Escric això dimecres 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Un dia que malauradament encara és de reivindicació, com el dia sense cotxes. Deixem el cotxe a casa un dia o centrem tot el que diem en la dona i així ens netegem la consciència. Prou, si us plau! Canviem el xip d’una vegada per totes i deixem el cotxe a casa com a costum o –com ja fem alguns mitjans– tractem l’esport d’homes i dones per igual, segons el seu interès. Tot l’any, no un sol dia.
Justament avui m’he quedat de pasta de boniato llegint a la web de RTVE la notícia “El deporte femenino, un deporte silenciado” on es feia referència a una realitat injustificable. En aquesta notícia s’explica que només el 5% de notícies esportives a la televisió pública estan protagonitzades per dones, que gairebé mai obren els seus telenotícies, que mai es cobreixen els seus entrenaments ni rodes de premsa… i això que tot i que 9 de les 17 medalles espanyoles als Jocs Olímpics van ser guanyades per dones. Unes dades recollides de la tesi “Mujeres y deporte en los medios de comunicación: estudio de la prensa deportiva española (1979-2010)” de Clara Sainz de Baranda. Els resultats d’aquesta tesi no difereixen massa dels que va captar el nostre company Roger Castillo en el seu estudi dels Telenotícies de TV3 publicat a la Fosbury.
El més curiós del cas, com deia, és que això es troba publicat al web de la mateixa televisió espanyola i no es contraposa l’opinió amb declaracions de la mateixa cadena pública. ¿No poden actuar i canviar ja demà mateix les televisions que paguem tots i que segueixen cobrint l’entrenament post-partit de qualsevol equip de primera divisió de futbol i ignorant completament els èxits (i ja no cal dir els fracassos) de les nostres millors esportistes? Com bé diu l’autora de l’estudi, ella es nega a parlar d’esport femení. L’esport no és ni masculí ni femení, l’esport és esport, i està practicat per homes o dones.
