L’1 de gener de 1998 s’iniciava la cursa que coronaria a Stéphane Peterhánsel per sisena vegada en motos, abans del seu salt definitiu a la categoria de cotxes. Un any d’aquells en què la caravana competia fins a Andalusia abans de fer el salt al territori africà, amb països clàssics com el Marroc, el Sàhara Occidental, Mauritània, Mali i el final somiat al Senegal.
Nani Roma va mostrar el talent que l’acabaria convertint en guanyador del ral·li anys després liderant la prova en el primer tram i guanyant una etapa abans d’abandonar. Jordi Arcarons acabaria al sisè lloc de la general després de guanyar la darrera etapa del ral·li. Ells eren els dos pilots de casa nostra amb més potencial d’aquell 1998. Lluny d’ells, pilotant un Nissan Terrano II, el fill gran del president afrontava el seu primer i darrer Dakar.
Uns dies abans d’aquell 1 de gener, la Plaça de Catalunya de Barcelona s’omplia de motos, cotxes i camions procedents d’arreu de l’estat espanyol. En un acte dissenyat per acomiadar els aventurers, Marta Ferrusola formava part del protocol institucional de la pre-sortida del Dakar i aprofitava l’acte per desitjar sort al seu fill gran. Jordi Pujol Ferrusola feia un pas més en la seva passió pel món del motor al costat d’un copilot tan fiable com Ramon Termens, que va arribar a guanyar el Ral·li de Tunísia i a finalitzar 8 ral·lis París-Dakar.
Del rugby als cotxes de luxes
La vocació esportiva de Pujol Ferrusola havia nascut quan era petit. Després d’exercir de tastaolletes de moltes disciplines, va triar el rugby, l’esport on va arribar a guanyar la copa del rei de 1983 com a capità del FC Barcelona. 15 anys després d’aquell èxit els seus vincles esportius es definien a través del motor. Una crònica del diari El Mundo d’aquella pre-sortida del Dakar del 28 de desembre de 1997 es fixava en la presència del fill del president: “Pujol Ferrusola es un gran aficionado al deporte del motor y a los coches en particular. Recientemente adquirió un Lamborghini“.
Aquell Lamborghini adquirit a França era un dels primers cotxes de luxe que anys després hem sabut que havia adquirit molt per sota del preu del mercat. Els primers els va adquirir aquell mateix 1997: un Lotus L de 1965, un Mercedes Pagoda 230 o un Porsche 356, en una col·lecció que s’ampliaria abans del canvi de segle amb un Seat 600 Abarth, un Ferrari F-40 i un Jaguar E-type. Molts anys més tard va detallar les seves compres en una intervenció molt recordada al Parlament de Catalunya:
Aventura Nissan, un projecte per a aventurers
Al Dakar, lluny de lluir les seves millors gales, hi va participar amb l’Aventura Nissan, un projecte amb 12 pilots que conduïen un Nissan Terrano II Turbo Dièsel SW. La idea de la marca era demostrar que els seus 4×4, sense adaptacions significatives, podien completar un gran ral·li com el París-Dakar.
El cotxe que va conduir aquell 1998 va ser cedit directament pel llavors president de Nissan, Juan Echevarría Puig, un empresari amb vincles directes amb el poder durant el franquisme, que va arribar a formar part de les llistes electorals d’Alianza Popular i que va ser objecte de diverses investigacions per accions il·lícites durant la seva presidència a Fecsa o a Mútua Universal. Juan Echevarría mantenia una bona amistat amb Jordi Pujol que va tenir continuïtat familiar: el seu fill Alejandro*, per exemple, va ser padrí de bodes de Josep Pujol.
Un Dakar sense èxit
Aquell 28 de desembre de 1997, a la Plaça Catalunya, Jordi Pujol Ferrusola va atendre a La Vanguardia: “Pressió pel meu cognom? Cap ni una. Faig el meu primer Dakar perquè m’agraden les aventures, l’esport de risc. La meva única preocupació és que no conec bé la conducció al desert, però porto un copilot, en Ramon Termens, que l’ha fet vuit vegades“. Aquell dia, a més, va lluir valors davant la premsa: “a diferència dels altres no porto una marca publicitària al cotxe, sinó un lema: No a les drogues!“.
L’aventura al Dakar no va ser especialment fructífera. Abans d’entrar en territori africà, a la tercera etapa disputada entre Granada i Almeria, Pujol Ferrusola va perdre més de dos hores després d’encallar el vehicle en una zona fangosa. Després d’uns dies de certa calma, el 6 de gener, abans d’entrar a les temudes dunes africanes i després d’una etapa brutal amb més de 1.000 quilòmetres recorreguts entre enllaços i trams cronometrats, s’exasperava: “qui no coneix el Dakar no es pot imaginar la duresa que té“.
El dia següent, el 7 de gener de 1998, el gran dels Pujol abandonava la prova incapaç de continuar endavant. Ni Mauritània, ni Mali ni el Senegal. El somni africà acabava per la via ràpida al Sàhara just abans d’afrontar les etapes marató d’aquella edició.
