Beñat Oliveira (Sant Sebastià, 1989) és un enginyer basc apassionat pels reptes esportius de llarga distància i que parla un català de primera. Oliveira va estudiar enginyeria de camins a Barcelona i va estar vivint cinc anys a Catalunya, el 2013 va anar a Austràlia a fer un doctorat i fa deu anys que viu als nostres antípodes. El Beñat treballa de data scientist pel New South Wales Health, el que vindria a ser el CatSalut de Nova Gal·les del sud, l’estat més antic i poblat d’Austràlia i es troba prou sencer després de completar amb èxit l’Ultra Man que es fa a Noosa (Queensland, Austràlia). Aquesta prova és un triatló de tres dies i un recorregut de 515 km que se celebra al país oceànic cada any.
L’Ultra Man comença i acaba a la platja de Noosa Heads una de les platges més icòniques del país i es divideix en quatre etapes repartides en tres dies, cada dia amb un cut time (o fora de control) màxim de 12 hores. És una prova amb zero assistència per part de l’organització i en què cada atleta ha de tenir el seu equip de suport per proveir-li l’aliment, beguda i l’assistència necessària per completar els 10 km nedant, els 421,1 km en bici i la doble marató final, uns 84,3 km corrent. Una autèntica barbaritat en què enguany van prendre part 43 atletes d’arreu del món. A La Fosbury hem xerrat amb el Beñat i el tarragoní Gerard Estivill, amic seu i membre del support crew que l’ha acompanyat durant la prova.
Hola Beñat, gràcies per atendre la nostra trucada. Primer de tot, com et trobes després d’acabar l’Ultra Man?
Sóc amb el Gerard tornant cap a Sydney. Estic força bé, no tinc gaire fatiga muscular i no em fa mal pràcticament res. Després del tercer dia sí que gairebé no podia caminar i, de fet, em van fer un vídeo força graciós en què no podia baixar les escales, però l’endemà ja podia caminar bé.
View this post on Instagram
Parla’m de la cursa. Com ha anat aquests tres dies i quines sensacions has tingut?
Són tres dies de competició, però la cursa va començar molt abans amb l’entrenament i la preparació i és una cursa especial perquè es fa en tres dies i perquè és completament no assistida. L’organització no et dona res de menjar ni beure, ni res de res. Necessites que el teu equip et vagi seguint amb un cotxe, barca o amb el que sigui i que et doni tota la nutrició al llarg dels tres dies. Per tant, acabes formant un vincle molt fort amb el teu support crew, has de confiar molt en ells. Ha sigut increïble tota l’experiència.
Les distàncies són una barbaritat. No sé què és més dur, si els 10 km nedant, els 421 en bici o els 84 corrent.
És bastant bèstia, però tampoc ha sigut tan dur, la veritat. El Gerard està aquí al meu costat i no para de riure. Ell formava part del grup de suport i ens ho hem passat de puta mare. El primer dia són 10 km nedant, més 140 en bici. El segon dia has de fer 273 km de bici, que és com una sortida llarga, era bastant muntanyosa, tenia gairebé 3.000 metres de desnivell. I l’últim dia vam fer la doble marató, en què també hi havia una miqueta de desnivell.
Qui formava part del teu support crew?
El Mario, que és de Llavaneres; el Fernando, que és de Barcelona, el Gotzon, que és del País Basc i el Gerard, que és de Tarragona.
View this post on Instagram
Després de fer tot això, repetiries una experiència similar?
No soc massa de repetir, no ho sé. Vaig fer una half Ironman fa sis anys perquè un amic meu m’ho va proposar. Després vaig fer un Ironman sencer perquè, ja que havíem fet la mitja volíem veure com anava. La vaig fer també aquí a Austràlia, a Baselton, a Western Australia.
Quan vaig acabar aquest Ironman vaig pensar “i ara què faig?” i el que va passar és que vaig ajuntar un grup d’amics que els encanta anar a córrer, nedar i anar en bici i vam fer un Ironman tots junts. Va ser la meva segona Ironman, però va ser una experiència completament diferent perquè jo era l’únic que l’havia fet abans, la resta no l’havien fet i va ser una experiència nova, però amb aquesta ja vaig tancar la carpeta dels Ironman fins que el Gerard em va dir que sabia d’una cosa que em podia interessar. Em va explicar que hi havia una cosa que es diu Ultraman, vaig donar-li un cop d’ull i vaig dir: “hòstia, de cabeza“. Ara ja estem planejant a veure què més podem fer, però haurà de ser encara més bèstia que l’Ultra Man.
Parla’m d’aquests objectius futurs.
No ho tinc massa clar. En aquesta prova que he fet s’ha batut el rècord mundial de l’Ultra Man que estava en 21 hores i escaig. Un neozelandès ha baixat de 20 hores i és bastant èpic. També hi ha un altre atleta que acaba de fer un altre rècord mundial, el de sis Ultraman en un any. Hi ha nombrosos esdeveniments de distància d’Ultraman que se celebren a tot el món –al Brasil, Mèxic, Espanya, Florida, Hawaii, Israel i el Canadà– i aquest és el primer que n’ha fet sis en un any. Jo no vull fer una cosa així, el meu temps a l’Ultra Man ha estat de 28 hores i escaig i he quedat el 13è de 43 participants. Mai podré guanyar res com això, però sí que m’agraden els grans reptes. Aleshores avui al cotxe estava parlant amb la meva gent i pensàvem que hauríem d’intentar algun rècord mundial d’alguna cosa, haurem de pensar en alguna cosa que encara no hagi fet ningú, ja veurem el què. Alguna cosa que suposi un repte i una aventura.
Dius que t’ho has passat molt bé, què és el que més t’ha agradat de la cursa?
Que l’he fet amb amics, això ha sigut una passada. El Gerard estava inscrit per fer la UTA 100 aquí a Austràlia el proper cap de setmana i la va cancel·lar per venir amb mi al support crew. És una passada fer la cursa amb els amics. No només això, sinó que ha vingut un munt de gent, també la meva parella i altres amics que han agafat festa i m’han vingut a veure. És impressionant estar al cul del món, al quilòmetre 210, que plovia un munt, que no feia fred però feia una merda de temps i veure com la gent t’animava ha estat el millor.
Explica’m alguna anècdota que hagi passat mentre estaves fent la cursa.
Ostres, n’hi ha un munt. A veure, ara deixaré una mica malament al meu support crew. El darrer dia a la doble marató, comences a córrer i durant els primers sis quilòmetres el teu equip no pot subministrar-te res. El support crew pot parar al llarg dels 84 quilòmetres en qualsevol moment menys al principi de la cursa, aleshores les setmanes abans ja planifiques la carrera i vam fer un pla en que cada sis quilòmetres pararia i m’estarien esperant per donar-me coses. Amb el Google Maps vam sincronitzar-nos tots i vam marcar al mapa els llocs on els esperaria perquè em donessin beure, menjar i coses d’aquestes.
Com deia el pla era trobar-nos cada sis quilòmetres i quan començo la cursa els veig al punt dels 6 km i penso: “perfecte, m’aturo”. Em van donar un gel, unes gominoles o el que sigui i el pla era veure’ns al quilòmetre 12. Segueixo corrent i cap al quilòmetre deu veig el cotxe aturat i ells esperant amb dàtils i coses per beure, electròlits i tota la pesca. Vaig pensar: “de puta mare, han parat abans i tornaran a parar al quilòmetre 12 com s’havia parlat”. Però arribo al quilòmetre dotze i veig que hi ha un munt de cotxes aturats per atendre altres atletes i el meu cotxe no hi era. I penso: “hòstia, què passa? Bé… doncs s’hauran aturat una mica més endavant”. Passo pel quilòmetre 13 i no hi són, arribo al 14 i tampoc hi són i així fins al quilòmetre 18. Vuit quilòmetres potser no semblen tants, però no parava de veure altres cotxes ajudant els altres atletes i a mi no m’ajudava ningú. Estava molt empipat perquè vaig fer vuit quilòmetres sol, em vaig quedar sense aigua, em vaig perdre i quan els vaig veure els vaig dir: “hòstia, què feu?”. Va ser un moment tens i dur psicològicament, però ara ens partim la caixa quan ho recordem.
Va ser molt graciós també quan vaig demanar aigua per refrescar-me, no només per beure, sinó per tirar-me-la per sobre i sense voler em van donar beguda energètica. Em vaig començar a tirar la beguda energètica per sobre i va ser bastant fastigós. Què més va passar, Gerard?
Gerard: Jo voldria dir que potser el support crew també hauríem hagut d’entrenar més, perquè l’atleta entrena molt, però nosaltres vam adonar-nos que es necessita una gran coordinació perquè són tres dies extremadament intensos. Vam passar gairebé 12 hores a la carretera donant suport al Beñat i estàs tota l’estona en tensió. Dins de l’aigua els atletes també necessiten que hi hagi algú del support crew en una embarcació, ja sigui un caiac, un stand up paddle, una rescue board, etc. De fet, una de les atletes es va quedar sense suport perquè qui l’acompanyava es va marejar.
Beñat: Aquesta atleta va demanar ajuda i el meu paddler, el que anava amb el caiac, li va dir que sí, que anés amb ell. Però clar, en aquell moment era el quilòmetre sis de la natació i en quedaven quatre per acabar. Aquesta atleta nedava molt bé i jo començava a estar una mica fotut a l’aigua perquè estava una miqueta moguda. Què va passar? Que aleshores hi havia dos nedadors amb un paddler i anàvem clarament a velocitats diferents. Jo m’estava forçant per anar més de pressa del que volia i ella va haver de començar a nedar cap enrere… d’esquenes! Jo estava al·lucinant: “com, pot ser això?” I de sobte el Gerard va saltar a l’aigua amb un stand-up paddle i va acompanyar-la. Va ser molt bonic perquè es crea no només un vincle molt gros entre l’atleta i el seu support crew, sinó que també se’n formen entre atletes i diferents supports crews. I els equips d’altres atletes també t’animen i t’ajuden al llarg de tota la cursa, és una passada.
Gerard: Jo tampoc he fet tants triatlons, però n’he fet alguns i també he estat en Ironman i mai havia vist el vincle que s’estableix en aquesta cursa entre tots els atletes i els equips. Es creen vincles durant els tres dies i un sentiment de comunitat molt fort. Suposo que passa per la manera en com l’organització munta aquesta carrera, per la manera que es presenten i els espais que es donen als atletes perquè es coneguin entre ells.
Beñat: La cursa dura tres dies, dissabte, diumenge i dilluns, però realment la cursa comença molt abans. Hi ha una comunicació fluida entre els atletes, entre els diferents equips i quan el dijous vas a Noosa, on es fa el registre ja pots parlar amb els altres atletes. A més divendres al matí vam fer un esmorzar tots junts abans de fer la sessió informativa de les diferents etapes. Al final, quan has acabat l’Ultra Man es fa com una mena de paradeta en què tots els atletes portem la bandera que ens representa, en el meu cas vaig anar amb la Ikurriña i després es fa un banquet en què mengem plegats i on tots els atletes tenen l’oportunitat de fer un discurs de tres minuts parlant del que han sentit els darrers dies o setmanes i allà sents històries que són increïbles i que t’endús per sempre. Per tant, no és només un esdeveniment esportiu, sinó també és un esdeveniment una mica més humà, i és això el que m’ha agradat moltíssim.
Imatges cedides per Beñat Oliveira
