Els Jocs Olímpics van néixer de la mà de Pierre de Coubertin amb l’objectiu de recuperar tots els elements dels Jocs de l’antiga Grècia. La grandesa esportiva i la grandesa cultural, a la ment del baró, anaven intrínsecament lligades. Des d’un bon inici Coubertin va voler que els Jocs transcendissin l’esport. Un esdeveniment multidisciplinar que no acabava de convèncer els seus companys de l’olimpisme.
Després d’encadenar uns quants intents infructuosos, va assolir-ho el 1912. A Estocolm van inaugurar-se les primeres competicions artístiques incloses al programa dels Jocs Olímpics. 5 disciplines va ser escollides en l’any del debut: arquitectura, literatura, escultura, música i pintura. Tot i que no sempre comptarien amb les mateixes categories, les competicions d’art als Jocs van allargar-se fins als Jocs de 1948. Hi van arribar a participar centenars d’artistes i es van repartir 146 medalles. Una d’elles, la més famosa, se la va endur el mateix baró de Coubertin. Amb el poema “oda a l’esport” i camuflat en un pseudònim alemany va guanyar el primer premi en literatura el 1912.
La gran aventura artística de l’olimpisme va tallar-se en sec a Hèlsinki 1952. Aquell any el comitè organitzador va demanar cancel·lar-la amb dos motius de pes. El primer, que havien d’assumir l’organització en bloc de les competicions artístiques davant l’absència de federacions internacionals que hi participessin. El segon, el debat encès per la condició de professionals dels artistes. Alguns d’ells aprofitaven els Jocs per vendre les seves obres i creaven un greuge notori envers els esportistes amateurs. Els dubtes van prosseguir els anys següents a les assemblees del COI fins que l’aposta artística va quedar completament abandonada.
Eva Foldes i els camps de concentració
Entre 1912 i 1948 només hi va haver 11 dones entre tots els medallistes de les competicions artístiques. I una d’elles va ser l’hongaresa Eva Foldes (Éva Földes). Nascuda el 1914 pocs dies abans que esclatés la primera guerra mundial, Foldes va créixer en un entorn familiar benestant que li va permetre accedir a la Universitat, convertir-se en reportera i treballar per diversos diaris de l’època. El 1941 el seu cognom jueu la delatava com a tal i es va quedar sense feina. El diari, senzillament, es va estalviar possibles problemes i la va vetar a la redacció.
Quedar-se a l’atur, però, era només el primer pas d’uns anys de patiment terrible. El 1944 va ser deportada als camps de concentració nazis. El cognom Foldes, un cop més, era concloent. L’hongaresa va seguir un trajecte infernal que la va conduir pels barracons de Ravensbruck, de Flossenburg i, finalment, de Mauthausen-Gusen. La seva capacitat de lluita i la fortuna es van aliar per sortir amb vida d’aquell periple.
Recuperar la vida quotidiana després de la segona guerra mundial era pràcticament impossible. Foldes, però, va tornar a treballar de periodista i va sumar-se a l’equip olímpic hongarès que s’havia de desplaçar cap als Jocs de Londres 1948 en qualitat de secretària i traductora.
Una medalla per recuperar la vida plena
Durant aquell viatge altres companyes de la delegació la van convèncer de participar a la competició de literatura. Foldes tot just havia escrit l’obra “La font de la joventut” que tenyia d’optimisme les vivències personals d’horror als camps de concentració. Presentada a la categoria d’escriptura èpica, va merèixer la medalla de bronze concedida pel jurat.
Aquell reconeixement va ser l’espurna d’una carrera brillant com a professora universitària. Amb el pas dels anys es va convertir en una referent de l’educació hongaresa i va fer-se un nom en la gestió de mitjans de comunicació i en l’assessoria científica. Amb 67 anys va morir ben a prop de casa seva, ofegada al llac Balaton, un dels més grans de l’Europa Central. L’esport, en la vida de Foldes, només va aparèixer de manera tangencial i com a punt d’inflexió entre l’infern i una vida plena d’èxits professionals. Probablement és la medallista més singular de la història olímpica.
