Donald Trump, el candidat que tenia un Tour

890501-TourDeTrump3

Aquests darrers mesos la política americana ha tingut alguns nous candidats que volen concórrer a la cursa per ser president dels Estats Units. Jeb Bush, per exemple, ha fet pública la seva intenció de seguir la nissaga familiar. Ens centrarem, però, en el més extravagants de tots i alhora, ara mateix, més ben posicionat: Donald Trump. Multimilionari, fanfarró i… l’únic que va parlar d’esports en la seva primera intervenció. Sí, encara que sembli mentida va unir Iran i la bicicleta. I això una persona que tenia un Tour (com el de França, però als EEUU) al seu nom.

Durant la seva presentació, i com recull el Wall Street Journal, Trump va voler atacar al secretari d’Estat d’Obama, John Kerry, que poques setmanes abans havia tingut un accident practicant bicicleta. Va dir:

“Impediré que l’Iran obtingui armes nuclears. I nosaltres no farem servir un home com el Secretari Kerry que no en té ni idea de negociació, que està fent un tracte horrible i ridícul, que només està sent utilitzat ja que ells ara mateix estan fabricant armes, i que fa curses de bicicletes amb 72 anys, i cau i es trenca una cama. Jo no faré això. I prometo que no seré en una cursa de bicicletes. Això ho puc dir.”

I ens sorprèn. En primer lloc, perquè Kerry no va caure en cap cursa. Simplement feia exercici. I en segon per l’afirmació de que mai serà en una cursa de bicicletes. Més que res perquè ja en va tenir una. I duia el seu nom, per més inri. Era el Tour de Trump.

L’any 1989, EUA i el món ciclista es van despertar amb una nova aventura al calendari: El Tour de Trump, una prova, patrocinada per Donald Trump i que, en paraules seves, s’havia d’assemblar al Tour de França i marcar una època. “Realment miro al futur. Sempre ho faig amb les inversions, amb les ofertes, amb qualsevol cosa, i crec que aquest és un esdeveniment que pot ser espectacular en el futur”, va dir a la NBC justa abans de que comencés. Quasi res. Però, què era el Tour de Trump?

tumblr_mpdmn2QyBt1qzvlpuo1_1280

La primera edició del Tour de Trump

Amb una primera edició d’un pròleg i deu etapes, la serp de colors travessava els estats de Nova York, Pennsilvània, Maryland, Virginia i Nova Jersey, on acabava al passeig al costat del mar, al Boardwalk d’Atlantic City, on Trump tenia hotels i casinos i que volia assimilar icònicament als Camps Elisis de París. El recorregut era variat i incloïa tres contrarellotges, sis etapes en ruta, una en circuit tancat i una en format critèrium i tenia un cost de 750.000 dòlars que Trump va assegurar que es van cobrir amb els 19 patrocinadors i 10 proveïdors que hi havia.

En total es van recórrer 1350 quilòmetres amb vuit equips professionals i onze d’aficionats que van competir per 250.000 dòlars en premis, incloent un primer premi de 50.000 dòlars. Entre els corredors hi havia Greg LeMond, guanyador del Tour de França, i ciclistes com Steven Rooks del PDM d’Holanda, segon del Tour de França el 1988, Eric Vanderaerden de Panasonic, el tercer classificat en equips del món, i Viatcheslav Ekimov de la URSS i destacat corredor del moment.

I el nom? Diuen les males llengües que el nom el va escollir directament Donald Trump per satisfer el seu ego. Però hi ha una altra versió que ho desmenteix, almenys parcialment. Expliquen que Billy Packer, un analista de basquet i emprenedor, tenia entre cella i cella fer una cursa des de Manhattan fins a Atlantic City. I la volia anomenar Tour de Jersey. I així va anar a reunir-se amb Trump, que volia que patrocinés la idea. A última hora, però, va canviar d’opinió, i li va dir al seu soci que si el magnat li demanava com es diria, ell respondria Tour de Trump. I ho va fer.

En un primer moment Trump no ho va veure bé. Coneixedor del ciclisme, sabia que les curses acostumen a portar noms de llocs, i no de persones. “Li vaig dir: ‘Estàs fent broma? Els mitjans em mataran si utilitzo aquest nom”, recordava més tard al New York Times. Però el temps, les mateixes veus diuen que va tardar 20 segons, li va fer canviar d’opinió i fer-li veure el valor comercial de l’operació. Fet i fet ell estava assegut a la Torre Trump, en una oficina de la cantonada de Trump Organization, la seva cara era en moltes revistes, tenia una flota d’avions amb una T al final i el nom de Trump al lateral. I va reconsiderar la proposta.

Resultats esportius pobres

Esportivament no hi va haver gaire història, tot i que la victòria final, la veritat és que va portar cua. Tot apuntava que seria per a Vanderaerden, que arribava tercer a la darrera etapa, una contrarellotge que acabava a Atlantic City i que havia de ser suficient per superar a Lauritzen i Lubberding que el precedien. Eric Vanderaerden va sortir llançat i seguia l’estela d’una moto que tenia davant. El belga, però, no sabia que la nit anterior el director de cursa havia avisat als equips d’un fet insòlit a Europa: les úniques motos vàlides eren les que anaven darrera els corredors i que portaven rodes per si hi havia punxades. Aleshores, què feia Vanderaerden? Equivocar-se. En un desviament, la moto que el precedia va tombar i ell va fer el mateix sense que ningú l’avisés. Només 400 metres més endavant va veure que era fora el circuit. Havia perdut un temps crucial. I la victòria final va ser per al noruec Dag Otto Lauritzen seguit per l’holandès Henk Lubberding. Vanderaerden, finalment, queda tercer a quasi tres minuts.

Seiers-rus-tour-de-trump-1000x599

L’any següent la cursa es va tornar a celebrar amb tres etapes més i la victòria va ser per al mexicà Raúl Alcalá. Però Trump ja no estava tant emocionat, els resultats potser no eren els que deia i de Tour de França en tenia poc. Així que va abandonar l’aventura, i de Tour de Trump es va passar al Tour DuPont, patrocinat per l’empresa del mateix nom. “Algunes coses et colpegen i algunes coses no ho fan. Sóc una persona molt instintiva, i les millors coses que faig són seguint el meu instint. Quan no segueixo el meu instint, no ho faig tan bé com quan ho faig”, deia. Esperem que no sigui igual amb la carrera presidencial.

Com va dir el Chicago Tribune del 15 de maig de 1989  quan va acabar la primera edició, les tradicions, per naturalesa, han d’evolucionar. No es poden crear, ni amb diners ni amb soroll. I Trump no ho va saber veure.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!