney. La reconciliació d’una estrella amb l’olimpisme i el seu país.
