A la mateixa vegada, Novak Djokovic guanyava a Wimbledon un dels torneigs més prestigiosos del circuit tennístic, mentre que la selecció croata queia amb el cap ben alt a la final de la Copa del Món de futbol masculí. El que pocs saben és que hores més tard arrancava l’esdeveniment que realment pot paralitzar els dos grans països de l’extinta Iugoslàvia: l’europeu de Waterpolo.
I és que la pilota groga és sense dubte un dels grans esports en aquesta regió: des de la plata aconseguida als Jocs d’Helsinki 1952, la popularitat i el nivell waterpolístic no ha deixat de créixer en una regió on pràcticament només hi jugaven els croats.
El còctel perfecte
A la República Socialista Iugoslava liderada pel croat Josip Broz Tito s’hi van ajuntar tota una sèrie de condicions que van fer (i encara fan) dels equips de la regió autèntiques màquines en un dels esports olímpics més durs.
Seguint el gran lema de Tito: “Germanor i unitat”, aquest va considerar que l’esport era una gran eina per mostrar que una societat ètnicament diversa podia viure cohesionada. A aquesta clara intencionalitat política, encara hi hem d’afegir diversos ingredients per al còctel perfecte: un sistema educatiu on l’esport gaudia d’una alta importància, l’alta competitivitat natural dels balcànics, la forta complexió física que els fa aptes per a aquest esport en serien els principals, però d’altres també el poden salpebrar: des de la manca de sortides professionals de qualitat, que feia i fa que esdevenir esportista professional en sigui una de les més viables, fins a la influència dels Jocs Olímpics d’hivern de Sarajevo el 1984.
Des dels esmentats Jocs del 52, Iugoslàvia es va mantenir al top-5 en les competicions olímpiques fins a la seva dissolució. Aquests èxits permanents també van ajudar al creixement del waterpolo en un país d’únicament deu milions d’habitants.
Malauradament, la mort de Tito el 1980 va ser aprofitada per Alemanya i els Estats Units, que mai havien vist amb bons ulls el caràcter socialista i “no-alineat” d’un país petit però situat en una zona estratègica en la qual establir les seves empreses i controlar les rutes del petroli i el gas, així com l’accés a l’Orient Mitjà i les àrees del Caucas.
Alemanys i nord-americans van donar suport econòmic i polític al feixista croat Tudjman i al nacionalista musulmà Izetbegovic des de principis dels vuitanta; fet que sumat a les polítiques draconianes que l’FMI imposà a Iugoslàvia el 1989, va acabar per liquidar l’estat iugoslau i sotmetre’l a unes nefastes guerres fratricides en les quals serbis, croats i bosnians acabarien patint autèntics genocidis.
El waterpolo post-Iugoslàvia, encara més exitós
La lògica diria que si dividim un petit país de deu milions d’habitants en set repúbliques, la potencialitat esportiva de totes aquestes per separat minvarà de forma important.
De fet, així va ser durant els primers anys: la dècada dels 90, en plena guerra dels Balcans, no va ser prolífica en el waterpolo per a les repúbliques sortints, fet que van aprofitar Hongria, Itàlia i Espanya per destacar a les grans competicions.
Això canviaria amb l’entrada del nou mil·leni: un cop avançat el procés de reconstrucció a la zona, Sèrbia, Croàcia i Montenegro han tornat a emergir com a superpotències en el waterpolo masculí fins avui, exercint un domini absolut en totes les competicions. Per contrastar-ho, hem seleccionat les dades des dels Jocs Olímpics d’Atenes el 2004 fins avui. Un recompte de totes les medalles d’or en joc en les grans competicions: Jocs Olímpics (4), Mundials (7), Europeus (7) i Lligues Mundials (13). Les xifres parlen per si soles: de 31 medalles en joc, només 4 han marxat dels Balcans.
Alguna opció de canvi?
Els experts assenyalen els Europeus que s’estan disputant a Barcelona aquest mes de juliol com a un possible punt d’inflexió en el domini balcànic amb dos arguments principals:
- La caiguda de l’hegemonia sèrbia: El combinat liderat per Filipovic havia encadenat una espectacular ratxa en la qual havia guanyat consecutivament tres Europeus, cinc Lligues Mundials, dos Mundials i l’or olímpic a Rio 2016. Tot i això, aquesta hegemonia s’ha vist trencada: primerament amb la victòria de Croàcia als Mundials del 2017 i posteriorment amb l’or montenegrí a la Lliga Mundial d’aquest mateix any.
- El bon moment dels rivals: Hongria, Itàlia i Espanya arriben amb fam i bones sensacions. Per als magiars, Barcelona és ciutat talismà, ja que han aconseguit les seves dues darreres grans victòries als Mundials celebrats a les Picornell(2003 i 2013). Itàlia, amb el gruix de la triomfant plantilla del Pro Recco, arriba en un excel·lent moment de forma i disposat a rememorar els grans moments del setebello. Finalment els amfitrions, eternament favorits després dels bons resultats a la dècada dels 90, busquen refer-se dels mals resultats en els darrers anys.
Avui s’arriba a la darrera jornada de la fase de grups, i ho fa amb dos grans partits: el Montenegro-Espanya i el Croàcia-Grècia, quatre seleccions que han guanyat els dos partits disputats fins ara i que es troben amb la seva primera prova de foc. Sèrbia ha guanyat amb comoditat els seus tres partits i avança directe als quarts de final, mentre que sembla Itàlia confirma la seva candidatura: en el partit clau del grup A va vèncer amb una sorprenent autoritat (5-12) la Hongria de Viktor Nagy.
El proper dissabte 28 de juliol, tindrem la resposta final sobre l’etern domini balcànic a la bella muntanya de Montjuïc.
