L’Anna Esteve és una de les grans promeses de l’esquí alpí català. Nascuda a Lleida, és membre del CEVA aranès i integrant de l’equip de tecnificació de la selecció catalana. Ha tastat podis estatals i catalans i ha guanyat diverses proves a Catalunya. L’entrevistem després de l’acte de presentació de la temporada 2016-2017 i respon amb claredat i plena de confiança. L’Anna té 19 anys i té les coses clares.
Bon dia Anna! Acabem de viure una presentació de la nova temporada de neu multitudinària. El 2016-2017 pot ser un any clau per a la teva carrera? Quins reptes et planteges assolir?
El meu primer objectiu és baixar els punts FIS. És el punt de partida. A més, aquest 2016-2017 tinc un objectiu concret que és disputar els mundials júnior que es faran el mes de març a Suècia. En clau estatal i en clau catalana, vull estar al davant de les proves de la meva categoria i consolidar-me al Top 3 en l’absoluta, resultats que em permetin entrar a l’equip de tecnificació estatal quan acabi la temporada.
Darrerament ja has conviscut amb l’equip estatal. Com ha anat l’experiència?
Amb l’equip de la RFEDI he fet dos concentracions aquest 2016, una a l’agost i una altra durant l’octubre, en què vaig estar entrenant al costat de la Júlia Bargalló i la Núria Pau, que em van tractar de conya. Va ser interessant seguir les instruccions d’un nou entrenador, conèixer una altra perspectiva. Vam estar a Saas Fee (Suïssa), que també és el lloc de concentració de la catalana, i m’hi vaig trobar molt a gust.
En quines disciplines de l’esquí alpí et defenses millor?
M’adapto millor al gegant i al súper gegant. L’eslàlom em costa més i el descens encara és una disciplina molt nova per a mi, no l’he tocat gaire. Aquest any em centraré en el gegant i el súper gegant, que és on puc aconseguir els millors resultats.
Precisament va ser en un súper gegant, el 2015, quan vas sorprendre a tothom aconseguint la segona plaça al campionat d’Espanya a només 14 centèsimes de Carolina Ruiz. Com vas viure aquell moment?
A priori jo comptava que la Núria, la Júlia o altres esquiadores de l’equip podien fer bons resultats en aquesta disciplina, i és clar, em va sorprendre. Però també és cert que totes tenim un nivell prou similar per donar el salt el dia que tens el dia bo, quan notes que estàs esquiant bé. Un resultat com aquell t’omple de motivació, et reivindiques: «ei, que estic aquí!». Vaig acabar molt contenta.
Tornem al present. Després d’uns mesos intensos de pretemporada, ja ho teniu tot a punt per encarar la nova temporada. Diria que heu planificat un calendari força extens…
Aquest any tindrem una temporada llarga, perquè hi ha previstos algun campionat d’Andorra i d’Espanya cap a mitjans d’abril, que és força tard per a nosaltres: esperem que encara quedi neu!Tenim previstes 60 carreres, que són moltíssimes. Però és evident que més enllà dels campionats catalans i els estatals, hi ha moltes proves que depenen del temps, d’altres resultats, de si t’has classificat, etcètera. La previsió a llarg termini no és fiable en el món de l’esquí.
I amb aquest ritme frenètic i dispers, com us prepareu? Com és un dia d’entrenament sense competició?
Com et deia, la temporada pot arribar a ser molt moguda: de vegades neva o et canvien una carrera i et destaroten els plans. Com a norma general, però, em desperto a les 7:30h, esmorzo, pujo a pistes i entreno fins al migdia. Depèn del dia, una mica més o una mica menys. Durant la temporada no busquem un volum elevat de baixades, sinó anar a pistes, encadenar dos o tres descensos d’entrenament bons i centrar-te en el traçat assimilable a la competició, en què encadeno 6 baixades com a màxim. La feina de volum ja la tenim treballada des de la pretemporada.
A la tarda el ritme no afluixa…
Després de dinar estem a l’hotel de concentració, o allà on estiguem allotjats, i combinem el treball físic amb la preparació del material. Al final, els esquís els hem d’encerar cada dia, hem de passar pedres als cantells per què estiguin bé i els hem de rascar… i ja hem tingut la tarda distreta!
“Vull competir en uns Jocs Olímpics d’Hivern”
Més enllà de les rutines diàries, l’esquí alpí ha arribat a molts indrets del món gràcies a les proeses de diversos esportistes màgics. Et fixes en algun d’ells per progressar?
Tot i que és difícil tenir-la de referent, em fixo en la Mikaela Shiffrin. La considero un prodigi, però el que m’inspira és la seva manera de treballar i la seva humilitat.
Per als propers anys, si les coses no es torcen per lesions, on creus que podries arribar en l’alta competició?
Des de petita, quan vaig començar a fer esquí d’alta competició, em vaig marcar la fita de competir en uns Jocs Olímpics d’Hivern. És una ambició que m’ajuda a lluitar cada dia per continuar millorant. Òbviament que lluitaré per arribar als Jocs de Corea del Sud de 2018, però el nivell de les rivals és molt alt, serà realment complicat aconseguir-ho.
Acabem. Més enllà de la teva trajectòria, com valores la situació de l’esquí a casa nostra? És un esport que té potencial per créixer?
A Catalunya l’esquí es valora més que en altres parts de l’estat espanyol, però també som un país de mar i no deixa de ser un esport desconegut per a molta gent. Un esport car que no és accessible a tothom i, d’entrada, poc atractiu per a l’espectador. Hi ha una comunitat al voltant de l’esquí, que ho segueix tot amb molta atenció, però no deixa de ser petita. Em fa molta il·lusió que les federacions impulsin projectes per incentivar la pràctica de l’esquí: s’ha d’avançar en aquesta línia.
