Jugar als jardins del número 10 de Downing Street no és la infància que tenien els nens de Londres de principis de segle XX. Només si el teu pare era una de les persones més influents d’Anglaterra i amic del Primer Ministre podies tenir aquest “privilegi”. I això era el que li passava a Ivor Montagu. Nascut el 1904 fill d’una família de banquers d’origen jueu, la seva vida era senzilla: línia directa amb la noblesa, amb els reis d’Anglaterra, diners i un gran ventall de connexions li asseguraven un futur sense estretors. Però Ivor no en tenia prou. Curiós, intel·ligent i diuen que sempre amb ganes d’aprendre més, en plena pre-adolsecència va descobrir una cosa que li va canviar la vida: el comunisme.
Parlar de Montagu és fer-ho d’un noi sense massa habilitats atlètiques. La seva complexió el descartava completament per a qualsevol activitat física, i potser per això es va posar a jugar a tennis taula, un esport que havia aparegut a Anglaterra a finals del segle XIX i que a més a més ell veia com a referent de la classe obrera, lluny dels esports de la burgesia. Així, estudiant zoologia a Cambridge, va organitzar i finançar als anys 20 el primer campionat del món, va fer el primer borrador de les normes del tennis taula i va fundar, el 1926, la ITTF (Internationat Tenis Table Federation), que va començar a presidir amb 22 anys fins el 1967.
Cinema, política i esport
Però ell no era home d’una sola cosa, i el comunisme estava present al seu dia a dia. Ja l’any 1921 va viatjar per primer cop a la Rússia soviètica, i el seu rol a la recent creada ITTF el va dur a fer repetidament aquest trajecte per fer demostracions de tennis taula i compartir espais amb altes esferes del govern com Stalin, o un recent repudiat a Turquia Trotsky. Paral·lelament Montagu va començar a mostrar interès pel cinema. Perquè sí? No. El cinquè art li permetia fer política, i així, al tornar de l’altre costat del teló d’acer i amb 21 anys, va crear la London Film Society, que amb l’excusa d’importar pel·lícules independents apropava la filmografia soviètica a Anglaterra. La seva carrera al món del cinema el va portar a treballar també amb alguns dels millors directors del moment. Amb Eisenstein (autor de El Cuirassat Potemkin i una de les referències de la URSS) va viatjar a Hollywood, on va conèixer a Charles Chaplin, per intentar fer-hi una producció. L’intent però, fracassà. Les autoritats americanes els van titllar d'”intel·ligents propagandistes de Moscou” i de “gossos rojos” abans de deportar-los. Lluny de defallir, altre vegada a Anglaterra es va posar al costat d’un aleshores encara semidesconegut Alfred Hitchcock, amb qui va fer la postproducció de The Lodger i, posteriorment, associat amb Gaumont-British va ser el productor d’alguns dels thrillers més recordats del director anglès com “39 esglaons”, “L’home que sabia massa” o “Sabotatge”, entre d’altres. La seva militància al Partit Comunista, al que havia començat a militar quan era adolescent, el va posar al punt de mira de l’MI5, el servei de contraespionatge britànic, que el tenia fitxat i vigilat com a altament perillós. Fins i tot en una ocasió l’MI5 va considerar que les seves activitats havien passat un límit, i va obtenir una ordre de detenció, però Ivor Montagu pertanyia a aquella elit social britànica que podia dirigir-se directament al ministre de l’Interior i misteriosament l’ordre es va anul·lar.
Les guerres no el van deixar descansar, tampoc. L’arribada de la Guerra Civil Espanyola el va empènyer cap a la península amb el càmara Norman McLaren i l’objectiu d’explicar el conflicte i recollir fons per la causa republicana. El 1936 va dirigir Defence of Madrid (La defensa de Madrid) i el 1939, Peace and Plenty (Pau i prosperitat), ambdues produïdes pel Partit Comunista britànic. Quan va explotar la Segona Guerra Mundial, Montagu es va posar a jugar en un doble terreny de joc, a la xarxa de la seva estimada taula de tennis taula. Per una banda feia pel·lícules pel ministeri d’informació britànic, mentre que per l’altra, i amb el nom en clau de “Intelligentsia”, treballava pel serveis d’espionatge soviètics del GRU.
L’obertura
Que la ITTF fos la primera entitat esportiva en organitzar campionats del món a Àfrica (El Cairo, 1939), i Àsia (Tokio, 1956) no és casualitat. La mentalitat de Montagu fugia de l’Europa tradicional i colonialista i volia anar més enllà. Per això, que l’any 1946 decidís fer reviure el Campionat del món forçant la inclusió de la URSS era un pas natural en un camí que poca gent entenia. Però el moviment clau es va viure a inicis de la dècada dels 50. L’arribada del comunisme a la Xina de la mà de Mao l’any 1949 va obrir els ulls a Montagu: la oportunitat per unir les dues passions de la seva vida, el comunisme i el tennis taula, era a tocar. Poc després de fundació de la República Popular Ivor va visitar el nou país per assitir al World Peace Council. Malgrat pensem, i pensés Montagu, que el volien per parlar de Pau, la realitat era que el que necessitaven era el tennis taula. I és que el mateix Mao i el primer ministre Zhou Enlai no només compartien la visió d’Ivor, sinó que a més a més eren uns grans jugadors: durant la guerra practicaven a les coves de Yunnan mentre eren bombardejats per Chiang Kai-shek, líder del partit nacionalista xinès. La integració a la ITTF de la Xina va ser ràpida amb l’objectiu de convertir el tennis taula com un instrument perfecte de propaganda, la cara amable d’un govern que no semblava tenir massa simpaties a occident, i Bucarest va viure, l’any 1953 el nomenament de la federació xinesa com a organització nacional, no regional com fins aleshores.
1959 va ser un any excepcional per a Montagu. L’1 de maig, rebia a Moscou el premi Lenin de la Pau (equivalent al premi Nobel occidental) juntament amb Nikkita Khrushchev, aleshores primer ministre. Que un fill d’un baró, productor de Hitchcock i fundador del tennis taula modern tingués aquest honor era una autèntica excepció, però la feina d’espia que havia fet per la URSS l’havia convertit en un autèntic heroi. Alhora, 3500 quilòmetres a l’est, Zhou Enlai acceptava l’oferiment d’Ivor i la China es convertia oficialment en la seu del Campionat del Món de 1961. En ple Gran Salt Endavant i amb el gegant asiàtic patint importants canvis estructurals, aquesta nominació no deixava de ser un reconeixement i una oportunitat d’ensenyar al món el potencial que el país tenia. Jugadors, equips i premsa de tot el món passarien una frontera fins aleshores hermètica per descobrir la que estava cridada a ser una nova potència mundial. A la ment de Mao i Zhou, però, només hi havia un objectiu: guanyar. Començava una operació que Montagu va viure amb autèntica devoció.
Per ser honestos, el tennis taula no era un esport de masses a la Xina. Però també per ser honestos, els esports, com moltes altres coses, es poden convertir en populars. La inversió de molts diners va ajudar a fer-lo créixer i milions de pilotes de tennis taula van començar a inundar el país. L’escola més antiga de Xina, fundada el 141 a.C., va instal·lar 6 taules, als hospitals, centres de producció, fàbriques, el personal era convidat a jugar i 108 homes i dones van ser tancats a un centre d’alt rendiment creat especialment per l’ocasió. I per què 108? Sempre atents a les llegendes, 108 eren els homes que es van revoltar contra els emperadors corruptes a “La frontera blava”, una versió èpica de Robin Hood que tots els nens xinesos sabien. Calia posar el país al servei del tennis taula i venjar-se d’un Japó que els havia atacat militarment i ferit l’orgull. Amb tota la feina feta els resultats van ser els esperats. Montagu va aconseguir uns campionats exemplars i la Xina la victòria a totes les categories amb Zhuang Zedong i Qiu Zhongui com a vencedors masculins i femenins, respectivament.
El desenllaç
L’any 63, i després de l’èxit a tots els nivells de la primer experiència, Zhuang Zedong va acceptar l’oferta de Montagu d’organitzar un segon campionat del món. Aquell mateix any, però, l’MI5 va descobrir el seu secret més ben guardat: sabien que era un agent soviètic. L’últim home que els britànics van detenir amb la mateixa acusació va ser condemnat a 42 anys. Només li quedava marxar? No. Es va tornar a salvar. Detenir a Montagu hauria suposat ensenyar a la URSS que s’havien descobert els seus sistemes de transmissió de missatges i la seva xarxa d’espionatge, i aquesta era un luxe que els anglesos no es podien permetre. A més a més, la detenció de Montagu hauria significat un problema per la seva família però també pel poder, el govern i la monarquia. L’MI5 el va deixar fer. Poc després, l’any 1968, Ivor va deixar el seu càrrec a la ITTF.
La retirada de la primera línia esportiva va suposar també la seva retirada de les relacions diplomàtiques. La seva obra pòstuma va ser l’anomenada “Diplomàcia del tennis taula” per la que, amb l’excusa de la raqueta i la pilota, Estats Units i la Xina van reestablir relacions. Però ell ja ho veia des de la barrera. Crític de cinema, defensor dels cavalls Przewalski mongols, membre de la Societat per la Preservació de la fauna, va fer alguna aparició en algun documental però mai va explicar la seva història. Si és cert que va escriure un llibre autobiogràfic, “The young Son”, i encara ho és més que només va narrar els seus 23 primers anys de vida, i que al rebre la petició per part de l’editor d’allargar-lo a la resta de la seva trajectòria, la resposta de Montagu fou reescriure’l i pulir els detalls que no li agradaven.
Un 5 de novembre de 1984, el dia de Guy Fawkes, l’home que vivia amagat “Remember, remember…”, Ivor Montagu moria. Ell, com els millors espies, ho feia encara a l’ombra. La veritat és que tenia una habilitat especial. Quan utilitzava el cinema per fer propaganda comunista les autoritats centraven la seva atenció en la seva obsessió pel tennis taula. Quan feia servir el tennis taula amb finalitats polítiques investigaven la Film Society, quan feia d’espia no se n’adonaven. I quan ho van fer, era massa tard. Havia viscut com un dels protagonistes de les pel·lícules que havia fet amb Hitchcock. Les hemeroteques guarden les necrològiques que se li van dedicar. Moltes parlen de cinema, de tennis taula, però cap de política. La seva feina havia estat discreta. Només un detall deixava un fil que s’estiraria anys més tard, un missatge arribat des de la direcció del Partit Comunista xinès: “El poble xinès mai oblidarà l’Ivor”. Ni els 300 milions de persones que, allà, encara juguen, tampoc.
