Elisabet Herrera: una pionera de l’hoquei dels anys 70

13256386_1147868238589235_5048705186198952475_n

Una dona entrenant un equip? Això no pot ser!“. Reaccions com aquesta són les que va haver d’obviar Elisabet Herrera quan va acceptar el repte de dirigir un equip d’hoquei a Mallorca. Era l’any 1970. Fins aleshores mai cap altra dona no ho havia fet.

Entrem al pati del Col·legi Pius XII de Palma. Ha canviat molt des que Elisabet Herrera hi va arribar per primera vegada. Era l’any 1970, i en aquell moment aquella jove menuda plena d’energia no s’imaginava que passaria a la història com una pionera de l’esport. Feia poc que havia arribat de Barcelona, on, durant molts anys, havia jugat a hoquei amb diferents equips. En arribar a Palma, la van contractar com a mestra en aquesta escola (aleshores només d’homes). I quan van saber que dominava aquest esport, li van proposar posar en marxa un parell d’equips d’hoquei patins amb alumnes del centre. Ella no s’ho va pensar ni un segon. Va acceptar.

13247964_1147683835274342_2907959267369734729_o

Els alumnes d’aquell moment ho recorden com un xoc. Era sorprenent que una dona es posés al capdavant d’un equip. No n’havien vist mai cap que ho fes. Però, per a ells, no va ser cap problema: van aprendre a patinar, a treballar en equip, a controlar l’estic, a passar-s’ho bé. El pati de l’escola i els passadissos dels pisos superiors s’omplien de pares, professors i alumnes que no es volien perdre els partits. I, en acabar, de vegades li entregaven un ram de flors. “Als altres entrenadors no els en donaven!“, recorda somrient.

La negativa de la Federació Espanyola

El problema venia del món dels adults. “Com? Una dona entrenant un equip?“. Alguns entrenadors rivals no ho veien normal. I pitjor va ser a la Federació Espanyola d’Hoquei, on li van tancar les portes. Organitzaven un curs d’entrenadors a Madrid i a ella li van negar la inscripció pel fet de ser dona. Les dones no podien ser entrenadores de cap esport federat. A la Federació Balear hi van posar més seny, i encara que a Madrid no van voler fer-li la formació, ells li van entregar un carnet d’entrenadora.

carnet

N’Elisabet Herrera destaca en les fotografies d’aquella època com una jove menuda enmig d’un món d’homes. Ara que ja està jubilada, recorda aquella època amb un somriure. Va ser tot un repte ficar-se en un món que alguns pretenien prohibir-li. Va ser de les primeres d’obrir camí en un món que reconeix, alleujada, que ha canviat molt. Però insisteix que encara falta camí per recórrer.