En Jordi Morales és un gran referent de l’esport català. Va néixer el 1985 amb una malaltia, l’espina bífida, que afecta la columna vertebral i provoca problemes de mobilitat i coordinació. Va començar de ben jove a jugar a tennis de taula i la seva passió per aquest esport l’ha portat a viure una carrera longeva a l’elit mundial amb diversos podis i títols d’allò més sonats. L’any 2000 va competir a Sydney i d’aquí uns dies ho tornarà a fer a Tòquio amb ganes de lluitar per endur-se una medalla. Sense retirada prevista a l’horitzó, la convicció d’en Jordi per fer avançar tant el tennis de taula com l’esport adaptat i inclusiu en tots els àmbits és contagiosa i imprescindible. Sempre val la pena escoltar què diu i com ho diu, així que ens trobem a Sant Cugat del Vallès per xerrar-hi una bona estona.
Entrevista a Jordi Morales
Com estàs?
Amb moltíssimes ganes que arribi el moment d’anar cap allà i poder competir.
Hi arribes en forma després de guanyar el campionat de Catalunya fa unes setmanes…
Sí, estic en un bon moment. Vaig tenir la sort de poder tornar a entrenar entre el mes de maig i juny de 2020 encara que de competicions n’hem tingut ben poques. El calendari internacional es va cancel·lar totalment i no ha tornat a arrencar, però he pogut participar a la lliga, he pogut entrenar i afortunadament no m’ha afectat la Covid-19, així que em trobo bé, amb bones sensacions. Les competicions que he fet m’han donat una referència que les coses van ben encaminades i guanyar el campionat de Catalunya m’ajuda a veure que el camí és el correcte.
Quin objectiu tens als Jocs de Tòquio?
El tennis de taula és un esport molt incert, depèn del moment, de les circumstàncies, de la tensió i dels condicionants de cada partit. Nosaltres intentem buscar un estat de forma i un nivell que ens permeti estar allà competint davant els millors. Que després de tants anys pugui mantenir aquest nivell, de ser capaç de plantejar problemes a qualsevol rival i aspirar a tot, ja és un gran repte. A vegades les competicions cauen d’esquena, com als Jocs de Rio, on vaig ser quart, i de vegades de cara, quan en un context similar el 2018 vaig ser campió del món.
Quan dius aspirar a tot, per clarificar-ho, és la medalla d’or.
Sí, això mateix. A la meva categoria ara mateix no hi ha cap jugador que sigui molt superior als altres i n’hi ha uns quants que tenim un nivell similar i som aspirants a medalla. El repte és estar en aquest grup de més alt nivell i les circumstàncies de la competició ja decidiran si el resultat que m’enduc és una medalla d’un color o un altre, o si bé em quedo fora del podi.
Competeixes en classe 7. Quins són els rivals que has seguit amb lupa durant aquest llarg cicle paralímpic?
Tenim un jugador britànic, que al campionat del món vaig aconseguir superar als quarts de final en un partit espectacular, però ve de ser el campió olímpic i també havia estat campió mundial. Si està bé, acostuma a marcar la diferència. Però vaja, se’l pot guanyar.
Què vas sentir al mundial de 2018 en guanyar l’or individual i després ser reconegut en una gran gala com a gran estrella del tennis de taula mundial?
Molta tranquil·litat. Des que vaig ser campió del món gaudeixo encara més del tennis de taula, especialment en cites internacionals. Porto sempre un somriure permanent, i de vegades guanyo i altres perdo, però gaudeixo moltíssim. Portava una espina molt clavada des de 2010, amb molts anys sent incapaç de superar els quarts de final i amb la semifinal perduda de Rio 2016 també en el record. Portava molt temps pensant que ja no tornaria a aconseguir una gran medalla individual i va arribar en la situació més inesperada. I ja no és una medalla, sinó quedar campió del món i guanyar de manera espectacular. Quan em van nominar per participar a la gala d’estrelles i poder compartir vivència amb jugadors olímpics de l’elit mundial ja era un somni. Quan em van donar el premi d’estrella paralímpica de l’any, va ser un gran colofó.
Jordi Morales: “El que ens manté a dalt de tot és la passió pel que fem”
Després d’un reconeixement com aquest i una trajectòria tan llarga al darrere, què et porta a seguir competint i intentar ser millor?
Els esportistes d’alt nivell arribem a un moment en què les diferències són petits detalls que sempre són millorables i hem de continuar treballant en ells. Però el que ens manté a dalt és la passió: ens encanta el que fem. Molta gent em deia: “ara que ja has quedat campió del món, ja et pots retirar!”. Per què? Estic fent el que m’agrada, ho visc de forma apassionada i si no tinc problemes de lesions, continuo endavant fins que pugui.
Tens un record viu dels primers Jocs que vas disputar l’any 2000 a Austràlia?
I tant! Molts records, molts moments. També el que es va viure al poble, a Esparreguera, amb la família, el viatge… vam fer una escala molt llarga i un vol de setze hores entre Frankfurt i Kuala Lumpur. Per a mi tot era espectacular. I tinc molt present la inauguració, que va ser un moment bestial. Recordo entrar el primer dia al pavelló i trobar-me allà set o vuit mil persones i al·lucinar, acostumats com estem a jugar amb pavellons buits. El tinc molt present.
Sempre respon el públic als Jocs o hi ha hagut cites menys lluïdes?
Mira, els d’Atenes de 2004, quan vaig aconseguir la medalla individual, la gent no s’hi va bolcar massa. L’ambient era més fluix, no hi havia tanta curiositat popular cap als esportistes i vist amb perspectiva les coses s’haurien d’haver fet millor. Als Jocs m’he acostumat a que la gent t’aturi per demanar-te fotos amb tu i coses inimaginables en cap altra competició. A Londres 2012 vam viure una cita extraordinària. La gent tenia cultura del món paralímpic, el seguia! Era impressionant.
A Londres vas aconseguir la teva segona medalla als Jocs, en aquest cas en equip. És un moment que recordes amb molta estima.
Sí, en tinc un gran record perquè crec que aquesta medalla és l’èxit més gran que hem aconseguit a nivell d’equips amb el meu company, l’Álvaro Varela. No tant per la medalla en si, que era de plata i nosaltres ja havíem tastat l’or al campionat del món, sinó per la trajectòria que vam fer allà. Als Jocs ens hem acostumat a competir contra jugadors que són de categories superiors a la nostra. L’Álvaro és classe 6 i jo 7 i competim alhora amb els de classe 8, que tenen menys limitacions de mobilitat. Hi ha equips que tenen dos jugadors de classe 8, per exemple, així que la dificultat és molt més alta. Als quarts de final ens va tocar la Xina i els vam eliminar. Són la potència mundial en tennis de taula i va ser una victòria històrica. El partit el recordarem tota la vida. De fet, quan pensem en la medalla pensem en aquella victòria, probablement el millor partit que hem jugat mai.
Tant tu com l’Álvaro sou dos veterans. Quin relleu hi ha al darrere vostre?
Doncs és complicat, francament. Primer perquè estem deixant el llistó molt alt. A l’estat som una generació de quatre o cinc jugadors que hem format part de l’elit mundial i que hem guanyat medalles en europeus, mundials o Jocs. Hem aconseguit que sembli normal guanyar una medalla per equips, que pràcticament ni es valori. El treball de base s’està fent, però que hi hagi un relleu directe és molt difícil. Nosaltres tenim més corda, però és probable que el dia que ens retirem hi hagi un buit fins que surti una nova generació que pugui aspirar a classificar-ser per a uns Jocs o uns mundials, primer, i que després tingui aspiracions reals de guanyar-hi medalles.
Estem molt ben acostumats perquè encara que no hi hagi medalla sí que sempre tens l’opció d’aconseguir-la…
Sí, i els mateixos esportistes de vegades tampoc som capaços de valorar tot el que fem. És com una rutina, com si fos senzill. Amb l’Álvaro, al darrer europeu que vam disputar l’any 2019, ens vam quedar sense medalla individual tot i que els dos érem favorits a guanyar-la. Ens vam plantejar lluitar per pujar al podi en equips i l’Álvaro em deia que li feia mandra, que ja teníem quatre ors al llarg de la nostra trajectòria. Llavors li vaig recordar que la primera vegada que havíem estat campions era l’any 1999. “T’imagines que tornem a ser campions d’Europa vint anys després?”. I aquí va aparèixer de cop el cuquet de voler-ho fer i vam ser campions d’Europa per cinquena vegada. Es tracta de trobar la perspectiva correcte, el repte encertat. Aquí no era guanyar l’or, sinó tornar a ser campions dues dècades després.
Què et preocupa de Tòquio. La Covid, segur. Què més?
Estic bastant tranquil. No tinc cap angoixa. Em preocupa la Covid, sí, perquè es poden donar unes circumstàncies allà que en qualsevol moment t’obliguin a abandonar la competició. Per un positiu o per un contacte directe, però hem après a comparar-ho amb una lesió. Treballes per evitar-les, com intentem evitar el contagi, però és una circumstància que pot ser sobrevinguda i que forma part de l’esport. M’amoïna una mica el fet d’haver estat un any i mig sense competir en clau internacional i hi hagi contrincants que no els hem vist, que potser han progressat molt. Però el cert és que jo he tingut unes circumstàncies molt bones, amb molts mesos entrenant al millor lloc possible i amb els millors companys que puc tenir. Així que tinc un bon punt de partida per als Jocs.
Jordi Morales: “L’estabilitat emocional ha sigut clau per entrenar aquests mesos sense competicions. A Tòquio aspiro a tot”
En Ramon Mampel porta la batuta del vostre grup al CAR i de la selecció, amb el Daniel Torres. Quina relació teniu?
A diferència d’altres anys olímpics aquest 2021 ha deixat més marge perquè jo portés el ritme que volia. Ell sobretot el que no volia és que em desanimés, que no m’angoixés i que seguís una rutina. Sense voler prémer massa l’accelerador, perquè pot passar sense ritme competitiu pel mig, i buscar una regularitat. Crec que he trobat aquesta estabilitat i no he passat per allò d’entrar un dia amb eufòria i de tenir dos dies de no voler agafar la pala perquè no tinc cap partit previst a l’horitzó. L’estabilitat emocional ha sigut clau per entrenar bé durant tots aquests mesos i mantenir un estat de forma òptim. I arribo als Jocs amb molta fam de competir.
T’atabala la bombolla que haureu de fer a Tòquio?
La prèvia no, perquè no deixa de ser com una concentració. La diferència és que no podrem sortir al carrer, però vaja, tampoc acostumàvem a sortir massa. Un cop allà m’entristeix pensar que viurem uns Jocs a una ciutat espectacular com Tòquio, que probablement anàvem encaminats a viure els millors Jocs de la història i que recordaríem tota la vida, i que acabarà sent una competició com la que podríem viure a qualsevol altre lloc del món, perquè no podrem interactuar amb el país i l’entorn i no ens mourem de la ruta pavelló-vila paralímpica. Allà ja veurem quins protocols exactes segueixen, i encara que això pot generar certa inquietud, venint d’on venim i amb tot el que ha succeït hem de saber veure el got mig ple. El fet de poder competir ja és un èxit i tothom parteix amb les mateixes condicions. De fet, nosaltres amb l’avantatge d’haver-nos pogut preparar bé.
Més enllà de les cites paralímpiques, sempre desprens molta estima pel tennis de taula, l’esport que has practicat des de petit. Quins projectes tens entre mans?
En any olímpic m’agrada molt dedicar-me a preparar els Jocs, però els darrers anys he estat fent d’entrenador al CN Sabadell, donant un cop de mà amb tot el que puc al meu club, al CTT Esparreguera, i impulsant de manera amateur un club a Sant Andreu de la Barca, perquè la gent pugui practicar aquest esport al poble on visc. Sempre intento retornar al tennis de taula allò que m’ha donat. Jo vaig créixer com a jugador a un club molt petit, el d’Esparreguera, que no tenia cap vincle amb l’elit i que ha aconseguit de mica en mica ser un motor d’aquest esport fins al punt que ara mateix hi ha tres palistes al CAR que surten d’allà. Fer tot això em fa sentir molt a gust i molt recompensat amb la relació amb la gent, en veure també que els meus èxits són compartits per moltes persones més.
És un llegat, una manera d’obrir camí…
Exacte! Un dia ho parlava amb l’alcalde d’Esparreguera, que som amics des de petits, i li deia que no vull res al poble que porti el meu nom. El que realment desitjo és que es construeixin espais perquè la gent pugui practicar el tennis de taula. Si cal, que jo hi pugui dir la meva, que pugui ajudar a organitzar-ho, però que siguin coses amb vida. Res d’estàtues! Un llegat ple de vida, que les persones puguin gaudir plenament.
També has procurat fer molt més accessible l’esport adaptat, normalitzar-lo plenament.
Tots els esportistes paralímpics d’alt nivell crec que tenim un privilegi, que també és una responsabilitat, de ser l’exemple o el mirall en què moltes persones amb discapacitat es puguin reflectir en el seu dia a dia. No ens n’hem d’amagar: les persones amb discapacitat sovint som persones amb moltes pors, de dubtar de què es pot arribar fer i què no. La societat té molts problemes per integrar-los i de vegades es cau en la tendència de tancar-se en si mateix, de no sortir de casa. Nosaltres, que tenim aquesta vitalitat i aquesta naturalitat per moure’ns arreu i ser referents, hem de fer-ho bé. Hem de deixar clar que si nosaltres ho podem fer, la resta de gent, com a mínim, ho pot intentar. Intentar-ho és la clau per fer avançar les coses. I nosaltres hem intentat moltes coses que no ens han sortit bé, però no hem deixat de provar-ho i mai hem escoltat les veus que deien que això no estava fet per nosaltres. De vegades ens en sortim, i alguns cops ho fem amb la màxima expressió d’èxit com hem fet al món de l’esport.
Jordi Morales: “Si nosaltres ho podem fer, la gent que té discapacitat, com a mínim, ho pot intentar. El món està fet per a tothom”
Tu vas més enllà d’aquest discurs ben travat i has fet diversos projectes, sovint pensats per als infants, per canviar les coses.
Fa uns anys, amb un company que també és esportista amb discapacitat, vam crear una l’Associació Esportiva Activa’t amb dues finalitats. Una, que les persones amb discapacitat facin habitualment activitat física. Ja no diem esport, sinó estar actius. En això intentem donar suport a entitats públiques a través d’orientació en l’organització, formació en el monitoratge o eines similars. Donar una empenta perquè puguin donar una resposta adequada a la gent del seu poble que tingui una discapacitat i que vulgui fer fer una activitat física. L’altra és canviar la mentalitat de la societat a través del treball de base amb els nens i nenes, que encara no tenen tants tabús ni prejudicis. Els posem davant una situació de discapacitat i s’atreveixen a parlar-ne amb normalitat. Fem xerrades on ho pregunten tot. De vegades porto les fèrules posades a la cama per estar una mica més recte i acabo traient-me-les i passant-les entre els nens perquè la volen tocar. Són coses que entre adults no es faria mai, potser per por a molestar. Volem incidir molt en l’edat infantil perquè el dia que siguin grans, si es troben amb companys, amics o familiars amb discapacitat, sàpiguen ser inclusius i naturals. El món està fet per a tothom.
Tu has participat en competicions davant rivals sense cap tipus de discapacitat. Quins límits té l’esport inclusiu?
Depèn de les circumstàncies de cada esport. El tennis de taula és senzill en aquest aspecte. De fet, la majoria d’esportistes que estem a la selecció espanyola vam conèixer abans el tennis de taula “convencional” que l’adaptat. Els nostres clubs no hi havia categories de discapacitat i competíem amb nanos de la nostra edat que no tenien cap discapacitat. A més, al tennis de taula el component físic és important però no és tan decisiu com altres components tècnics, estratègics o psicològics. En esports on el component físic és fonamental, la inclusió és més difícil. Jo partiria de no voler fer adaptacions del que ja hi ha, sinó repensar l’esport des de zero per incloure a tothom, també les persones amb discapacitat. Seria crear un nou reglament en lloc de fer excepcions quan juga algú amb discapacitat, perquè llavors ja estem parlant d’integració. Caldria tenir imaginació i tenir gent amb molts coneixements al darrere, però segur que en molts esports es podria aconseguir.
