“Com més golut és el porc, més espès et fa el coixot” que diria Caterina Albert (més coneguda com a Víctor Català). Aplicat al terreny esportiu, alguns diuen que a major població té un país, majors seran els seus èxits esportius. Sí? Segur?
Abans d’introduir-nos en l’estudi de cas m’agradaria aclarir una cosa: quan algú, debatent sobre els pros i contres de la independència d’un país, introdueix (parlant seriosament) aspectes com hauríeu de crear la lliga catalana d’handbol o no guanyaríeu un Eurobàsquet, em sembla un insult a la intel·ligència cap a tots aquells qui desgraciadament l’han d’escoltar. Sortosament el nostre avenir dependrà de mil coses prou més cabdals que no foteses com si un Granollers – La Roca es juguen una plaça europea.
L’altre argument doncs, és aquell segons el qual les seleccions nacionals d’un país baixaran de nivell si aquest és divideix. A primera escoltada sembla raonable, però quan ens parem a pensar, veurem que associar ràtio de població amb èxit esportiu no acaba de ser rigorós. Demà Noruega i Croàcia juguen dues de les semifinals de l’Europeu d’handbol; estats que sumen 9 milions d’habitants. D’altra banda, el Bangladesh, amb més de 150 milions d’habitants, encara no ha vist cap ciutadà seu penjar-se una medalla olímpica.
El cas de Iugoslàvia i el waterpolo masculí
Als Jocs del 1952 disputats a Helsinki es va iniciar una tradició que arriba fins als nostres dies. Aquell any Iugoslàvia va participar-hi, aconseguint la plata en un esport poc conegut al país. Arran d’aquell èxit, el waterpolo s’ha anat fent un espai dins el monopoli del futbol en l’exrepública de Josip Broz Tito.
I així fins a arribar als nostres dies. El passat diumenge es va disputar a Belgrad la final de l’Europeu entre Sèrbia i Montenegro, i quina final, quin nivell! Alguns savis ens tornarien a il·luminar: ves si hi jugúessin totes juntes!
Doncs resulta que els números ens diuen que no. Com veure en el següent gràfic, el potencial de les ex-repúbliques iugoslaves Montenegro, Croàcia i Sèrbia ha augmentat d’ençà de la separació del país. Les raons serien dignes d’estudi i des d’aquí prometo intentar si algun dia torno a les meravelloses terres balcàniques parlaré amb algun dels protagonistes per esbrinar-ne les raons.
Però l’estadística és clara, i per més inri, afavoreix una Sèrbia que sota la tutela de Dejan Savic ha guanyat els dos darrers Europeus, l’últim Mundial i la darrera Lliga Mundial.
I el millor de tot, és que exceptuant alguns trists episodis de la darrera dècada, avui dia podem gaudir d’un Sèrbia – Montenegro on l’únic que compta és el waterpolo. Rivalitat sana i esportiva entre dues excepcionals seleccions.
https://www.youtube.com/watch?v=20qvL6ldmvE
