El país eslau viu un conflicte armat obert des de fa vuit anys i l’atac rus iniciat encara no fa una setmana ha comportat una reacció en cadena que té incidència directa a tots els sectors de la societat, inclòs l’esport. De les cancel·lacions de competicions a corre-cuita dels primers dies en territori rus o ucraïnès hem passat ràpidament a una nova fase en què els principals organismes esportius europeus i mundials han decidit prendre mesures directes contra l’esport rus i bielorús. De tot plegat sobta el posicionament des d’un rol de centralitat del Comitè Olímpic Internacional.
El COI ha emès un comunicat aquest dilluns amb un posicionament que va molt més enllà de rebutjar el trencament de la treva olímpica vigent (va començar el 28 de gener i acaba el 20 de març) per part de Rússia. Més enllà de la retòrica habitual de “contribuir a la pau a través de l’esport”, el COI ha recomanat a totes les federacions esportives internacionals i als organitzadors d’esdeveniments esportius que no permetin la participació d’esportistes i àrbitres russos i bielorussos en competicions internacionals. El Comitè Olímpic Internacional afegeix que en cas que això no sigui possible per raons legals, una mesura de mínims és que cap d’ells participi defensant el nom de Rússia o Bielorússia, sinó a través d’un equip neutral sense símbols, colors, banderes o himnes nacionals associats.
Aquest comunicat arriba tres dies més tard d’un primer text on demanava que no s’organitzessin esdeveniments esportius internacionals a Rússia o Bielorússia, cosa que ja s’havia començat a fer de forma generalitzada per iniciativa dels esportistes o de les federacions implicades. Arran del nou comunicat del COI organismes tan rellevants com la FIFA i la UEFA ja han decidit expulsar els equips i les seleccions russes i bielorusses de les seves competicions de futbol, seguint l’exemple de l’eurolliga de bàsquet que també ha apartat el Zenit, el CSKA i l’Unics de la competició com a pas previ a una possible expulsió i reordenació del calendari i les classificacions. Si ampliem el focus en clau Fosbury, l’hoquei gel, el rugby o l’handbol també han seguit les seves consignes ràpidament.
Segons el COI, “l’actual guerra a Ucraïna situa el moviment olímpic en un dilema. Mentre els esportistes de Rússia i Bielorússia estarien capacitats per participar en esdeveniments esportius, molts esportistes d’Ucraïna no ho podrien fer a causa de l’atac al seu país”. L’organisme olímpic conclou que “aquest és un dilema que no es pot resoldre”, recorda que té “la voluntat de no penalitzar els esportistes per les decisions dels seus governs si no estan activament participant de les mateixes” i afegeix que està compromès en “les competicions justes per a tothom, sense discriminacions”. I dit tot això, aposta pel boicot mundial envers els esportistes russos i bielorussos.
Una crida hipòcrita a l’exclusió
Plenament conscients que la “recomanació” té com a objectiu no explícit sumar-se a les mesures de pressió del món occidental contra Putin per intentar que aturi l’ofensiva militar russa a Ucraïna, el comunicat del COI marca un precedent perillosíssim. En una situació de guerra i de trencament de la treva olímpica és raonable pensar que l’esport rus en sortirà escaldat per part del moviment olímpic. Per exemple, és lògic deduir que aquest dimecres rebrà un veto per accedir als Jocs Paralímpics de Beijing 2022 que comencen aquesta setmana. El debat “sensat” (seguint el fil històric del COI) podria versar sobre si els esportistes russos tenen dret a competir sense representar el seu país, competint com a atletes neutrals.
Històricament el Comitè Olímpic Internacional ha actuat amb vetos a posteriori durant els conflictes armats, com l’exclusió de Japó i Alemanya dels Jocs de Londres de 1948 després de la Segona Guerra Mundial o d’Alemanya, Àustria o Hongria d’Anvers 1920 després de la Gran Guerra. També ha exclòs països per no respectar els drets de part de la seva població, com Sud-àfrica durant l’apartheid o l’Afganistan regit pels talibans a Sydney 2000. Els vetos els ha aplicat, és clar, als Jocs que organitza i amb un criteri propi que de forma gens casual no s’ha fixat mai en les guerres iniciades o participades pels estats de l’OTAN, que sempre han tingut via verda en l’olimpisme més enllà dels boicots duts a terme per iniciativa pròpia.
Ara, el mateix olimpisme que aquests dies fa la vista grossa amb la denúncia del govern del Nepal d’invasió d’una part del seu territori per part de tropes xineses mentre se celebren els Jocs de Beijing, ha optat per moure peça i influir en tot l’esport mundial, amb una recomanació que retrata perfectament la seva doble vara de mesurar davant els conflictes bèl·lics que persisteixen a països com Etiòpia o el Iemen, especialment si tenim en compte que Bielorússia forma part de l’exclusió proposada pel fet d’haver facilitat l’accés de tropes russes a Ucraïna des del seu territori. És a dir, en condició d’aliat i no formalment d’invasor. Si ampliem el focus més enllà de les accions militars i ens fixem en la preservació dels drets humans, la credibilitat del món de l’esport trontolla del tot amb aquest boicot únic davant l’esport rus i bielorús que es podria estendre a Marroc, Turquia, Qatar i una multitud de llocs que esparvera només de pensar-hi.
Ara cal estar expectants sobre el rumb de l’esport mundial en les properes hores i dies i veure quantes federacions faran com la FINA, que exclou els nedadors russos però els obre la porta a seguir competint amb un equip neutral, talment com si les sancions per dopatge del darrer lustre es mantinguessin actives una mica més de temps.
Un dilema ètic
Un cas pràctic que convida a la reflexió col·lectiva és el del tennis. Si s’apliquen les recomanacions del COI, jugadors com Rublev, que l’altre dia escrivia a càmera “no war please”, quedarien fora de joc, quan precisament la força de la seva acció i del seu missatge per la pau i contra les accions del govern de Putin depèn del focus mediàtic que li proporcionen els torneigs ATP. Sens dubte, que un esportista rus aposti obertament per la pau és una contribució al final de la guerra força més rellevant que qualsevol missatge expressat des d’Occident.
Però la cosa va més enllà. Aquesta setmana l’ucraïnesa Elena Svitolina ha anunciat que dona els seus premis econòmics assolits a la WTA a l’exèrcit del seu país, en una decisió justificada per la presència d’amics i família a l’epicentre del conflicte, amb la voluntat de donar-los suport. Svitolina, a més, ha decidit fer boicot al torneig de Monterrey d’aquesta setmana perquè s’havia d’enfrontar amb una jugadora russa, Anastasia Potapova, que al seu torn ha expressat el seu suport a la pau a través de les xarxes socials. Quin sentit té excloure l’esport pacifista de la competició? I fins i tot, en cas de no haver-se pronunciat sobre la guerra, perquè aquest cop es decideix “penalitzar esportistes per les decisions del seu govern”? En què beneficia això la població d’Ucraïna?
L’esport, eina per la pau?
La proposta del COI d’excloure l’esport rus i bielorús té el mateix sentit que el veto a un pianista rus a Barcelona o el bloqueig dels mitjans informatius russos a Europa. La sensació és que en ple conflicte bèl·lic el més normal és perdre el nord i prendre mesures que només responen una nova trepitjada de drets, molt lluny de ser solucions del conflicte.
Els esportistes no són criminals de guerra, però l’esport forma part del camp de batalla i tot apunta que els seus valors més raonables en sortiran malparats. Convindria no perdre la perspectiva i revisar una proposta d’exclusió en què la dita del “tal faràs, tal trobaràs” es converteix en allò de pagar justos per pecadors en un tres i no res. Hi ha d’haver altres maneres d’aturar la guerra. Més enllà de sancions i exclusions, el COI i les federacions esportives internacionals farien bé d’estudiar quin rol de solidaritat activa poden jugar per afavorir l’ajuda humanitària sobre el terreny. Contribuir a la pau a través de l’esport també ha de passar per aquí.
